SALM 23


Benvolguts germans i germanes,

Adreçar-se al Senyor en la pregària implica un acte radical de confiança, amb la consciència de fiar-se de Déu, que és bo, «compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel i ric en l’amor» (Ex 34,6-7; Sl 86,15; cf. Jl 2,13; Gn 4,2; Sl 103,8; 145,8; NE 9,17). Per això avui vull reflexionar amb vosaltres sobre un Salm impregnat totalment de confiança, on el salmista expressa la seva certesa serena de ser guiat i protegit, posat a recer de qualsevol perill, perquè el Senyor és el seu pastor. Es tracta del Salm 23 —segons la datació grecollatina, el 22—, un text familiar a tothom i estimat per tots.

«El Senyor és el meu pastor: no em manca res»: així comença aquesta bonica oració, evocant l’ambient nòmada dels pastors i l’experiència de coneixement recíproc que s’estableix entre el pastor i les ovelles que componen el seu petit ramat. La imatge remet a un clima de confiança, d’intimitat i de tendresa: el pastor coneix una per una les seves ovelles, les crida pel seu nom i elles el segueixen perquè el reconeixen i es fien d’ell (cf. Jn 10,2-4). Ell les cuida, les custodia com béns preciosos, està disposat a defensar-les, a garantir-los benestar, a permetre’ls viure en la tranquil·litat. Res no pot mancar si el pastor és amb elles. A aquesta experiència fa referència el salmista, anomenant Déu el seu pastor, i deixant-se guiar per ell cap a camins segurs: «Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom» (v. 2-3).

La visió que s’obre davant dels nostres ulls és la de prats verds i fonts d’aigua clara, oasis de pau cap als quals el pastor acompanya el ramat, símbols dels llocs de vida envers els quals el Senyor condueix el salmista, que se sent com les ovelles ajagudes sobre l’herba al costat d’un rierol, en un moment de repòs, no en tensió o en estat d’alarma, sinó confiades i tranquil·les, perquè el lloc és segur, l’aigua és fresca, i el pastor les vigila. I no oblidem que l’escena evocada pel Salm està ambientada en una terra en gran part desèrtica, assolada pel sol ardent, on el pastor seminòmada de l’Orient Mitjà viu amb el seu ramat a les estepes calcinades que s’estenen entorn dels poblats. Però el pastor sap on trobar herba i aigua fresca, essencials per a la vida, sap conduir a l’oasi on l’ànima «retorna» i és possible recuperar les forces i noves energies per a tornar a posar-se en camí.

Com diu el salmista, Déu el guia cap a «prats deliciosos» i «al repòs vora l’aigua», on tot és sobreabundant, tot és donat en abundància. Si el Senyor és el pastor, fins i tot al desert, lloc d’absència i de mort, no disminueix la certesa d’una presència radical de vida, fins arribar a dir: «No em manca res.» El pastor, en efecte, es preocupa pel benestar del seu ramat, acomoda els seus ritmes i les seves exigències a les de les seves ovelles, camina i viu amb elles, guiant-les per camins «segurs», és a dir aptes per a elles, atenent a les seves necessitats i no a les pròpies. La seva prioritat és la seguretat del seu ramat, i és el que cerca en guiar-lo.
Estimats germans i germanes, també nosaltres, com el salmista, si caminem darrere del «Pastor bo», encara que els camins de la nostra vida resultin difícils, tortuosos o llargs, ben sovint fins i tot per zones espiritualment desèrtiques, sense aigua i amb un sol de racionalisme ardent, sota la guia del pastor bo —Crist—, hem de tenir la certesa d’anar per camins «segurs», i que el Senyor ens guia, que és sempre a prop nostre i que no ens mancarà res.

Per això el salmista pot declarar una tranquil·litat i una seguretat sense incerteses ni temors:

«Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança» (v. 4)

Qui va amb el Senyor, fins i tot per les valls fosques del sofriment, de la incertesa i de tots els problemes humans, se sent segur. Tu ets amb mi: aquesta és la nostra certesa, la certesa que ens sosté. La foscor de la nit fa por, amb les seves ombres canviants, la dificultat per distingir els perills, el silenci ple de sorolls indesxifrables. Si el ramat es mou després de la posta del sol, quan la visibilitat es fa incerta, és normal que les ovelles s’inquietin, hi ha el risc d’ensopegar, d’allunyar-se o de perdre’s, i hi ha també el temor que possibles agressors s’amaguin en la foscor. Per a parlar de la vall fosca, el salmista empra una expressió hebrea que evoca les tenebres de la mort, per la qual cosa la vall que cal travessar és un lloc d’angoixa, d’amenaces terribles, de perill de mort. Això no obstant, l’orant avança segur, sense por, perquè sap que el Senyor és amb ell. Aquell «ets vora meu» és una proclamació de confiança indestructible, i sintetitza una experiència de fe radical; la proximitat de Déu transforma la realitat, la vall tenebrosa perd tota la perillositat, es buida de qualsevol amenaça. El ramat pot ara caminar tranquil, acompanyat pel so familiar del bastó que colpeja damunt el terreny i indica la presència tranquil·litzadora del pastor.

