AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

Llegint l’Antic Testament, ressalta una figura entre les altres: la de Moisès, precisament com a home de pregària. Moisès, el gran profeta i cabdill del temps de l’Èxode, va exercir la seva funció de mitjancer entre Déu i Israel fent-se portador, davant el poble, de les paraules i dels manaments divins, portant-lo cap a la llibertat de la Terra Promesa, ensenyant els israelites a viure en l’obediència i en la confiança cap a Déu durant la llarga permanència en el desert, però també, i diria sobretot, pregant. Prega pel faraó quan Déu, amb les plagues, volia convertir el cor dels egipcis (cf. Ex 8-10); demana al Senyor la curació de la seva germana Maria, malalta de lepra (cf. Nm 12,9-13); intercedeix pel poble que s’havia rebel·lat, esgarrifat pel relat dels exploradors (cf. Nm 14,1-19); resa quan el foc és a punt d’arrasar el campament (cf. Nm 11,1-2) i quan serps verinoses hi fan estralls (cf. Nm 21,4-9); es dirigeix al Senyor i reacciona protestant quan la seva missió se li fa massa pesada (cf. Nm 11,10-15); veu Déu i parla amb ell «cara a cara, com parla un home amb el seu amic» (cf. Ex 24,9-17; 33,7-23; 34,1-10.28-35).

També quan el poble, al Sinaí, demana a Aaron que faci el vedell d’or, Moisès prega, explicant de manera emblemàtica la seva funció d’intercessor. L’episodi es narra en el capítol 32 del Llibre de l’Èxode i té un relat paral·lel en el capítol 9 del Deuteronomi. En la catequesi d’avui vull reflexionar sobre aquest episodi i, en particular, sobre la pregària de Moisès que trobem en el relat de l’Èxode. El poble d’Israel es trobava al peu del Sinaí mentre Moisès, a la muntanya, esperava el do de les taules de la Llei, dejunant durant quaranta dies i quaranta nits (cf. Ex 24,18; Dt 9,9). El número quaranta té valor simbòlic i significa la totalitat de l’experiència, mentre que amb el dejuni s’indica que la vida ve de Déu, que és ell qui la sosté. El fet de menjar, en efecte, implica prendre l’aliment que ens sosté; per això, en aquest cas dejunar, renunciant a l’aliment, adquireix un significat religiós: és una manera d’indicar que no sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca del Senyor (cf. Dt 8,3). Dejunant, Moisès mostra que espera el do de la Llei divina com a font de vida: aquesta Llei revela la voluntat de Déu i alimenta el cor de l’home, fent-lo entrar en una aliança amb l’Altíssim, que és font de la vida, és la vida mateixa.

Però, mentre el Senyor, a la muntanya, dóna a Moisès la Llei, al peu de la muntanya el poble la transgredeix. Els israelites, incapaços de resistir l’espera i l’absència del mitjancer, demanen a Aaron: «Fes-nos uns déus que vagin davant nostre, perquè d’aquest Moisès que ens ha tret del país d’Egipte no sabem què se n’ha fet» (Ex 32,1). Cansat d’un camí amb un Déu invisible, ara que també Moisès, el mitjancer, ha desaparegut, el poble demana una presència tangible, palpable, del Senyor, i troba en el vedell de metall fos fet per Aaron un déu que s’ha tornat accessible, manipulable, a l’abast de l’home. Aquesta és una temptació constant en el camí de fe: eludir el misteri diví construint un déu comprensible, corresponent als nostres esquemes, als nostres projectes. El que s’esdevé en el Sinaí mostra tota la niciesa i la vanitat il·lusòria d’aquesta pretensió perquè, com afirma irònicament el Salm 106, «van canviar Déu, la seva glòria, per la imatge d’un vedell, que menja herba» (Sl 106,20). Per això, el Senyor reacciona i ordena a Moisès que baixi de la muntanya, li revela el que el poble estava fent i acaba amb aquestes paraules: «Deixa’m que s’encengui contra ells la meva indignació i els extermini. Després faré de tu un gran poble» (Ex 32,10). Com va fer a Abraham a propòsit de Sodoma i Gomorra, també ara Déu revela a Moisès el que pensa fer, com si no volgués actuar sense el seu consentiment (cf. Am 3,7). Diu: «Deixa’m que s’encengui contra ells la meva indignació». En realitat, aquest «deixa’m que s’encengui contra ells la meva indignació» es diu precisament perquè Moisès intervingui i li demani que no ho faci, revelant així que el desig de Déu sempre és la salvació. Com en el cas de les dues ciutats del temps d’Abraham, el càstig i la destrucció, en els quals es manifesta la indignació de Déu com a rebuig del mal, indiquen la gravetat del pecat comès; al mateix temps, la petició d’intercessió vol manifestar la voluntat de perdó del Senyor. Aquesta és la salvació de Déu, que implica misericòrdia, però alhora denúncia de la veritat del pecat, del mal que existeix, de manera que el pecador, reconeixent i rebutjant el seu pecat, deixa que Déu el perdoni i el transformi. Així, la pregària d’intercessió fa operant, dins la realitat corrompuda de l’home pecador, la misericòrdia divina, que troba veu en la súplica del qui prega i es fa present a través seu on hi ha necessitat de salvació.

