AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

Reprenem avui les audiències a la plaça de Sant Pere i, en l’«escola de pregària» que estem vivint plegats en aquestes catequesis dels dimecres, vull començar a meditar sobre alguns Salms, que, com vaig dir el passat mes de juny, formen el «llibre de pregàries» per excel·lència. El primer Salm sobre el qual em detindré és un salm de lamentació i de súplica ple d’una confiança profunda, on la certesa de la presència de Déu és la base de la pregària que brolla d’una condició d’extrema dificultat en què es troba el qui prega. Es tracta del Salm 3, referit per la tradició jueva a David en el moment en què fuig del seu fill Absaló (cf. v. 1): és un dels episodis més dramàtics i de més sofriment de la vida del rei, quan el seu fill li usurpa el tron reial i l’obliga a abandonar Jerusalem per salvar la vida (cf. 2Sa 15 i s.). La situació de perill i d’angoixa que experimenta David fa, per tant, de teló de fons d’aquesta oració i ajuda a comprendre-la, presentant-se com la situació típica en què es pot recitar un Salm com aquest. Qualsevol home pot reconèixer en el clamor del salmista aquells sentiments de dolor, amargor i, alhora, confiança en Déu que, segons la narració bíblica, van acompanyar David en fugir de la seva ciutat.

El Salm comença amb una invocació al Senyor:

«Senyor, quants n’hi ha que em persegueixen! Són molts els qui s’alcen contra meu. Són molts els qui diuen de mi: “No espereu pas que Déu el salvi”.» (v. 2-3)

La descripció que l’orant fa de la seva situació està marcada per tons fortament dramàtics. Tres vegades se subratlla la idea de multitud —«quants n’hi ha», «molts», «molts»— que en el text original s’expressa amb la mateixa arrel hebrea, de manera repetitiva, gairebé insistent, a fi de recalcar encara més l’enormitat del perill. Aquesta insistència sobre el nombre i la magnitud dels enemics serveix per a expressar la percepció, per part del salmista, de la desproporció absoluta que hi ha entre ell i els seus perseguidors, una desproporció que justifica i fonamenta la urgència de la seva petició d’ajuda: els opressors són molts, els té al davant, mentre que l’orant està sol i inerme, sota el poder dels seus agressors. Això no obstant, la primera paraula que pronuncia el salmista és «Senyor»; el seu crit comença amb la invocació a Déu. Una multitud s’aboca i es rebel·la contra seu, generant una por que augmenta l’amenaça fent-la semblar encara més gran i aterridora. Però l’orant no es deixa vèncer per aquesta visió de mort, manté ferma la relació amb el Déu de la vida i en primer lloc s’adreça a ell per cercar ajuda. Però els enemics intenten també trencar aquest vincle amb Déu i tocar la fe de la seva víctima. Insinuen que el Senyor no pot intervenir, afirmen que ni tan sols Déu no pot salvar-lo. L’agressió, per tant, no és només física, sinó que afecta la dimensió espiritual: «No espereu pas que Déu el salvi» —diuen—, ataquen el nucli central de l’esperit del Salmista. És la temptació extrema a què es veu sotmès el creient, és la temptació de perdre la fe, la confiança en la proximitat de Déu. El just supera l’última prova, roman ferm en la fe i en la certesa de la veritat i en la confiança plena en Déu, i precisament així troba la vida i la veritat. Em sembla que aquí el Salm ens toca molt personalment: en nombrosos problemes som temptats de pensar que potser fins i tot Déu no em salva, no em coneix, potser no té la possibilitat de fer-ho; la temptació contra la fe és l’última agressió de l’enemic, i a això hem de resistir-nos; així trobem Déu i trobem la vida.

L’orant del nostre Salm està cridat a respondre amb la fe els atacs dels impius: els enemics
—com he dit— neguen que Déu pugui ajudar-lo; ell, en canvi, l’invoca, el crida pel seu nom, «Senyor», i després s’adreça a ell amb un «tu» emfàtic, que expressa una relació ferma, sòlida, i comporta la certesa de la resposta divina:

«Però tu, Senyor, ets l’escut que em protegeix, ets la meva glòria, aixeques el meu cap. Quan crido invocant el Senyor, ell em respon des de la santa muntanya.» (v. 4-5)

