LA SANTEDAT


Benvolguts germans i germanes,

En les audiències generals d’aquests dos últims anys ens han acompanyat les figures de molts sants i santes: hem après a conèixer-los més de prop i a comprendre que tota la història de l’Església està marcada per aquests homes i dones que amb la seva fe, amb la seva caritat, amb la seva vida han estat fars per a moltes generacions, i ho són també per a nosaltres. Els sants manifesten de diverses maneres la presència poderosa i transformadora del Ressuscitat; han deixat que Crist agafés tan plenament la seva vida que podien afirmar com sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Seguir el seu exemple, recórrer a la seva intercessió, entrar en comunió amb ells «ens vincula a Crist, del qual, com de Font i de Cap, brolla tota la gràcia i la vida del mateix poble de Déu» (Lumen gentium, 50). Al final d’aquest cicle de catequesi, vull oferir alguna idea del que és la santedat.

Què vol dir ser sants? Qui està cridat a ser sant? Sovint es pensa encara que la santedat és una fita reservada a uns pocs elegits. Sant Pau, en canvi, parla del gran designi de Déu i afirma: «Ens escollí en ell [Déu] abans de crear el món perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls» (Ef 1,4). I parla de tots nosaltres. Al centre del designi diví hi ha Crist, en el qual Déu mostra el seu rostre: el Misteri amagat en els segles es va revelar en plenitud en el Verb fet carn. I sant Pau diu després: «Déu volgué que residís en ell tota la plenitud» (Col 1,19). En Crist el Déu viu es va fer proper, visible, audible, tangible, per tal que tothom es pugui beneficiar de la seva plenitud de gràcia i de veritat (cf. Jn 1,14-16). Per això, tota l’existència cristiana coneix una única llei suprema, la que sant Pau expressa en una fórmula que apareix en tots els seus escrits: en Crist Jesús. La santedat, la plenitud de la vida cristiana, no consisteix a realitzar empreses extraordinàries, sinó a unir-se a Crist, a viure els seus misteris, a fer nostres les seves actituds, els seus pensaments, els seus comportaments. La santedat es mesura per l’estatura que Crist aconsegueix en nosaltres, pel grau com, amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva. És ser semblants a Jesús, com ho afirma sant Pau: «Perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill» (Rm 8,29). I sant Agustí exclama: «Viva serà la meva vida plena de tu» (Confessions, 10, 28). El concili Vaticà II, en la constitució sobre l’Església, parla amb claredat de la crida universal a la santedat, afirmant que ningú no n’està exclòs: «En les seves diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat, segueixen Crist pobre, humil i carregat amb la creu a fi de merèixer participació en la seva glòria» (Lumen gentium, n. 41).

Però resta la pregunta: com podem recórrer el camí de la santedat, respondre a aquesta crida? Puc fer-ho amb les meves forces? La resposta és clara: una vida santa no és fruit principalment del nostre esforç, de les nostres accions, perquè és Déu, el tres vegades sant (cf. Is 6,3), qui ens fa sants; és l’acció de l’Esperit Sant la que ens anima des del nostre interior; és la vida mateixa de Crist ressuscitat la que se’ns comunica i la que ens transforma. Per dir-ho un cop més amb el concili Vaticà II: «Els seguidors de Crist, cridats per Déu no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets fills de Déu en el baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina i, per tant, realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre» (Lumen gentium, 40). La santedat té, per tant, la seva arrel última en la gràcia baptismal, en el fet de ser inserits en el misteri pasqual de Crist, en el qual se’ns comunica el seu Esperit, la seva vida de Ressuscitat. Sant Pau subratlla amb molta força la transformació que du a terme en l’home la gràcia baptismal i arriba a encunyar una terminologia nova, forjada amb la preposició «amb», «con-, co-»: com-morts, co-sepultats, co-ressuscitats, co-vivificats amb Crist; el nostre destí està unit indissolublement al seu. «Pel baptisme» —escriu— «hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist […] va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova» (Rm 6,4). Però Déu respecta sempre la nostra llibertat i demana que acceptem aquest do i visquem les exigències que comporta; demana que ens deixem transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell

