CASTELGANDOLFO


Benvolguts germans i germanes,

En cada època, homes i dones que van consagrar la seva vida a Déu en la pregària —com els monjos i les monges— van establir les seves comunitats en llocs particularment bonics, al camp, al capdamunt de pujols, a les valls de les muntanyes, a la riba de llacs o del mar, o fins i tot en petites illes. Aquests llocs uneixen dos elements molt importants per a la vida contemplativa: la bellesa de la creació, que remet a la bellesa del Creador, i el silenci, garantit per la llunyania de les ciutats i de les grans vies de comunicació.

El silenci és la condició ambiental que millor afavoreix el recolliment, l’escolta de Déu i la meditació. Ja el fet mateix d’assaborir el silenci, de deixar-se, per dir-ho així, «omplir» del silenci, ens predisposa a la pregària. El gran profeta Elies, a la muntanya de l’Horeb —és a dir, al Sinaí— presencia un huracà, després un terratrèmol, i, per últim, llamps de foc, però no hi reconeix la veu de Déu; la reconeix, en canvi, en una brisa suau (cf. 1Re 19,11-13). Déu parla en el silenci, però cal saber-lo escoltar. Per això els monestirs són oasis en què Déu parla a la humanitat, en els quals hi ha el claustre, lloc simbòlic, perquè és un espai tancat, però obert cap al cel.

Demà, benvolguts amics, farem memòria de santa Clara d’Assís. Per això em complau recordar un d’aquests «oasis» de l’esperit apreciat de manera especial per la família franciscana i per tots els cristians: el petit convent de Sant Damià, situat una mica més avall de la ciutat d’Assís, enmig de les oliveres que descendeixen cap a Santa Maria dels Àngels. Al costat d’aquesta petita església, que sant Francesc va restaurar després de la seva conversió, Clara i les primeres companyes van establir la seva comunitat, vivint de la pregària i de petits treballs. S’anomenaven les «germanes pobres», i la seva «forma de vida» era la mateixa que portaven els frares menors: «Observar el sant evangeli de nostre Senyor Jesucrist» (Regla de santa Clara, I, 2), conservant la unió de la caritat recíproca (cf. ib., X, 7) i observant en particular la pobresa i la humilitat viscudes per Jesús i per la seva santíssima Mare (cf. ib., XII, 13).

El silenci i la bellesa del lloc on viu la comunitat monàstica —bellesa senzilla i austera— constitueixen com un reflex de l’harmonia espiritual que la comunitat mateixa intenta realitzar. El món està ple d’aquests oasis de l’esperit, alguns molt antics, sobretot a Europa, altres recents, altres restaurats per noves comunitats. Mirant les coses des d’una perspectiva espiritual, aquests llocs de l’esperit són l’estructura fonamental del món. I no és casualitat que algunes persones, especialment en els períodes de descans, visitin aquests llocs i s’hi estiguin durant alguns dies: també l’ànima, gràcies a Déu, té les seves exigències!

Recordem, per tant, santa Clara. Però recordem també altres figures de sants que ens parlen de la importància de dirigir la mirada a les «coses del cel», com santa Edith Stein, Teresa Beneta de la Creu, carmelita, copatrona d’Europa, que vam celebrar ahir.

I avui, 10 d’agost, no podem oblidar sant Llorenç, diaca i màrtir, amb una felicitació especial per als romans, que des de sempre el veneren com un dels seus patrons. Per últim, dirigim la nostra mirada a la Mare de Déu santíssima, perquè ens ensenyi a estimar el silenci i la pregària.


Descarrergar arxiu