TRIDU PASQUAL


Benvolguts germans i germanes,

Hem arribat ja al cor de la Setmana Santa, cim del camí quaresmal. Demà entrarem en el tridu pasqual, els tres dies sants en què l’Església commemora el misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús. El Fill de Déu, en fer-se home per obediència al Pare, arribant a ser en tot semblant a nosaltres, excepte en el pecat (cf. He 4,15), va acceptar complir fins al fons la seva voluntat, afrontar per amor a nosaltres la passió i la creu, per fer-nos partícips de la seva resurrecció, a fi que en ell i per ell puguem viure per sempre en la consolació i en la pau. Us exhorto, per tant, a acollir aquest misteri de Salvació, a participar intensament en el tridu pasqual, fulcre de tot l’any litúrgic i moment de gràcia especial per a tot cristià; us invito a cercar en aquests dies el recolliment i la pregària, a fi de beure més profundament en aquest brollador de gràcia. Pel que fa a això, amb vista a les festivitats imminents, tot cristià està invitat a celebrar el sagrament de la reconciliació, moment d’especial adhesió a la mort i resurrecció de Crist, per a poder participar amb més fruit en la santa Pasqua.

El Dijous Sant és el dia en què es commemora la institució de l’eucaristia i del sacerdoci ministerial. Al matí, cada comunitat diocesana, congregada a l’església catedral entorn del seu bisbe, celebra la missa crismal, en la qual es beneeixen el sant crisma, l’oli dels catecúmens i l’oli dels malalts. Des del Tridu Pascual i durant tot l’any litúrgic, aquests olis s’utilitzaran per als sagraments del baptisme, la confirmació, les ordenacions sacerdotal i episcopal, i la Unció dels malalts; així s’evidencia que la Salvació, transmesa pels signes sacramentals, brolla precisament del misteri pasqual de Crist. En efecte, hem estat redimits amb la seva mort i resurrecció, i, mitjançant els sagraments, bevem en aquesta mateixa font salvadora. Durant la missa crismal, demà, té lloc també la renovació de les promeses sacerdotals. Arreu del món, cada sacerdot renova els compromisos que va assumir el dia de la seva ordenació presbiteral, per a consagrar-se totalment a Crist en l’exercici del ministeri sagrat al servei dels germans. Acompanyem els nostres sacerdots amb la nostra pregària.

El Dijous Sant al vespre comença de manera efectiva el tridu pasqual, amb la memòria de l’últim sopar, en el qual Jesús va instituir el memorial de la seva Pasqua, complint així el ritu pasqual jueu. D’acord amb la tradició, cada família jueva, reunida entorn de la taula en la festa de Pasqua, menja l’anyell rostit a la brasa, commemorant l’alliberament dels israelites de l’esclavatge d’Egipte; així, al Cenacle, conscient de la seva mort imminent, Jesús, veritable anyell pasqual, s’ofereix a ell mateix per la nostra Salvació (cf. 1Co 5,7). En pronunciar la benedicció sobre el pa i sobre el vi, anticipa el sacrifici de la creu i manifesta la intenció de perpetuar la seva presència enmig dels deixebles: sota les espècies del pa i del vi, es fa realment present amb el seu cos entregat i amb la seva sang vessada. Durant l’últim sopar els Apòstols són constituïts ministres d’aquest sagrament de Salvació; Jesús els renta els peus (cf. Jn 13,1-25), invitant-los a estimar-se els uns als altres com ell els ha estimat, donant la vida per ells. Repetint aquest gest en la litúrgia, també nosaltres estem cridats a testimoniar efectivament l’amor del nostre Redemptor.

