AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

En la història religiosa de l’antic Israel van tenir gran rellevància els profetes amb el seu ensenyament i la seva predicació. Entre ells sorgeix la figura d’Elies, suscitat per Déu per portar el poble a la conversió. El seu nom significa ‘el Senyor és el meu Déu’, i d’acord amb aquest nom es desenvolupa la seva vida, consagrada totalment a suscitar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu.
D’Elies el Siràcida diu: «Llavors s’aixecà el profeta Elies: era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa» (Sir 48,1). Amb aquesta flama Israel torna a trobar el seu camí cap a Déu. En el seu ministeri Elies diu: invoquen el Senyor perquè torni a la vida el fill d’una vídua que l’havia allotjat (cf. 1Re 17,17-24), crida a Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fuig pel desert, buscat a mort per la reina Jezabel (cf. 1Re 19,1-4), però és sobretot a la muntanya del Carmel on es mostra en tot el seu poder d’intercessor quan, davant de tot Israel, prega el Senyor perquè es manifesti i converteixi el cor del poble. És l’episodi narrat en el capítol 18 del Primer Llibre dels Reis, en el qual avui ens detenim.

Ens trobem al regne del Nord, al segle IX abans de Crist, en temps del rei Acab, en un moment en què a Israel s’havia creat una situació de sincretisme obert. Al costat del Senyor, el poble adorava Baal, l’ídol tranquil·litzador de qui es creia que venia el do de la pluja, i al qual per això s’atribuïa el poder de donar fertilitat als camps i vida als homes i al bestiar. Tot pretenent seguir el Senyor, Déu invisible i misteriós, el poble buscava seguretat també en un déu comprensible i previsible, de qui creia poder obtenir fecunditat i prosperitat a canvi de sacrificis. Israel estava cedint a la seducció de la idolatria, la temptació constant del creient, creient poder «servir dos senyors» (cf. Mt 6,24; Lc 16,13) i facilitar els camins inaccessibles de la fe en l’Omnipotent posant la seva confiança també en un déu impotent fet pels homes.

Precisament per a desemmascarar la niciesa enganyosa d’aquesta actitud, Elies fa que es reuneixi el poble d’Israel a la muntanya del Carmel i el posa davant la necessitat de fer una elecció: «Si el Senyor és Déu, seguiu-lo! Si ho és Baal, seguiu-lo a ell!» (1Re 18,21). I el profeta, portador de l’amor de Déu, no deixa sola la seva gent davant d’aquesta elecció, sinó que l’ajuda indicant-li el signe que revelarà la veritat: tant ell com els profetes de Baal prepararan un sacrifici i pregaran, i el veritable Déu es manifestarà responent amb el foc que consumirà l’ofrena. Comença així la confrontació entre el profeta Elies i els seguidors de Baal, que en realitat és entre el Senyor d’Israel, Déu de salvació i de vida, i l’ídol mut i sense consistència, que no pot fer res, ni per bé ni per mal (cf. Jr 10,5). I comença també la confrontació entre dues formes completament diferents d’adreçar-se a Déu i de pregar.

Els profetes de Baal, de fet, criden, s’agiten, ballen saltant, entren en un estat d’exaltació arribant a fer-se incisions en el cos, «amb punyals i llances fins que els rajava la sang» (1Re 18,28). Recorren a ells mateixos per a interpel·lar el seu déu, confiant en les seves capacitats mateixes per a provocar la seva resposta. Es revela així la realitat enganyosa de l’ídol: està pensat per l’home com una cosa de la qual es pot disposar, que es pot gestionar amb les pròpies forces, a la qual es pot accedir a partir d’ells mateixos i de la pròpia força vital. L’adoració de l’ídol, en lloc d’obrir el cor humà a l’Alteritat, a una relació alliberadora que permeti sortir de l’espai estret del propi egoisme per accedir a dimensions d’amor i de do mutu, tanca la persona en el cercle exclusiu i desesperant de la recerca d’ella mateixa. I és tan gran l’engany que, adorant l’ídol, l’home es veu obligat a accions extremes, en el temptatiu il·lusori de sotmetre’l a la seva voluntat. Per això els profetes de Baal arriben fins i tot a fer-se mal, a infligir ferides en el cos, en un gest dramàticament irònic: per a obtenir una resposta, un signe de vida del seu déu, es cobreixen de sang, recobrint-se simbòlicament de mort.

Molt diferent és l’actitud de pregària d’Elies. Ell demana al poble que s’acosti, implicant-lo així en la seva acció i en la seva súplica. L’objectiu del desafiament que llança ell als profetes de Baal era tornar a portar a Déu el poble que s’havia extraviat seguint els ídols, per això vol que Israel s’uneixi a ell, sent partícip i protagonista de la seva pregària i de tot el que està esdevenint-se. Després el profeta erigeix un altar, utilitzant, com diu el text, «dotze pedres, segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui Déu havia comunicat aquesta paraula: “El teu nom serà Israel”» (v. 31). Aquestes pedres representen tot Israel i són la memòria tangible de la història d’elecció, de predilecció i de salvació de la qual el poble ha estat objecte. El gest litúrgic d’Elies té un abast decisiu, l’altar és lloc sagrat que indica la presència del Senyor, però aquestes pedres que el componen representen el poble, que ara, per mediació del profeta, està posat simbòlicament davant Déu, es converteix en «altar», lloc d’ofrena i de sacrifici.

