SALM 126


Benvolguts germans i germanes,

En les catequesis anteriors hem meditat sobre alguns Salms de lamentació i de confiança. Avui vull reflexionar amb vosaltres sobre un Salm que té un to festiu, una oració que, en l’alegria, canta les meravelles de Déu. És el Salm 126 —segons la numeració grecollatina, 125—, que celebra les meravelles que el Senyor ha obrat amb el seu poble i que contínuament obra amb cada creient.

El salmista, en nom de tot Israel, comença la seva pregària recordant l’experiència exaltadora de la salvació:

«Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho crèiem un somni. La nostra boca s’omplí d’alegria, de crits de goig i de rialles» (v. 1-2a)

El Salm parla d’una «situació restablerta», és a dir restituïda a l’estat originari, en tota la seva positivitat precedent. O sigui, es parteix d’una situació de sofriment i de necessitat a la qual Déu respon obrant la salvació i conduint novament l’orant a la condició d’abans, encara millor, enriquida i millorada. És el que passa a Job quan el Senyor li torna tot el que havia perdut, duplicant-ho i fent-li una benedicció encara més gran (cf. Jb 42,10-13), i és el que experimenta el poble d’Israel en tornar a la seva pàtria després de l’exili a Babilònia. Aquest Salm s’ha d’interpretar precisament en relació amb la deportació en terra estrangera: la tradició llegeix i comprèn l’expressió «renovar la vida de Sió» com «fer tornar els captius de Sió». En efecte, la tornada de l’exili és paradigma de tota intervenció divina de salvació, perquè la caiguda de Jerusalem i la deportació a Babilònia van ser experiències devastadores per al poble elegit, no sols a nivell polític i social, sinó també i sobretot en l’àmbit religiós i espiritual. La pèrdua de la terra, la fi de la monarquia davídica i la destrucció del Temple apareixen com una negació de les promeses divines, i el poble de l’Aliança, dispers entre els pagans, s’interroga dolorosament sobre un Déu que sembla haver-lo abandonat. Per això, la fi de la deportació i la tornada a la pàtria s’experimenten com una meravellosa tornada a la fe, a la confiança, a la comunió amb el Senyor; és un «restabliment de la situació anterior» que implica també conversió del cor, perdó, amistat amb Déu recuperada, consciència de la seva misericòrdia i possibilitat renovada de lloar-lo (cf. Jr 29,12-14; 30,18-20; 33,6-11; Ez 39,25-29). Es tracta d’una experiència d’alegria desbordant, de rialles i crits de goig, tan bonica que «ho creien un somni». Les intervencions divines ben sovint tenen formes inesperades, que van més enllà de tot allò que l’home pugui imaginar. Heus aquí, doncs, la meravella i l’alegria que s’expressa en lloança: «El Senyor ha fet meravelles.» És el que diuen les nacions, i és el que proclama Israel:

«Els altres pobles es deien: “El Senyor obra en ells meravelles.” El Senyor obra meravelles en nosaltres, amb quin goig ho celebrem!» (v. 2b-3)

Déu fa meravelles en la història dels homes. Actuant la salvació, es revela a tots com Senyor potent i misericordiós, refugi de l’oprimit, que no oblida el clam dels pobres (cf. Sl 9,10.13), que estima la justícia i el dret, i de l’amor del qual és plena la terra (cf. Sl 33,5). Per això, davant l’alliberament del poble d’Israel, totes les nacions reconeixen les coses grans i magnífiques que Déu realitza pel seu poble i celebren el Senyor en la seva realitat de Salvador. I Israel es fa ressò de la proclamació de les nacions, i la reprèn repetint-la, però com a protagonista, com a destinatari directe de l’acció divina: «El Senyor ha estat gran amb nosaltres»; «per a nosaltres», o més precisament, «amb nosaltres», en hebreu immanû, afirmant d’aquesta manera la relació privilegiada que el Senyor manté amb els seus elegits i que amb el nom Emmanuel, «Déu amb nosaltres», amb què s’anomena Jesús, trobarà el cim i la manifestació plena (cf. Mt 1,23).