El Dijous Sant, per últim, es conclou amb l’adoració eucarística, recordant l’agonia del Senyor a l’hort de Getsemaní. En sortir del Cenacle, Jesús es va retirar a pregar, sol, en presència del Pare. Els evangelis narren que, en aquest moment de comunió profunda, Jesús va experimentar una gran angoixa, un sofriment tan gran que li va fer suar sang (cf. Mt 26,38). Conscient de la seva mort imminent a la creu, sent una gran angoixa i la proximitat de la mort. En aquesta situació apareix també un element de gran importància per a tota l’Església. Jesús diu als seus: resteu aquí i vetlleu. I aquesta invitació a la vigilància afecta precisament aquest moment d’angoixa, d’amenaça, en la qual arribarà el traïdor, però també concerneix a tota la història de l’Església. És un missatge permanent per a tots els temps, perquè la somnolència dels deixebles no sols era el problema d’aquest moment, sinó que és el problema de tota la història. La qüestió és en què consisteix aquesta somnolència, en què consistiria la vigilància a què el Senyor ens invita. Jo diria que la somnolència dels deixebles al llarg de la història consisteix en certa insensibilitat de l’ànima davant el poder del mal, una insensibilitat davant tot el mal del món. Nosaltres no volem deixar-nos torbar massa per aquestes coses, volem oblidar-les; pensem que potser no sigui tan greu, i oblidem. I no és sols insensibilitat davant el mal, mentre hauríem de vetllar per fer el bé, per lluitar per la força del bé; és insensibilitat davant Déu: aquesta és la nostra vertadera somnolència; aquesta insensibilitat davant la presència de Déu que ens fa insensibles també davant el mal. No sentim Déu —ens molestaria—, i així, naturalment, no sentim tampoc la força del mal i restem en el camí de la nostra comoditat. L’adoració nocturna del Dijous Sant, el fet d’estar vetllant amb el Senyor, hauria de ser precisament el moment per fer-nos reflexionar sobre la somnolència dels deixebles, dels defensors de Jesús, dels Apòstols, de nosaltres, que no veiem, no volem veure tota la força del mal, i que no volem entrar en la seva passió pel bé, per la presència de Déu en el món, per l’amor al proïsme i a Déu.

Després, el Senyor comença a pregar. Els tres apòstols —Pere, Jaume i Juan— dormen, però de tant en tant es desperten i escolten la tornada d’aquesta oració del Senyor: «Que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.» Què és la meva voluntat? Què és la vostra voluntat, de la qual parla el Senyor? La meva voluntat és «que no hauria de morir», que se li eviti aquest calze del sofriment; és la voluntat humana, de la naturalesa humana, i Crist sent, amb tota la consciència del seu ésser, la vida, l’abisme de la mort, el terror del no-res, aquesta amenaça del sofriment. I sent l’abisme del mal més que nosaltres, que tenim aquesta aversió natural contra la mort, aquesta por natural a la mort. A més de la mort, sent també tot el sofriment de la humanitat. Sent que tot això és el calze que ha de beure, que ha d’obligar-se a beure: acceptar el mal del món, tot el que és terrible, l’aversió contra Déu, tot el pecat. I podem entendre que Jesús, amb la seva ànima humana, senti terror davant aquesta realitat, que percep en tota la seva crueltat: la meva voluntat seria no beure el calze, però la meva voluntat està subordinada a la teva voluntat, a la voluntat de Déu, a la voluntat del Pare, que és també la vertadera voluntat del Fill. Així, Jesús, en aquesta oració, transforma l’aversió natural, l’aversió contra el calze, contra la seva missió de morir per nosaltres; transforma aquesta voluntat natural seva en voluntat de Déu, en un «sí» a la voluntat de Déu. L’home, per si mateix, sent la temptació d’oposar-se a la voluntat de Déu, de tenir la intenció de seguir la seva pròpia voluntat, de sentir-se lliure només si és autònom; oposa la seva autonomia a l’heteronomia de seguir la voluntat de Déu. Aquest és tot el drama de la humanitat. Però en realitat aquesta autonomia està equivocada i aquest entrar en la voluntat de Déu no és oposar-se a ell mateix, no és una esclavitud que violenta la meva voluntat, sinó que és entrar en la veritat i en l’amor, en el bé. I Jesús tira de la nostra voluntat, que s’oposa a la voluntat de Déu, que cerca autonomia; tira de la nostra voluntat cap a dalt, cap a la voluntat de Déu. Aquest és el drama de la nostra redempció: que Jesús eleva cap a dalt la nostra voluntat, tota la nostra aversió contra la voluntat de Déu, i la nostra aversió contra la mort i el pecat, i la uneix a la voluntat del Pare: «Que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.» En aquesta transformació del «no» en un «sí», en aquesta inserció de la voluntat de la criatura en la voluntat del Pare, ell transforma la humanitat i ens redimeix. I ens invita a entrar en aquest moviment seu: sortir del nostre «no» i entrar en el «sí» del Fill. La meva voluntat és allí, però és decisiva la voluntat del Pare, perquè aquesta és la veritat i l’amor.