Però cal que el símbol es converteixi en realitat, que Israel reconegui el veritable Déu i torni a trobar la seva identitat de poble del Senyor. Per això Elies demana a Déu que es manifesti, i aquestes dotze pedres que havien de recordar a Israel la seva veritat serveixen també per recordar al Senyor la seva fidelitat, a la qual el profeta apel·la en la pregària. Les paraules de la seva invocació són denses en significat i en fe: «Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc servent teu i que he fet tot això per ordre teva. Respon-me, Senyor, respon-me, perquè aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu» (v. 36-37; cf. Gn 32,36-37). Elies es dirigeix al Senyor anomenant-lo Déu dels pares, fent així memòria implícita de les promeses divines i de la història d’elecció i d’aliança que va unir indissolublement el Senyor amb el seu poble. La implicació de Déu en la història dels homes és tan gran que el seu nom ja està inseparablement unit al dels patriarques, i el profeta pronuncia aquest nom sant perquè Déu recordi i es mostri fidel, però també perquè Israel se senti cridada pel seu nom i torni a trobar la seva fidelitat. El títol diví pronunciat per Elies és de fet una mica sorprenent. En lloc d’emprar la fórmula habitual, «Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob», utilitza un apel·latiu menys comú: «Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel». La substitució del nom «Jacob» per «Israel» evoca la lluita de Jacob al gual de Jaboc amb el canvi de nom al qual el narrador fa una referència explícita (cf. Gn 32,29) i del qual vaig parlar en una de les catequesis passades. Aquesta substitució adquireix un significat dens dins la invocació d’Elies. El profeta està pregant pel poble del regne del Nord, que es deia precisament Israel, diferent de Judà, que indicava el regne del Sud. I ara aquest poble, que sembla haver oblidat el seu origen i la seva relació privilegiada amb el Senyor, sent que el criden pel seu nom mentre es pronuncia el Nom de Déu, Déu del Patriarca i Déu del poble: «Senyor, Déu […] d’Israel: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel» (1Re 18,36).

El poble pel qual prega Elies és posat davant la seva veritat mateixa, i el profeta demana que també la veritat del Senyor es manifesti i que ell intervingui per a convertir Israel, apartant-lo de l’engany de la idolatria i portant-lo així a la salvació. La seva petició és que el poble finalment sàpiga, conegui en plenitud qui és veritablement el seu Déu, i faci l’elecció decisiva de seguir-lo només a ell, el Déu veritable. Perquè només així Déu és reconegut pel que és, Absolut i Transcendent, sense la possibilitat de posar-lo al costat d’altres déus, que el negarien com a absolut, relativitzant-lo. Aquesta és la fe que fa d’Israel el poble de Déu, és la fe proclamada en el conegut text del Shemà Israel: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,4-5). A l’absolut de Déu el creient ha de respondre amb un amor absolut, total, que comprometi tota la seva vida, les seves forces, el seu cor. I precisament per al cor del seu poble el profeta amb la seva pregària està implorant conversió: «Que [sic] aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu» (1Re 18,37).
Elies, amb la seva intercessió, demana a Déu el que Déu mateix vol fer, manifestar-se en tota la seva misericòrdia, fidel a la seva realitat de Senyor de la vida que perdona, converteix, transforma.

I això és el que passa: «Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de l’holocaust, la llenya, les pedres i la pols, i va assecar l’aigua del solc. Tot el poble, en veure-ho, es prosternà amb el front a terra i clamava: “El Senyor és Déu! El Senyor és Déu!”» (v. 38-39). El foc, aquest element alhora necessari i terrible, vinculat a les manifestacions divines de l’esbarzer ardent i del Sinaí, ara serveix per a mostrar l’amor de Déu que respon a la pregària i es revela al seu poble. Baal, el déu mut i impotent, no havia respost a les invocacions dels seus profetes; el Senyor en canvi respon, i de manera inequívoca, no només cremant l’holocaust, sinó fins i tot assecant tota l’aigua que havia estat vessada entorn de l’altar. Israel ja no pot tenir dubtes, la misericòrdia divina ha sortit a l’encontre de la seva debilitat, dels seus dubtes, de la seva manca de fe. Ara Baal, l’ídol va, està vençut, i el poble, que semblava perdut, ha tornat a trobar el camí de la veritat i s’ha retrobat a ell mateix.

Estimats germans i germanes, què ens diu a nosaltres aquesta història del passat? Quin és el present d’aquesta història? En primer lloc està en qüestió la prioritat del primer manament: adorar només Déu. Allí on Déu desapareix, l’home cau en l’esclavatge d’idolatries, com ho han mostrat, en el nostre temps, els règims totalitaris, i com ho mostren també diverses formes de nihilisme, que fan l’home dependent d’ídols, d’idolatries; l’esclavitzen. Segon. L’objectiu primer de la pregària és la conversió: el foc de Déu que transforma el nostre cor i ens fa capaços de veure Déu i així viure segons Déu i viure per l’altre. I el tercer punt. Els Pares ens diuen que també aquesta història d’un profeta és profètica, si —diuen— és ombra del futur, del futur Crist, és un pas en el camí cap a Crist. I ens diuen que aquí veiem el veritable foc de Déu: l’amor que guia el Senyor fins a la creu, fins a la donació total d’ell. La veritable adoració de Déu, doncs, és donar-se ell mateix a Déu i als homes, la veritable adoració és l’amor. I la veritable adoració de Déu no destrueix, sinó que renova, transforma. Certament, el foc de Déu, el foc de l’amor crema, transforma, purifica, però precisament així no destrueix, sinó que crea la veritat del nostre ésser, recrea el nostre cor. I així, realment vius per la gràcia del foc de l’Esperit Sant, de l’amor de Déu, som adoradors en esperit i en veritat. Gràcies.


Descarrergar arxiu