VIATGE APOSTÒLIC A BENÍN


Benvolguts germans i germanes,

Continuen encara vives en mi les impressions suscitades pel recent viatge apostòlic a Benín, sobre el qual vull detenir-me avui. Brolla espontània de la meva ànima l’acció de gràcies al Senyor: en la seva providència, ell va voler que tornès a l’Àfrica per segona vegada com a successor de Pere, en ocasió del 150è aniversari del començament de l’evangelització de Benín i per a signar i lliurar oficialment a les comunitats eclesials africanes l’exhortació apostòlica postsinodal Africæ munus. En aquest important document, després d’haver reflexionat sobre les anàlisis i les propostes realitzades per la II Assemblea especial per a l’Àfrica del Sínode dels bisbes, que va tenir lloc al Vaticà l’octubre de 2009, vaig voler oferir algunes línies per a l’acció pastoral al gran continent africà. Al mateix temps, vaig voler retre homenatge i pregar davant la tomba d’un fill il·lustre de Benín i d’Àfrica, i gran home d’Església, l’inoblidable cardenal Bernardin Gantin, la venerada memòria del qual és més viva que mai al seu país, que el considera un pare de la pàtria a tot el continent.

Avui vull repetir el meu agraïment més viu a tots aquells que han contribuït en la realització del meu pelegrinatge. Sobretot estic molt agraït al senyor president de la República, que amb gran cortesia em va oferir la seva cordial salutació i la de tot el país; a l’arquebisbe de Cotonú i als altres venerats germans en l’episcopat, que em van acollir amb afecte. Dono les gràcies, a més, als sacerdots, als religiosos i les religioses, als diaques, als catequistes i als innombrables germans i germanes que, amb tanta fe i afecte, m’han acompanyat durant aquests dies de gràcia. Hem viscut plegats una commovedora experiència de fe i d’encontre renovat amb Jesucrist viu, en el context del 150è aniversari de l’evangelització de Benín.

Vaig dipositar els fruits de la II Assemblea especial per a l’Àfrica del Sínode dels bisbes als peus de la Mare de Déu santíssima, venerada a Benín especialment a la basílica de la Immaculada Concepció d’Ouidah. Seguint el model de Maria, l’Església a l’Àfrica va acollir la bona notícia de l’evangeli, generant molts pobles a la fe. Ara les comunitats cristianes de l’Àfrica —com ho posen de relleu tant el tema del Sínode com el lema del meu viatge apostòlic— estan cridades a renovar-se en la fe per a posar-se cada cop més al servei de la reconciliació, de la justícia i de la pau. Estan invitades a reconciliar-se en el seu interior per a convertir-se en instruments joiosos de la misericòrdia divina, aportant cadascuna les pròpies riqueses espirituals i materials al compromís comú.

Aquest esperit de reconciliació és indispensable, naturalment, també en el nivell civil, i necessita una obertura a l’esperança que ha d’animar també la vida sociopolítica i econòmica del continent, com ho vaig assenyalar en l’encontre amb les institucions polítiques, el cos diplomàtic i els representants de les religions. En aquesta circumstància vaig voler posar l’èmfasi precisament en l’esperança que ha d’animar el camí del continent, destacant el desig ardent de llibertat i de justícia que, especialment en aquests últims mesos, anima el cor de nombrosos pobles africans. Vaig subratllar després la necessitat de construir una societat on les relacions entre ètnies i religions diferents es caracteritzin pel diàleg i l’harmonia. Vaig invitar a tots a ser autèntics sembradors d’esperança en cada realitat i en cada ambient.

Els cristians són homes d’esperança, que no poden desentendre’s dels seus germans i germanes: vaig recordar també aquesta veritat a la immensa multitud reunida per a la celebració eucarística dominical a l’estadi de l’Amistat de Cotonú. Aquesta missa del diumenge va ser un moment extraordinari de pregària i de festa, en el qual van participar milers de fidels de Benín i d’altres països africans, des dels d’edat avançada fins als més joves: un testimoniatge meravellós sobre com la fe aconsegueix unir les generacions i sap respondre als desafiaments de cada etapa de la vida.

