AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

En la catequesi d’avui vull afrontar un salm amb fortes implicacions cristològiques, que contínuament apareix en els relats de la passió de Jesús, amb la seva doble dimensió d’humiliació i de glòria, de mort i de vida. És el Salm 22 segons la tradició jueva, i 21 segons la tradició grecollatina, una oració trista i commovedora, d’una profunditat humana i una riquesa teològica que fan que sigui un dels salms més resats i estudiats de tot el Saltiri. Es tracta d’una llarga composició poètica, i nosaltres ens detindrem en particular en la primera part, centrada en el lament, per a aprofundir algunes dimensions significatives de la pregària de súplica a Déu.

Aquest Salm presenta la figura d’un innocent perseguit i envoltat pels adversaris que volen la seva mort; i ell recorre a Déu en un lament dolorós que, en la certesa de la fe, s’obre misteriosament a la lloança. En la seva pregària s’alternen la realitat angoixosa del present i la memòria consoladora del passat, en una presa de consciència sofrent de la pròpia situació desesperada que, malgrat això, no vol renunciar a l’esperança. El seu crit inicial és una crida adreçada a un Déu que sembla llunyà, que no respon i sembla haver-lo abandonat:

«Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Estàs lluny de salvar-me, no t’arriba el meu clam. Déu meu, crido de dia i no respons; crido de nit i no trobo repòs» (v. 2-3)

Déu calla, i aquest silenci afligeix l’ànim de l’orant, que crida de manera incessant, però sense trobar resposta. Els dies i les nits van passant en una recerca incansable d’una paraula, d’una ajuda que no arriba; Déu sembla tan distant, oblidadís, tan absent. La pregària demana escolta i resposta, sol·licita un contacte, cerca una relació que pugui donar consol i salvació. Però si Déu no respon, el crit d’ajuda es perd en el buit i la soledat arriba a ser insostenible. Això no obstant, l’orant del nostre Salm, per tres vegades, en el seu crit, anomena el Senyor «el meu» Déu, en un acte extrem de confiança i de fe. Malgrat qualsevol aparença, el salmista no pot creure que el vincle amb el Senyor s’hagi interromput totalment; i mentre pregunta el perquè d’un suposat abandó incomprensible, afirma que «el seu» Déu no el pot abandonar.

Com és ben sabut, el crit inicial del Salm, «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?», és citat pels evangelis de sant Mateu i de sant Marc com el crit fet per Jesús moribund a la creu (cf. Mt 27,46; Mc 15,34). Això expressa tota la desolació del Messies, Fill de Déu, que està afrontant el drama de la mort, una realitat totalment contraposada al Senyor de la vida. Abandonat per gairebé tots els seus, traït i negat pels deixebles, envoltat per qui l’insulta, Jesús està sota el pes indiscutible d’una missió que ha de passar per la humiliació i l’anihilació. Per això crida el Pare, i el seu patiment assumeix les paraules de sofriment del Salm. Però el seu crit no és un crit desesperat, com no ho era el crit del salmista, la súplica del qual recorre un camí turmentat, desembocant al final en una perspectiva de lloança, en la confiança de la victòria divina. Ja que en el costum jueu citar el començament d’un Salm implicava una referència a tot el poema, l’oració esborronadora de Jesús, fins i tot mantenint el seu to de sofriment indicible, s’obre a la certesa de la glòria. «¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?», dirà el Ressuscitat als deixebles d’Emmaús (Lc 24,26). En la seva Passió, en obediència al Pare, el Senyor Jesús passa per l’abandó i la mort per aconseguir la vida i donar-la a tots els creients.

A aquest crit inicial de súplica, en el nostre Salm 22, respon, en contrast dolorós, el record del passat:

«En tu confiaven els nostres pares, hi confiaven i els vas alliberar; a tu clamaven i eren salvats, en tu confiaven i no foren confosos» (v. 5-6)

Aquell Déu que al salmista li sembla avui tan llunyà, és, però, el Senyor misericordiós que Israel sempre va experimentar en la seva història. El poble al qual pertany l’orant va ser objecte de l’amor de Déu i pot testimoniar-ne la fidelitat. Començant pels patriarques, després a Egipte i en el llarg peregrinatge pel desert, en la permanència a la terra promesa en contacte amb poblacions agressives i enemigues, fins a la foscor de l’exili, tota la història bíblica va ser una història de clams d’ajuda per part del poble i de respostes salvadores per part de Déu. I el salmista fa referència a la fe indestructible dels seus pares, que «van confiar» —tres vegades es repeteix aquesta paraula— sense quedar mai decebuts. Ara, però, sembla que aquesta cadena d’invocacions confiades i de respostes divines s’hagi interromput; la situació del salmista sembla desmentir tota la història de la Salvació, fent encara més dolorosa la realitat present.