Aquesta imatge confortadora tanca la primera part del Salm, i dóna pas a una escena diferent. Som encara al desert, on el pastor viu amb el seu ramat, però ara som transportats sota la seva tenda, que s’obre per donar hospitalitat:

«Davant meu pares taula tu mateix, i els adversaris ho veuen; m’has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa» (v. 5)

Ara es presenta el Senyor com aquell que acull l’orant amb els signes d’una hospitalitat generosa i plena d’atencions. L’hoste diví prepara l’àpat damunt la «taula», un terme que en hebreu indica, en el sentit primitiu, la pell de l’animal que s’estenia a terra i sobre la qual es posaven les viandes per a l’àpat en comú. Es tracta d’un gest de compartir no sols l’aliment sinó també la vida, en un oferiment de comunió i d’amistat que crea vincles i expressa solidaritat. Després ve el do generós de l’oli perfumat damunt del cap, que mitiga de la canícula del sol del desert, refresca i alleuja la pell, i alegra l’esperit amb la seva fragància. Per últim, la copa plena a vessar afegeix una nota de festa, amb el seu vi exquisit, compartit amb generositat sobreabundant. Aliment, oli, vi: són els dons que donen vida i alegria perquè van més enllà del que és estrictament necessari i expressen la gratuïtat i l’abundància de l’amor. El Salm 104, que celebra la bondat provident del Senyor, proclama: «Fas néixer l’herba per al bestiar i les plantes al servei de l’home: fas sortir el pa de la terra i el vi que alegra el cor dels homes; amb l’oli fas brillant el seu rostre i amb el pa sostens el seu cor» (v. 14-15). El salmista es converteix en objecte de nombroses atencions. Per això es veu com un vianant que troba refugi en una tenda acollidora, mentre que els seus enemics han d’aturar-se i observar, sense poder intervenir, perquè aquell que consideraven la seva presa es troba en un lloc segur, s’ha convertit en un hoste sagrat, intocable. I el salmista som nosaltres si som realment creients en comunió amb Crist. Quan Déu obre la seva tenda per a acollir-nos, res no pot fer-nos mal.

Després, quan el vianant parteix novament, la protecció divina es prolonga i l’acompanya en el seu viatge:

«N’estic cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor» (v. 6)

La bondat i la fidelitat de Déu són l’escorta que acompanya el salmista que surt de la tenda i es posa novament en camí. Però és un camí que adquireix un nou sentit, i es converteix en pelegrinatge cap al temple del Senyor, el lloc sant on l’orant vol «viure» per sempre i al qual vol tornar. El verb hebreu emprat aquí té el sentit de ‘tornar’, però, amb una petita modificació vocàlica, es pot entendre com ‘habitar’, i així ho recullen les antigues versions i la major part de les traduccions modernes. Es poden mantenir els dos sentits: tornar al temple i habitar-hi és el desig de qualsevol israelita, i viure a prop de Déu, en la seva proximitat i bondat, és l’anhel i la nostàlgia de qualsevol creient: poder habitar realment on és Déu, a prop de Déu. El seguiment del Pastor condueix a casa seva, és la meta de qualsevol camí, oasi desitjat al desert, tenda de refugi en fugir dels enemics, lloc de pau on s’experimenta la bondat i l’amor fidel de Déu, dia rere dia, en l’alegria serena d’un temps sense fi.

Les imatges d’aquest Salm, amb la seva riquesa i profunditat, van acompanyar tota la història i l’experiència religiosa del poble d’Israel, i acompanyen els cristians. La figura del pastor, en especial, evoca el temps originari de l’Èxode, el llarg camí al desert, com un ramat sota la guia del Pastor diví (cf. Is 63,11-14; Sl 77,20-21; 78,52-54). I a la Terra Promesa, era el rei qui tenia la tasca de pasturar el ramat del Senyor, com David, pastor elegit per Déu i figura del Messies (cf. 2Sa 5,1-2; 7,8; Sl 78,70-72). Més endavant, després de l’exili de Babilònia, gairebé en un nou Èxode (cf. Is 40,3-5.9-11; 43,16-21), Israel és conduït a la pàtria com a ovella perduda i retrobada, reconduïda per Déu a prats verds i llocs de repòs (cf. Ez 34,11-16.23-31). Però és en el Senyor Jesús en qui tota la força evocadora del nostre Salm aconsegueix la plenitud, troba el significat ple: Jesús és el «Bon Pastor» que va a la recerca de l’ovella perduda, que coneix les seves ovelles i dóna la vida per elles (cf. Mt 18,12-14; Lc 15,4-7; Jn 10,2-4.11-18), ell és el camí, el camí just que ens condueix a la vida (cf. Jn 14,6), la llum que il·lumina la vall tenebrosa i venç totes les nostres pors (cf. Jn 1,9; 8,12; 9,5; 12,46). Ell és l’hoste generós que ens acull i ens manté fora de perill dels enemics preparant-nos la taula del seu cos i de la seva sang (cf. Mt 26,26-29; Mc 14,22-25; Lc 22,19-20) i la taula definitiva del banquet messiànic al cel (cf. Lc 14,15s; Ap 3,20; 19, 9). Ell és el Pastor regi, rei en la mansuetud i en el perdó, entronitzat sobre la fusta gloriosa de la creu (cf. Jn 3,13-15; 12,32; 17,4-5).

Estimats germans i germanes, el Salm 23 ens invita a renovar la nostra confiança en Déu, abandonant-nos totalment a les seves mans. Per tant, demanem amb fe que el Senyor ens concedeixi, fins i tot en els temps difícils del nostre temps, caminar sempre pels seus camins com ramat dòcil i obedient, que ens aculli a casa seva, a la seva taula, i ens condueixi al «repòs vora l’aigua», perquè, en l’acollida del do del seu Esperit, puguem beure a les seves deus, amb aquella aigua viva «d’on brollarà vida eterna» (Jn 4,14; cf. 7,37-39). Gràcies.


Descarrergar arxiu