AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull començar una nova sèrie de catequesis. Després de les catequesis sobre els pares de l’Església, sobre els grans teòlegs de l’edat mitjana, i sobre les grans dones, ara vull escollir un tema que ens interessa molt a tots: és el tema de la pregària, de manera específica de la cristiana, és a dir, la pregària que Jesús ens va ensenyar i que l’Església continua ensenyant-nos. De fet, és en Jesús en qui l’home es fa capaç d’unir-se a Déu amb la profunditat i la intimitat de la relació de paternitat i de filiació. Per això, juntament amb els primers deixebles, ens dirigim amb confiança humil al Mestre i li demanem: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).

En les properes catequesis, acudint a les fonts de la Sagrada Escriptura, a la gran tradició dels pares de l’Església, dels mestres d’espiritualitat i de la litúrgia, volem aprendre a viure encara més intensament la nostra relació amb el Senyor, gairebé com una «escola de pregària». En efecte, sabem bé que la pregària no s’ha de donar per descomptada: cal aprendre a pregar, gairebé adquirint sempre novament aquest art; fins i tot els qui van molt avançats en la vida espiritual senten sempre la necessitat entrar a l’escola de Jesús per aprendre a pregar amb autenticitat. La primera lliçó ens la dóna el Senyor amb el seu exemple. Els evangelis ens descriuen Jesús en diàleg íntim i constant amb el Pare: és una comunió profunda d’aquell que va venir al món no per fer la seva voluntat, sinó la del Pare que el va enviar per a la Salvació de l’home.

En aquesta primera catequesi, com a introducció, vull proposar alguns exemples de pregària presents en les cultures antigues, per a posar en relleu que pràcticament sempre i arreu s’han adreçat a Déu.

Començo per l’antic Egipte, com a exemple. Allí un home cec, que demanava a la divinitat que li restituís la vista, testimonia quelcom universalment humà, que és la pregària pura i senzilla de petició feta per qui es troba enmig del sofriment, i aquest home prega: «El meu cor desitja veure-us […]. Vós que m’heu fet veure les tenebres, creeu la llum per a mi. Que jo us vegi. Inclineu cap a mi el vostre rostre estimat» (A. Barucq - F. Daumas, Hymnes et prières de l’Egypte ancienne, París 1980, trad. it. a Preghiere dell’umanità, Brescia 1993, p. 30). «Que jo us vegi»: aquí es troba el nucli de la pregària.

En les religions de Mesopotàmia dominava un sentit de culpa arcà i paralitzador, però no tenia esperança de rescat i alliberament per part de Déu. Així podem apreciar aquesta súplica d’un creient d’aquells antics cultes, que diu així: «Oh Déu, que sou indulgent fins i tot en la culpa més greu, absoleu el meu pecat […]. Mireu, Senyor, el vostre servent exhaurit, i aleneu sobre seu: perdoneu-lo sense dilació. Alleugeriu el vostre càstig sever. Feu que jo, alliberat dels lligams, torni a respirar; trenqueu la meva cadena, allibereu-me de les cordes» (M.-J. Seux, Hymnes et prières aux Dieux de Babylone et d’Assyrie, París 1976, trad. it. a Preghiere dell’umanità, op. cit., p. 37). Aquestes expressions demostren que l’home, en la seva recerca de Déu, ha intuït, encara que sigui confusament, per una part la seva culpa i, per l’altra, aspectes de misericòrdia i de bondat divines.

En el si de la religió pagana de l’antiga Grècia es produeix una evolució molt significativa: les pregàries, encara que continuen invocant l’ajut diví per a obtenir el favor celestial en totes les circumstàncies de la vida diària i per a aconseguir beneficis materials, s’orienten progressivament cap a peticions més desinteressades, que permeten a l’home creient aprofundir la seva relació amb Déu i ser millor. Per exemple, el gran filòsof Plató refereix una oració del seu mestre, Sòcrates, considerat amb raó un dels fundadors del pensament occidental. Sòcrates pregava així: «Feu que jo sigui bell per dins; que jo consideri ric a qui és savi i que només posseeixi els diners que pot prendre i portar el savi. No demano res més» (Operi I. Fedro 279c, trad. it. P. Pucci, Bari 1966). Voldria ser sobretot bell per dins i savi, i no ric en diners.

En aquestes excelses obres mestres de la literatura de tots els temps que són les tragèdies gregues, encara avui, després de vint-i-cinc segles, llegides, meditades i representades, es troben pregàries que expressen el desig de conèixer Déu i d’adorar la seva majestat. Una d’elles diu així: «Oh Zeus, suport de la terra i que sobre la terra teniu el vostre seient, ésser inescrutable, sigui qui sigui que vós sigueu —ja necessitat de la natura o ment dels homes—, a vós dirigeixo les meves súpliques. Perquè conduïu tots els mortals conforme a la justícia per camins silenciosos» (Eurípides, Les Troianes, 884-886, trad. it. G. Mancini, a Preghiere dell’umanità, op. cit., p. 54). Déu roman una mica ocult, i encara així l’home coneix aquest Déu desconegut i prega a aquell que guia els camins de la terra.