La súplica de Moisès està totalment centrada en la fidelitat i la gràcia del Senyor. Es refereix sobretot a la història de redempció que Déu va començar amb la sortida d’Israel d’Egipte, i prossegueix recordant l’antiga promesa donada als Pares. El Senyor va realitzar la salvació alliberant el seu poble de l’esclavatge egipci. «¿Permetràs que els egipcis diguin» —pregunta Moisès—: «“Els va fer sortir amb mala intenció, per matar-los a les muntanyes i fer-los desaparèixer de la terra”?» (Ex 32,12). L’obra de salvació començada ha de ser portada a terme; si Déu fes morir el seu poble, això podria interpretar-se com el signe d’una incapacitat divina de dur a terme el projecte de salvació. Déu no pot permetre això: ell és el Senyor bo que salva, el garant de la vida; és el Déu de misericòrdia i de perdó, d’alliberament del pecat que mata. Així Moisès apel·la Déu, la vida interior de Déu contra la sentència exterior. Llavors —argumenta Moisès amb el Senyor—, si els seus elegits moren, encara que siguin culpables, ell podria semblar incapaç de vèncer el pecat. I això no es pot acceptar. Moisès va fer experiència concreta del Déu de salvació, va ser enviat com a mitjancer de l’alliberament diví i ara, amb la seva pregària, es fa intèrpret d’una doble inquietud, preocupat pel destí del seu poble, i al mateix temps preocupat per l’honor que s’ha de donar al Senyor, per la veritat del seu nom. L’intercessor, de fet, vol que el poble d’Israel se salvi, perquè és el ramat que li ha estat confiat, però també perquè en aquesta salvació es manifesti la vertadera realitat de Déu. Amor als germans i amor a Déu es compenetren en la pregària d’intercessió, són inseparables. Moisès, l’intercessor, és l’home mogut per dos amors, que en la pregària se sobreposen en un únic desig de bé.

Després, Moisès apel·la a la fidelitat de Déu, recordant-li les seves promeses: «Recorda’t d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix dient: “Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, donaré tot aquest país als vostres descendents i el posseiran per sempre més”» (Ex 32,13). Moisès recorda la història fundadora dels orígens, recorda els Pares del poble i la seva elecció, totalment gratuïta, en la qual únicament Déu va tenir la iniciativa. No havien rebut la promesa pels seus mèrits, sinó per la lliure elecció de Déu i pel seu amor (cf. Dt 10,15). I ara, Moisès demana al Senyor que continuï amb fidelitat la seva història d’elecció i de salvació, perdonant el seu poble. L’intercessor no presenta excuses per al pecat de la seva gent, no enumera presumptes mèrits ni del poble ni seus, sinó que apel·la a la gratuïtat de Déu: un Déu lliure, totalment amor, que cerca constantment el qui s’ha allunyat, que roman sempre fidel a ell mateix i ofereix al pecador la possibilitat de tornar a ell i d’arribar a ser, amb el perdó, just i capaç de fidelitat. Moisès demana a Déu que es mostri més fort fins i tot que el pecat i la mort, i amb la seva pregària provoca aquesta manera de revelar-se divina. L’intercessor, mitjancer de vida, se solidaritza amb el poble; desitjós únicament de la salvació que Déu mateix vol, renuncia a la perspectiva d’arribar a ser un nou poble que plau al Senyor. La frase que Déu li havia dirigit, «faré de tu un gran poble», ni tan sols és tinguda en compte per l’«amic» de Déu, que en canvi està disposat a assumir sobre seu no sols la culpa de la seva gent, sinó totes les seves conseqüències. Quan, després de la destrucció del vedell d’or, tornarà a la muntanya a fi de demanar novament la salvació per a Israel, dirà al Senyor: «Ara vulgues perdonar el seu pecat; i si no, esborra’m del llibre que tens escrit» (v. 32). Amb l’oració, desitjant el que és desig de Déu, l’intercessor entra cada cop més profundament en el coneixement del Senyor i de la seva misericòrdia i es torna capaç d’un amor que arriba fins al do total d’ell mateix. En Moisès, que és al cim de la muntanya cara a cara amb Déu i es fa intercessor pel seu poble i s’ofereix a ell mateix —«si no, esborra’m»—, els Pares de l’Església van veure una prefiguració de Crist, que en l’alt cim de la creu realment és davant Déu, no sols com a amic sinó com a Fill. I no sols s’ofereix —«si no, esborra’m»—, sinó que amb el cor traspassat es deixa esborrar, es converteix, com diu sant Pau mateix, en pecat, porta sobre seu els nostres pecats per a salvar-nos a nosaltres; la seva intercessió no sols és solidaritat, sinó identificació amb nosaltres: ens porta a tots en el seu cos. I així tota la seva existència d’home i de Fill és un crit al cor de Déu, és perdó, però perdó que transforma i renova.

Em sembla que hem de meditar aquesta realitat. Crist és present davant el rostre de Déu i demana per mi. La seva pregària a la creu és contemporània de tots els homes, és contemporània de mi: ell prega per mi, ha sofert i sofreix per mi, s’ha identificat amb mi prenent el nostre cos i l’ànima humana. I ens invita a entrar en aquesta identitat seva, fent-nos un cos, un esperit amb ell, perquè des de l’alt cim de la creu ell no ha portat noves lleis, taules de pedra, sinó que es porta a ell mateix, porta el seu cos i la seva sang, com nova aliança. Així ens fa consanguinis amb ell, un cos amb ell, identificats amb ell. Ens invita a entrar en aquesta identificació, a estar units a ell en el nostre desig de ser un cos, un esperit amb ell. Demanem al Senyor que aquesta identificació ens transformi, ens renovi, perquè el perdó és renovació, és transformació.

Vull concloure aquesta catequesi amb les paraules de l’apòstol sant Pau als cristians de Roma: «Qui s’alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? Qui ens separarà de l’amor de Crist? […] Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, […] ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8,33-35.38.39).


Descarrergar arxiu