Com pot succeir que la nostra manera de pensar i les nostres accions es converteixin en el pensar i l’actuar amb Crist i de Crist? Quina és l’ànima de la santedat? Novament el concili Vaticà II ho precisa; ens diu que la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda. «“Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (1Jn 4,16). I Déu ha escampat la seva caritat en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant que ens ha estat donat (cf. Rm 5,5); per això, el do primer i supremament necessari és la caritat, per la qual estimem Déu sobre tot i el proïsme per ell. I perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits en l’ànima, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar sovint en els sagraments, sobretot en el de l’eucaristia, i en les accions sagrades, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans i a l’exercici de totes les virtuts. Car la caritat, com a vincle de perfecció i plenitud de la llei (cf. Col 3,14; Rm 13,10), dirigeix tots els mitjans de santificació, els informa i els condueix a la fi» (Lumen gentium, 42). Potser també aquest llenguatge del concili Vaticà II ens resulti una mica solemne; potser hem de dir les coses d’una manera encara més senzilla. Què és l’essencial? L’essencial és no deixar passar mai un diumenge sense una trobada amb Crist ressuscitat en l’eucaristia; això no és una càrrega afegida, sinó que és llum per a tota la setmana. No començar i no acabar mai un dia sense almenys un breu contacte amb Déu. I, en el camí de la nostra vida, seguir els «senyals de circulació» que Déu ens ha comunicat en el Decàleg llegit amb Crist, que simplement explicita què és la caritat en determinades situacions. Em sembla que aquesta és la senzillesa i la grandesa veritables de la vida de santedat: la trobada amb el Ressuscitat el diumenge; el contacte amb Déu a l’inici i al final de la jornada; seguir, en les decisions, els «senyals de circulació» que Déu ens ha comunicat, que són només formes de caritat. «Per això, l’autèntic deixeble de Crist és assenyalat per la caritat, tant envers Déu com envers el proïsme» (Lumen gentium, 42). Aquesta és la senzillesa, la grandesa i la profunditat veritables de la vida cristiana, del ser sants.

Aquesta és la raó per la qual sant Agustí, comentant el capítol quart de la Primera carta de sant Joan, pot fer una afirmació agosarada: «Dilige et fac quod vis», ‘Estima i fes el que vulguis.’ I continua: «Si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; que estigui en tu l’arrel de l’amor, perquè d’aquesta arrel no pot sortir res que no sigui el bé» (7, 8: PL 35). Qui es deixa guiar per l’amor, qui viu plenament la caritat, és guiat per Déu, perquè Déu és amor. Així, tenen gran valor aquestes paraules: «Dilige et fac quod vis», ‘Estima i fes el que vulguis.’

Potser podríem preguntar-nos: nosaltres, amb les nostres limitacions, amb la nostra debilitat, podem arribar tan alt? L’Església, durant l’any litúrgic, ens invita a recordar multitud de sants, és a dir, els qui han viscut plenament la caritat, han sabut estimar i seguir Crist en la seva vida quotidiana. Els sants ens diuen que tots podem recórrer aquest camí. En totes les èpoques de la història de l’Església, en totes les latituds de la geografia del món, hi ha sants de totes les edats i de tots els estats de vida; són rostres concrets de tots els pobles, llengües i nacions. I són molt diferents entre ells. En realitat, he de dir que també segons la meva fe personal molts sants, no tots, són veritables estrelles al firmament de la història. I vull afegir que per a mi no sols alguns grans sants, als quals estimo i conec bé, són «senyals de circulació», sinó també els sants senzills, és a dir, les persones bones que veig en la meva vida, que mai no seran canonitzades. Són persones normals, per dir-ho d’alguna manera, sense un heroisme visible, però en la seva bondat de cada dia veig la veritat de la fe. Aquesta bondat, que han madurat en la fe de l’Església, és per a mi l’apologia més segura del cristianisme i el signe que indica on es troba la veritat.

En la comunió dels sants, canonitzats i no canonitzats, que l’Església viu gràcies a Crist en tots els seus membres, nosaltres gaudim de la seva presència i de la seva companyia, i conreem la ferma esperança de poder imitar el seu camí i compartir un dia la mateixa vida benaventurada, la vida eterna.

Benvolguts amics, que n’és, de gran i bonica, i també senzilla, la vocació cristiana vista a través d’aquesta llum! Tots estem cridats a la santedat: és la mesura mateixa de la vida cristiana. Un cop més sant Pau ho expressa amb gran intensitat quan escriu: «Cada un de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist. […] I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist» (Ef 4,7.11-13). Vull invitar-vos a tots a obrir-vos a l’acció de l’Esperit Sant, que transforma la nostra vida, per ser també nosaltres com tessel·les del gran mosaic de santedat que Déu va creant en la història, a fi que el rostre de Crist brilli en la plenitud del seu esplendor. No tinguem por de tendir cap a dalt, cap a les altures de Déu; no tinguem por que Déu ens demani massa; deixem-nos guiar en totes les accions quotidianes per la seva Paraula, encara que ens sentim pobres, inadequats, pecadors: serà ell qui ens transformi d’acord amb el seu amor. Gràcies.


Descarrergar arxiu