COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS


Benvolguts germans i germanes,

Després de celebrar la solemnitat de Tots Sants, l’Església ens invita avui a commemorar tots els fidels difunts, a dirigir la nostra mirada als nombrosos rostres que ens han precedit i que han finalitzat el camí terrenal. A l’audiència d’avui, per això, vull proposar-vos alguns pensaments senzills sobre la realitat de la mort, que per a nosaltres, els cristians, està il·luminada per la resurrecció de Crist, i per a renovar la nostra fe en la vida eterna.

Com ja vaig dir ahir a l’Àngelus, en aquests dies es visita el cementiri per pregar pels éssers estimats que ens han deixat; és com anar-los a visitar per expressar-los, un cop més, el nostre afecte, per sentir-los encara propers, recordant també, d’aquesta manera, un article del Credo: en la comunió dels sants hi ha un vincle estret entre nosaltres, que encara caminem en aquesta terra, i els nombrosos germans i germanes que ja han aconseguit l’eternitat.

L’home, des de sempre, s’ha preocupat dels seus morts i hi ha tractat de donar-los una mena de segona vida a través de l’atenció, la cura i l’afecte. En cert sentit, es vol conservar la seva experiència de vida; i, de manera paradoxal, precisament des de les tombes, davant les quals s’acumulen els records, descobrim com van viure, què van estimar, què van témer, què van esperar i què van detestar. Les tombes són gairebé un mirall del seu món.

Per què és així? Perquè, encara que la mort sigui ben sovint un tema gairebé prohibit en la nostra societat, i contínuament s’intenti treure de la nostra ment el pensament de la mort, aquesta ens concerneix a cadascun de nosaltres, concerneix l’home de tota època i de tot lloc. Davant aquest misteri tots, fins i tot inconscientment, cerquem quelcom que ens inviti a esperar, un signe que ens proporcioni consol, que obri algun horitzó, que ofereixi també un futur. El camí de la mort, en realitat, és una sendera d’esperança; i recórrer els nostres cementiris, així com llegir les inscripcions de les tombes, és fer un camí marcat per l’esperança d’eternitat.

Però ens preguntem: Per què experimentem temor davant la mort? ¿Per què una gran part de la humanitat mai no s’ha resignat a creure que més enllà de la mort no hi ha simplement el no-res? Diria que les respostes són múltiples: tenim por davant la mort perquè tenim por al no-res, a aquest partir cap a quelcom que no coneixem, que ignorem. I llavors hi ha en nosaltres un sentit de rebuig perquè no podem acceptar que totes les coses boniques i grans realitzades durant tota una vida s’esborrin improvisament, caiguin a l’abisme del no-res. Sobretot sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment.

També sentim temor davant la mort perquè, quan ens trobem cap al final de l’existència, hi ha la percepció que hi ha un judici sobre les nostres accions, sobre com hem gestionat la nostra vida, especialment sobre aquells punts d’ombra que, amb habilitat, sovint sabem apartar o mirem d’apartar de la nostra consciència. Diria que precisament la qüestió del judici, sovint, està implicada en l’interès de l’home de tots els temps pels difunts, en l’atenció envers les persones que han estat importants per a ell i que ja no són al seu costat en el camí de la vida terrenal. En cert sentit, els gestos d’afecte, d’amor, que envolten el difunt, són una manera de protegir-lo basats en la convicció que aquests gestos no queden sense efecte sobre el judici. Això ho podem percebre en la major part de les cultures que caracteritzen la història de l’home.

Avui el món s’ha tornat, almenys aparentment, molt més racional; o millor, s’ha difós la tendència a pensar que qualsevol realitat s’hagi d’afrontar amb els criteris de la ciència experimental, i que fins i tot a la gran qüestió de la mort s’hagi de respondre no tant amb la fe, sinó partint de coneixements experimentals, empírics. Això no obstant, no s’arriba a adonar suficientment que precisament d’aquesta manera s’acaba per caure en formes d’espiritisme, intentant tenir algun contacte amb el món més enllà de la mort, gairebé imaginant que hi hagi una realitat que, al final, seria una còpia de la present.

Benvolguts amics, la solemnitat de Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts ens diuen que només qui pot reconèixer una gran esperança en la mort pot també viure una vida a partir de l’esperança. Si reduïm l’home exclusivament a la seva dimensió horitzontal, al que es pot percebre empíricament, la vida mateixa perd el seu sentit profund. L’home necessita eternitat, i per a ell qualsevol altra esperança és massa breu, massa limitada. L’home s’explica només si hi ha un Amor que supera qualsevol aïllament, fins i tot el de la mort, en una totalitat que transcendeixi també l’espai i el temps. L’home s’explica, troba el seu sentit més profund, només si hi ha Déu. I nosaltres sabem que Déu va sortir de la seva llunyania i es va fer proper, va entrar en la nostra vida i ens diu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més» (Jn 11,25-26).

Pensem un moment en l’escena del Calvari i tornem a escoltar les paraules que Jesús, des de la creu, dirigeix al malfactor crucificat a la seva dreta: «En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43). Pensem en els dos deixebles que van cap a Emmaús, quan, després de recórrer un tram de camí amb Jesús ressuscitat, el reconeixen i tornen sense demora a Jerusalem per anunciar la resurrecció del Senyor (cf. Lc 24,13-35). Amb renovada claredat tornen a la ment les paraules del Mestre: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?» (Jn 14,1-2). Déu s’ha manifestat veritablement, s’ha fet accessible, ha estimat tant el món «que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16), i en l’acte d’amor suprem de la creu, submergint-se en l’abisme de la mort, l’ha vençuda, ha ressuscitat i ens ha obert també a nosaltres les portes de l’eternitat. Crist ens sosté a través de la nit de la mort que ell mateix va traspassar; ell és el Bon Pastor, a la guia del qual ens podem confiar sense cap por, perquè ell en coneix bé el camí, fins i tot a través de la foscor.

Cada diumenge reafirmem aquesta veritat en recitar el Credo. I en anar als cementiris i resar amb afecte i amor pels nostres difunts, se’ns invita, un cop més, a renovar amb valentia i amb força la nostra fe en la vida eterna, més encara, a viure amb aquesta gran esperança i testimoniar-la en el món: després del present no es troba el no-res. I precisament la fe en la vida eterna dóna al cristià la valentia d’estimar encara més intensament la nostra terra i de treballar per construir-li un futur, per donar-li una esperança veritable i ferma. Gràcies.


Descarrergar arxiu