Estimats germans i germanes, en la nostra pregària hauríem de mirar amb més freqüència la manera com el Senyor ens ha protegit, guiat, ajudat en els esdeveniments de la nostra vida, i lloar-lo per tot el que ha fet i fa per nosaltres. Hem d’estar més atents a les coses bones que el Senyor ens dóna. Sempre estem atents als problemes, a les dificultats, i gairebé no volem percebre que hi ha coses boniques que vénen del Senyor. Aquesta atenció, que es converteix en gratitud, és molt important per a nosaltres i ens crea una memòria del bé que ens ajuda fins i tot en les hores fosques. Déu fa coses grans, i qui té experiència d’això —atent a la bondat del Senyor amb l’atenció del cor— sobreïx d’alegria. Amb aquest to festiu conclou la primera part del Salm. Ser salvats i tornar a la pàtria des de l’exili és com haver tornat a la vida: l’alliberament obre al somriure, però també a l’espera d’una realització plena que cal desitjar i demanar. Aquesta és la segona part del nostre Salm, que diu així:

«Renova la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega. Sortien a sembrar tot plorant, carregats amb la llavor; i tornaran cantant d’alegria, duent a coll les seves garbes» (v. 4-6)

Si al començament de la seva pregària el salmista celebrava l’alegria d’una situació ja restablerta pel Senyor, ara en canvi la demana com quelcom que encara ha de realitzar-se. Si s’aplica aquest Salm a la tornada de l’exili, aquesta contradicció aparent s’explicaria amb l’experiència històrica, viscuda per Israel, d’una tornada a la pàtria difícil, només parcial, que indueix l’orant a sol·licitar una intervenció divina ulterior per a portar a plenitud la restauració del poble.

Però el Salm va més enllà de la dada purament històrica per obrir-se a dimensions més àmplies, de tipus teològic. De totes maneres, l’experiència consoladora de l’alliberament de Babilònia encara està incompleta, «ja» s’ha realitzat, però «encara no» està marcada per la plenitud definitiva. D’aquesta manera, mentre celebra en l’alegria la salvació rebuda, l’oració s’obre a l’espera de la realització plena. Per això el Salm empra imatges especials que, amb la seva complexitat, remeten a la realitat misteriosa de la Redempció, en la qual s’entrellacen el do rebut i que encara s’ha d’esperar, vida i mort, alegria somniada i llàgrimes de pena. La primera imatge fa referència als torrents secs del desert del Nègueb, que amb les pluges s’omplen d’aigua impetuosa que torna a donar vida al terreny àrid i el fa reflorir. La petició del salmista és, per tant, que el restabliment de la sort del poble i la tornada de l’exili siguin com aquella aigua, irresistible i imparable, i capaç de transformar el desert en una superfície immensa d’herba verda i de flors.

La segona imatge es trasllada des dels tossals àrids i rocosos del Nègueb fins als camps que els agricultors conreen per a obtenir-ne l’aliment. Per parlar de la salvació s’evoca aquí l’experiència que cada any es renova en el món agrícola: el moment difícil i fatigós de la sembra i després l’alegria desbordant de la collita. Una sembra que va acompanyada de llàgrimes, perquè es tira allò que encara podria convertir-se en pa, exposant-se a una espera plena d’incerteses: el sembrador treballa, prepara el terreny, llança la llavor, però, com ho il·lustra bé la paràbola del sembrador, no sap on caurà aquesta llavor, si els ocells se la menjaran, si arrelarà, si arribarà a ser espiga (cf. Mt 13,3-9; Mc 4,2-9; Lc 8,4-8). Llançar la llavor és un gest de confiança i d’esperança; és necessari el treball de l’home, però després s’ha d’entrar en una espera impotent, sabent bé que molts factors determinaran l’èxit de la collita i que sempre es corre el risc d’un fracàs. Això no obstant, any rere any, el sembrador repeteix el seu gest i sembra la llavor. I quan aquesta llavor es converteix en espiga, i els camps abunden en la collita, arriba l’alegria de qui es troba davant un prodigi extraordinari. Jesús coneixia bé aquesta experiència i en parlava als seus: «Deia encara: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com”» (Mc 4,26-27). És el misteri amagat de la vida, són les «meravelles» extraordinàries de la salvació que el Senyor obra en la història dels homes i de les quals els homes ignoren el secret. La intervenció divina, quan es manifesta en plenitud, mostra una dimensió desbordant, com els torrents del Nègueb i com el blat als camps, aquest últim evocador també d’una desproporció típica de les coses de Déu: desproporció entre la fatiga de la sembra i la immensa alegria de la collita, entre l’ànsia de l’espera i la visió tranquil·litzadora dels graners plens, entre les petites llavors sembrades i els grans cúmuls de garbes daurades pel sol. En el moment de la collita, tot s’ha transformat, el plor ha cessat, ha donat pas als crits de goig.