Hi ha un altre element d’aquesta oració que em sembla important. Els tres testimonis han conservat —com es pot constatar en la Sagrada Escriptura— la paraula hebrea o aramea amb què el Senyor va parlar al Pare; el va anomenar: Abbà, ‘pare’. Però aquesta fórmula, Abbà, és una forma familiar del terme pare, una forma que només s’utilitza en família, que mai no s’havia utilitzat referint-se a Déu. Aquí veiem la intimitat de Jesús, que parla en família, parla veritablement com a Fill amb el Pare. Veiem el misteri trinitari: el Fill que parla amb el Pare i redimeix la humanitat.
Una altra observació: La Carta als hebreus ens ha donat una profunda interpretació d’aquesta oració del Senyor, d’aquest drama de Getsemaní. Diu: aquestes llàgrimes de Jesús, aquesta oració, aquests crits de Jesús, aquesta angoixa, tot això no és simplement una concessió a la debilitat de la carn, com es podria dir. Precisament així realitza la funció del Summe Sacerdot, perquè el Summe Sacerdot ha d’elevar l’ésser humà, amb tots els seus problemes i sofriments, a l’altura de Déu. I la Carta als hebreus diu: amb tots aquests crits, llàgrimes, sofriments, oracions, el Senyor ha portat la nostra realitat a Déu (cf. He 5,7 i seg.). I utilitza la paraula grega prospherein, que és el terme tècnic per indicar el que ha de fer el Summe Sacerdot: oferir, alçar les seves mans.

Precisament en aquest drama de Getsemaní, on sembla que ja no és present la força de Déu, Jesús realitza la funció del Summe Sacerdot. I diu a més que en aquest acte d’obediència, és a dir, de conformació de la voluntat natural humana a la voluntat de Déu, es perfecciona com a sacerdot. I utilitza novament la paraula tècnica per ordenar sacerdot. Precisament així es converteix realment en el Summe Sacerdot de la humanitat i així obre el cel i la porta a la resurrecció.

Si reflexionem sobre aquest drama de Getsemaní, podem veure també el gran contrast entre Jesús amb la seva angoixa, amb el seu sofriment, i el gran filòsof Sòcrates, que roman tranquil i no es torba davant la mort. I això sembla l’ideal. Podem admirar aquest filòsof, però la missió de Jesús era una altra. La seva missió no era aquesta total indiferència i llibertat; la seva missió era portar en ell tot el nostre sofriment, tot el drama humà. I per això precisament aquesta humiliació de Getsemaní és essencial per a la missió de l’home-déu. Ell porta en ell el nostre sofriment, la nostra pobresa, i la transforma d’acord amb la voluntat de Déu. I així obre les portes del cel, obre el cel: aquesta tenda del Santíssim, que fins ara l’home ha tancat contra Déu, queda oberta per aquest sofriment i obediència de Jesús. Aquestes són algunes observacions per al Dijous Sant, per a la nostra celebració de la nit del Dijous Sant.

El Divendres Sant commemorarem la passió i la mort del Senyor; adorarem Crist crucificat; participarem en els seus sofriments amb la penitència i el dejuni. Mirant aquell a qui han traspassat (cf. Jn 19,37) podrem acudir al seu cor punyent, d’on brolla sang i aigua, com a una font; d’aquest cor, d’on brolla l’amor de Déu per cada home, rebem el seu Esperit. Acompanyem, per tant, també nosaltres a Jesús que puja al Calvari; deixem-nos guiar per ell fins a la creu; rebem l’ofrena del seu cos immolat.

Per últim, a la nit del Dissabte Sant celebrarem la solemne vetlla pasqual, en la qual se’ns anuncia la resurrecció de Crist, la seva victòria definitiva sobre la mort, que ens invita a ser en ell homes nous. En participar en aquesta santa vetlla, en la nit central de tot l’any litúrgic, commemorarem el nostre baptisme, en el qual també nosaltres hem estat sepultats amb Crist, per poder ressuscitar amb ell i participar en el banquet del cel (cf. Ap 19,7-9).

Benvolguts amics, hem intentat comprendre l’estat d’ànim amb què Jesús va viure el moment de la prova extrema, per a descobrir el que orientava la seva actuació. El criteri que va guiar cada opció de Jesús durant tota la seva vida va ser la voluntat ferma d’estimar el Pare, de ser un amb el Pare i de ser-li fidel; aquesta decisió de correspondre al seu amor el va impulsar a abraçar, en tota circumstància, el projecte del Pare, a fer seu el designi d’amor que li va encomanar per a recapitular en ell totes les coses, per a reconduir a ell totes les coses. En reviure el tridu sant, disposem-nos a acollir també nosaltres en la nostra vida la voluntat de Déu, conscients que en la voluntat de Déu, encara que sembli dura, en contrast amb les nostres intencions, es troba el nostre bé veritable, el camí de la vida. Que la Mare de Déu ens guiï en aquest itinerari, i ens obtingui del seu Fill diví la gràcia de poder lliurar la nostra vida per amor a Jesús, al servei dels nostres germans. Gràcies.


Descarrergar arxiu