Però Déu no es pot retractar, i és llavors que la pregària torna a descriure la trista situació de l’orant, per induir el Senyor a tenir pietat i a intervenir, com sempre ho havia fet en el passat. El salmista es defineix «un cuc, no pas un home, befa de la gent, menyspreat del poble» (v. 7), es riuen d’ell (cf. v. 8), i ferit precisament en la fe: «Que s’adreci al Senyor, que ell el salvi, que l’alliberi, si tant se l’estima!» (v. 9), diuen. Sota els cops sorneguers de la ironia i del menyspreu, sembla que el perseguit gairebé perd els seus trets humans, com el servent sofrent de què parla el Llibre d’Isaïes (cf. Is 52,14.53,2b-3). I com el just oprimit del Llibre de la Saviesa (cf. 2,12-20), com Jesús al Calvari (cf. Mt 27,39-43), el salmista veu posada en qüestió la relació amb el seu Senyor, amb èmfasi cruel i sarcàstic d’allò que l’està fent patir: el silenci de Déu, la seva absència aparent. Això no obstant, Déu ha estat present en l’existència de l’orant amb una proximitat i una tendresa inqüestionables. El salmista recorda el Senyor: «Ets tu qui em tragueres del si de la mare i em confiares als seus pits; […] des del si de la mare ets el meu Déu» (v. 10-11). El Senyor és el Déu de la vida, que fa néixer i acull el nounat, i el cuida amb afecte de pare. I si abans s’havia fet memòria de la fidelitat de Déu en la història del poble, ara l’orant evoca novament la seva història personal de relació amb el Senyor, remuntant-se al moment particularment significatiu del començament de la seva vida. I aquí, malgrat la desolació del present, el salmista reconeix una proximitat i un amor divins tan radicals que li permeten exclamar, en una confessió plena de fe i generadora d’esperança: «Des del si de la mare ets el meu Déu» (v. 11b). El lament es converteix ara en súplica afligida: «No t’allunyis, que el perill és a prop i no tinc qui m’ajudi» (v. 12). L’única proximitat que percep el salmista i que l’esglaia és la dels enemics. Per tant, és necessari que Déu es faci proper i el socorri, perquè els enemics envolten l’orant, l’acorralen, i són com braus poderosos, com lleons que obren de bat a bat la boca per rugir i devorar (cf. v. 13-14). L’angoixa altera la percepció del perill, engrandint-lo. Els adversaris es presenten invencibles, s’han convertit en animals feroços i perillosíssims, mentre que el salmista és com un cuc petit, impotent, sense cap defensa. Però aquestes imatges emprades en el Salm serveixen també per dir que quan l’home es torna violent i agredeix el germà, quelcom ferotge s’apodera d’ell, sembla perdre l’aparença humana; la violència sempre comporta quelcom de bèstia salvatge i sols la intervenció salvadora de Déu pot restituir a l’home la humanitat. Ara, per al salmista, objecte d’una agressió tan feroç, sembla que ja no hi ha salvació, i la mort comença a prendre possessió d’ell: «Tot jo m’escolo com l’aigua, se’m deslloriguen tots els ossos. […] La meva gola està resseca com terrissa, la llengua se m’encasta al paladar. […] Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba» (v. 15.16.19). Amb imatges dramàtiques, que tornem a trobar en els relats de la Passió de Crist, es descriu l’enfonsament del cos del condemnat, l’aridesa insuportable que turmenta el moribund i que troba ressò en la petició de Jesús «Tinc set» (cf. Jn 19,28), per arribar al gest definitiu dels botxins que, com els soldats al peu de la creu, es repartien els vestits de la víctima, com si ja fos morta (cf. Mt 27,35; Mc 15,24; Lc 23,34; Jn 19,23-24).

Heus aquí doncs, imperiosa, novament la petició d’ajuda: «Però tu, Senyor, no t’allunyis; força meva, vine de pressa a ajudar-me. […] Salva’m» (v. 20.22a). Aquest és un crit que obre els cels, perquè proclama una fe, una certesa que va més enllà de qualsevol dubte, de qualsevol foscor i de qualsevol desolació. I el lament es transforma, deixa lloc a la lloança en l’acollida de la Salvació: «Senyor, m’has escoltat! Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de l’assemblea et lloaré» (v. 22c-23). D’aquesta manera, el Salm s’obre a l’acció de gràcies, al gran himne final que implica a tot el poble, els fidels del Senyor, l’assemblea litúrgica, les generacions futures (cf. v. 24-32). El Senyor va acudir a la seva ajuda, va salvar el pobre i li va mostrar el seu rostre de misericòrdia. Mort i vida es van entrecreuar en un misteri inseparable, i la vida ha triomfat, el Déu de la Salvació es va mostrar Senyor invencible que tots els confins de la terra celebraran i davant el qual es prostraran totes les famílies dels pobles. És la victòria de la fe, que pot transformar la mort en do de la vida, l’abisme del dolor en font d’esperança.

Germans i germanes estimadíssims, aquest Salm ens ha portat al Gòlgota, als peus de la creu de Jesús, per a reviure la seva Passió i compartir l’alegria fecunda de la resurrecció. Deixem-nos, per tant, envair per la llum del misteri pasqual fins i tot en l’absència aparent de Déu, també en el silenci de Déu, i, com els deixebles d’Emmaús, aprenguem a discernir la realitat veritable més enllà de les aparences, reconeixent el camí de l’exaltació precisament en la humiliació, i la manifestació plena de la vida en la mort, en la creu. D’aquesta manera, tornant a posar tota la nostra confiança i la nostra esperança en Déu Pare, en el moment de l’angoixa també nosaltres li podrem pregar amb fe, i el nostre crit d’ajuda es transformarà en cant de lloança. Gràcies.


Descarrergar arxiu