També entre els romans, que van constituir el gran imperi en què va néixer i es va difondre en gran part el cristianisme dels orígens, la pregària, fins i tot associada a una concepció utilitarista i fonamentalment vinculada a la petició de protecció divina sobre la vida de la comunitat civil, s’obre a vegades a invocacions admirables pel fervor de la pietat personal, que es transforma en lloança i acció de gràcies. Ho testifica un autor de l’Àfrica romana del segle II després de Crist, Apuleu. En els seus escrits manifesta la insatisfacció dels contemporanis respecte a la religió tradicional i el desig d’una relació més autèntica amb Déu. En la seva obra mestra, titulada Les metamorfosis, un creient s’adreça a una divinitat femenina amb aquestes paraules: «Vós sí que sou santa; vós sou tostemps salvadora de l’espècie humana; vós, en la vostra generositat, presteu sempre ajuda als mortals; vós oferiu als miserables en dificultats l’afecte dolç que pot tenir una mare. Ni dia ni nit ni cap instant, per breu que sigui, passa sense que vós l’ompliu dels vostres beneficis» (Apuleu de Madaura, Metamorfosi IX, 25, trad. it. C. Annaratone, a Preghiere dell’umanità, op. cit., p. 79).

En aquest mateix temps, l’emperador Marc Aureli —que també era filòsof pensador de la condició humana— afirma la necessitat de pregar per a entaular una cooperació profitosa entre acció divina i acció humana. En la seva obra Records escriu: «Qui t’ha dit que els déus no ens ajuden fins i tot en el que depèn de nosaltres? Comença, per tant, a pregar-los i ho veuràs» (Dictionnaire de spiritualitè XII/2, col. 2213). Aquest consell de l’emperador filòsof va ser posat en pràctica efectivament per innombrables generacions d’homes abans de Crist, demostrant així que la vida humana sense la pregària, que obre la nostra existència al misteri de Déu, queda privada de sentit i de referència. De fet, en tota oració s’expressa sempre la veritat de la criatura humana, que per una part experimenta debilitat i indigència, i per això demana ajuda al cel, i per una altra està dotada d’una dignitat extraordinària, perquè, preparant-se per acollir la Revelació divina, es descobreix capaç d’entrar en comunió amb Déu.

Benvolguts amics, en aquests exemples de pregàries de les diverses èpoques i civilitzacions es constata la consciència que té l’ésser humà de la seva condició de criatura i de la seva dependència d’un altre superior a ell i font de tot bé. L’home de tots els temps prega perquè no pot menys que preguntar-se quin és el sentit de la seva existència, que roman fosca i descoratjadora si no es posa en relació amb el misteri de Déu i del seu designi sobre el món. La vida humana és un entrellaçament de bé i de mal, de sofriment immerescut i d’alegria i bellesa, que de manera espontània i irresistible ens impulsa a demanar a Déu aquella llum i aquella força interiors que ens socorrin a la terra i obrin una esperança que vagi més enllà dels confins de la mort. Les religions paganes són una invocació que des de la terra espera una paraula del cel. Un dels últims grans filòsofs pagans, que va viure ja en plena època cristiana, Proclo de Constantinoble, dóna veu a aquesta espera, dient: «Incognoscible, ningú no us conté. Tot el que pensem us pertany. De vós vénen els nostres mals i els nostres béns. De vós depenen tots els nostres anhels, oh Inefable, a qui les nostres ànimes senten present, elevant a vós un himne de silenci» (Hymni, ed. E. Vogt, Wiesbaden 1957, a Preghiere dell’umanità, op. cit., p. 61).

En els exemples de pregària de les diverses cultures que hem considerat, podem veure un testimoniatge de la dimensió religiosa i del desig de Déu inscrit en el cor de tot home, que tenen el seu compliment i expressió plena en l’Antic i en el Nou Testament. La Revelació, en efecte, purifica i porta a la seva plenitud l’anhel originari de l’home a Déu, oferint-li, en la pregària, la possibilitat d’una relació més profunda amb el Pare celestial.

A l’inici del nostre camí «a l’escola de la pregària», demanem doncs al Senyor que il·lumini la nostra ment i el nostre cor perquè la relació amb ell en l’oració sigui cada vegada més intensa, afectuosa i constant. Diguem-li un cop més: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).


Descarrergar arxiu