Ara desapareix la visió dels enemics, no han vençut perquè qui creu en Déu està segur que Déu és el seu amic: roman només el «tu» de Déu; als «molts» se n’hi contraposa ara un de sol, però molt més gran i poderós que molts adversaris. El Senyor és ajuda, defensa, salvació; com a escut protegeix qui confia en ell, i li fa aixecar el cap, com a gest de triomf i de victòria. L’home ja no està sol, els enemics no són invencibles com semblaven, perquè el Senyor escolta el crit de l’oprimit i respon des del lloc de la seva presència, des de la seva muntanya santa. L’home crida en l’angoixa, en el perill, en el dolor; l’home demana ajuda, i Déu respon. Aquest entrellaçament del crit humà i la resposta divina és la dialèctica de la pregària i la clau de lectura de tota la història de la Salvació. El crit expressa la necessitat d’ajuda i recorre a la fidelitat de l’altre; cridar vol dir fer un gest de fe en la proximitat i en la disponibilitat a l’escolta de Déu. L’oració expressa la certesa d’una presència divina ja experimentada i creguda, que es manifesta en plenitud en la resposta salvadora de Déu. Això és rellevant: que en la nostra pregària sigui important, present, la certesa de la presència de Déu. D’aquesta manera, el Salmista, que se sent assetjat per la mort, confessa la seva fe en el Déu de la vida que, com un escut, l’envolta amb una protecció invulnerable; qui pensava que ja estava perdut pot aixecar el cap, perquè el Senyor el salva; l’orant, amenaçat i humiliat, és a la glòria, perquè Déu és la seva glòria.

La resposta divina que acull la pregària dóna al Salmista una seguretat total; s’ha acabat també la por, i el crit s’asserena en el pau, en una profunda tranquil·litat interior:
«M’adormo i descanso en pau, m’aixeco perquè el Senyor em sosté. No em fa por la multitud del poble que acampa al meu voltant.» (v. 6-7)

L’orant, fins i tot enmig del perill i la batalla, pot dormir tranquil, en una actitud inequívoca d’abandó confiat. Entorn seu acampen els adversaris, l’assetgen, són molts, s’aixequen contra seu, el ridiculitzen i intenten fer-lo caure, però ell en canvi s’ajeu i dorm tranquil i serè, segur de la presència de Déu. I en despertar, troba Déu encara al seu costat, com custodi que mai no dorm (cf. Sl 121,3-4), que el sosté, l’agafa per la mà, no l’abandona mai. La por a la mort està vençuda per la presència d’aquell que no mor. Precisament la nit, poblada de temors atàvics, la nit dolorosa de la soledat i de l’espera angoixosa, ara es transforma: allò que evoca la mort es converteix en presència de l’Etern.

A la visibilitat de l’assalt enemic, violent, imponent, es contraposa la presència invisible de Déu, amb tot el seu poder invencible. I és a ell a qui, després de les seves expressions de confiança, novament el Salmista dirigeix la seva oració: «Alça’t, Senyor, salva’m, Déu meu» (v. 8a). Els agressors «s’alçaven» (cf. v. 2) contra la seva víctima; qui en canvi «s’alçarà» és el Senyor, i serà per a fer-los caure. Déu el salvarà, responent al seu clam. Per això el Salm conclou amb la visió de l’alliberament del perill que mata i de la temptació que pot fer morir. Després de la petició adreçada al Senyor perquè s’alci a salvar, l’orant descriu la victòria divina: els enemics que, amb la seva opressió injusta i cruel, són símbol de tot el que s’oposa a Déu i al seu pla de Salvació, són derrotats. Colpejats a la boca, ja no podran agredir amb la seva violència destructiva ni podran insinuar ja el mal del dubte sobre la presència i l’obrar de Déu: el seu parlar insensat i blasfem és definitivament desmentit i reduït al silenci de la intervenció salvadora del Senyor (cf. v. 8bc). D’aquesta manera, el Salmista pot concloure la seva pregària amb una frase de connotacions litúrgiques que celebra, en la gratitud i en la lloança, el Déu de la vida: «La salvació ve del Senyor. Senyor, beneeix el teu poble» (v. 9).

Estimats germans i germanes, el Salm 3 ens ha presentat una súplica plena de confiança i de consol. Resant aquest Salm, podem fer nostres els sentiments del Salmista, figura del just perseguit que troba en Jesús la realització. En el dolor, en el perill, en l’amargor de la incomprensió i de l’ofensa, les paraules del Salm obren el nostre cor a la certesa confortadora de la fe. Déu sempre és a prop —fins i tot en les dificultats, en els problemes, en les foscors de la vida—, escolta, respon i salva a la seva manera. Però cal saber reconèixer-ne la presència i acceptar-ne els camins, com David en fugir de manera humiliant del seu fill Absaló, com el just perseguit del Llibre de la Saviesa i, de manera última i completa, com el Senyor Jesús en el Gòlgota. I quan, als ulls dels impius, Déu sembla no intervenir i el Fill mor, precisament llavors es manifesta, per a tots els creients, la glòria vertadera i la realització definitiva de la Salvació. Que el Senyor ens doni fe, ens ajudi en la nostra debilitat i ens faci capaços de creure i de pregar en els moments d’angoixa, en les nits doloroses de dubte i en els llargs dies de dolor, abandonant-nos amb confiança en ell, que és el nostre «escut» i la nostra «glòria». Gràcies.


Descarrergar arxiu