A tot això fa referència el salmista per a parlar de la salvació, de l’alliberament, del restabliment de la situació anterior, de la tornada de l’exili. La deportació a Babilònia, com qualsevol altra situació de sofriments i de crisi, amb la foscor dolorosa composta de dubtes i d’una llunyania de Déu aparent, en realitat, diu el nostre Salm, és com una sembra. En el Misteri de Crist, a la llum del Nou Testament, el missatge resulta encara més explícit i clar: el creient que travessa aquesta foscor és com el gra de blat que mor després de caure a terra, però per donar molt de fruit (cf. Jn 12,24); o bé, reprenent una altra imatge utilitzada per Jesús, és com la dona que pateix pels dolors del part per poder arribar a l’alegria d’haver donat a llum una nova vida (cf. Jn 16,21).

Estimats germans i germanes, aquest Salm ens ensenya que, en la nostra pregària, hem de romandre sempre oberts a l’esperança i ferms en la fe en Déu. La nostra història, encara que ben sovint està marcada pel dolor, per les incerteses, a vegades per les crisis, és una història de salvació i de «restabliment de la situació anterior». En Jesús acaben tots els nostres exilis, i tota llàgrima s’eixuga en el misteri de la seva creu, de la mort transformada en vida, com el gra de blat que es parteix a terra i es converteix en espiga. També per a nosaltres aquest descobriment de Jesucrist és la gran alegria del «sí» de Déu, del restabliment de la nostra situació. Però com aquells que, en tornar de Babilònia plens d’alegria, van trobar una terra empobrida, devastada, amb la dificultat de la sembra, i van patir plorant sense saber si realment al final hi hauria bona collita, també nosaltres, després del gran descobriment de Jesucrist —el nostre camí, la nostra veritat i la nostra vida—, en entrar en el terreny de la fe, en la «terra de la fe», trobem també ben sovint una vida fosca, dura, difícil, una sembra amb llàgrimes, però segurs que la llum de Crist ens donarà, al final, realment, la gran collita. I hem d’aprendre això fins i tot en les nits fosques; no oblidar que la llum existeix, que Déu ja és enmig de la nostra vida i que podem sembrar amb la gran confiança que el «sí» de Déu és més fort que tots nosaltres. És important no perdre aquest record de la presència de Déu en la nostra vida, aquesta alegria profunda perquè Déu ha entrat en la nostra vida, alliberant-nos: és la gratitud pel descobriment de Jesucrist que ha vingut a nosaltres. I aquesta gratitud es transforma en esperança, és estrella de l’esperança que ens dóna confiança; és la llum, perquè precisament els dolors de la sembra són el començament de la nova vida, de la gran i definitiva alegria de Déu.

CRIDA

Estic profundament entristit pels episodis de violència que es van cometre a El Caire diumenge passat. M’uneixo al dolor de les famílies de les víctimes i de tot el poble egipci, corferit pels intents de destruir la coexistència pacífica entre les seves comunitats que, contràriament, cal salvaguardar, sobretot en aquest moment de transició. Exhorto els fidels a pregar perquè la societat pugui fruir d’una pau autèntica, basada en la justícia, en el respecte de la llibertat i de la dignitat de tots els ciutadans. A més, dono suport als esforços de les autoritats egípcies, civils i religioses, en favor d’una societat on es respectin els drets humans de tots i, especialment, de les minories, en benefici de la unitat nacional.


Descarrergar arxiu