Durant aquesta commovedora i solemne celebració vaig entregar als presidents de les conferències episcopals d’Àfrica l’exhortació apostòlica postsinodal Africæ munus —que havia signat el dia abans a Ouidah— destinada als bisbes, sacerdots, religiosos i religioses, catequistes i laics de tot el continent africà. Confiant-los els fruits de la II Assemblea especial per a l’Àfrica del Sínode dels bisbes, els vaig demanar que els meditin atentament i els visquin en plenitud, per a respondre eficaçment a la comprometedora missió evangelitzadora del tercer mil·lenni de l’Església que peregrina a l’Àfrica. En aquest important text tots els fidels trobaran les línies fonamentals que guiaran i animaran el camí de l’Església a l’Àfrica, cridada a ser cada cop més la «sal de la terra» i la «llum del món» (cf. Mt 5,13-14).

A tots vaig adreçar la crida a ser constructors incansables de comunió, de pau i de solidaritat, per a cooperar d’aquesta manera en la realització del pla de salvació de Déu per a la humanitat. Els africans van respondre amb el seu entusiasme a la invitació del Papa, i en els seus rostres, en la seva fe ardent, en la seva adhesió convençuda a l’evangeli de la vida vaig veure un cop més signes consoladors d’esperança per al gran continent africà.

Vaig percebre personalment aquests signes també en la trobada amb els nens i amb el món del sofriment. A l’església parroquial de Santa Rita vaig experimentar veritablement el goig de viure, l’alegria i l’entusiasme de les noves generacions que constitueixen el futur d’Àfrica. Al grup alegre dels nens, un dels nombrosos recursos i riqueses del continent, vaig assenyalar la figura de sant Kizito, un noi ugandès assassinat perquè volia viure d’acord amb l’evangeli, i vaig exhortar cadascun d’ells a testimoniar Jesús als seus coetanis. La visita a la Llar Pau i Alegria, gestionat per les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa, em va fer viure un moment de gran emoció en trobar-me amb nens abandonats i malalts, i em va permetre veure concretament com l’amor i la solidaritat saben fer present en la debilitat la força i l’amor de Crist ressuscitat.

L’alegria i l’ardor apostòlic que vaig constatar entre els sacerdots, els religiosos, les religioses, els seminaristes i els laics, reunits en gran nombre, constitueix un signe d’esperança segura per al futur de l’Església a Benín. Vaig exhortar a tots a una fe autèntica i viva, a una existència cristiana caracteritzada per la pràctica de les virtuts; i vaig encoratjar a cadascú a viure la respectiva missió a l’Església amb fidelitat als ensenyaments del Magisteri, en comunió entre ells i amb els pastors, indicant especialment als sacerdots el camí de la santedat, conscients que el ministeri no és una simple funció social, sinó que consisteix a portar Déu a l’home i l’home a Déu.

Un moment intens de comunió va ser la trobada amb l’episcopat de Benín, per a reflexionar en especial sobre l’origen de l’anunci evangèlic en el seu país, per obra de missioners que han lliurat la seva vida amb generositat, a vegades de manera heroica, a fi que l’amor de Déu fos anunciat a tots. Als bisbes vaig dirigir la invitació a tirar endavant iniciatives pastorals oportunes per a suscitar en les famílies, en les parròquies, en les comunitats i en els moviments eclesials un redescobriment de la Sagrada Escriptura, com a font de renovació espiritual i ocasió per a aprofundir en la fe. En aquest renovat acostament a la paraula de Déu i del redescobriment del propi baptisme, els fidels laics trobaran la força per a testimoniar la seva fe en Crist i en el seu evangeli en la vida diària. En aquesta fase crucial per a tot el continent, l’Església a l’Àfrica, amb el seu compromís al servei de l’evangeli, amb el testimoniatge valent de solidaritat activa, podrà ser protagonista d’una nova estació d’esperança. A l’Àfrica vaig veure la frescor del sí a la vida, la frescor del sentit religiós i de l’esperança, una percepció de la realitat en la seva totalitat amb Déu i no reduïda a un positivisme que, al final, apaga l’esperança. Tot això mostra que en aquest continent hi ha una reserva de vida i de vitalitat per al futur, sobre la qual podem comptar, sobre la qual l’Església pot comptar.

El meu viatge va constituir una gran crida a l’Àfrica perquè orienti tots els esforços a anunciar l’evangeli a aquells que encara no el coneixen. Es tracta d’un compromís renovat per l’evangelització, a la qual tot batejat està cridat, promovent la reconciliació, la justícia i la pau.

A Maria, Mare de l’Església i Mare de Déu de l’Àfrica, confio a tots els qui vaig tenir ocasió de trobar en aquest inoblidable viatge apostòlic. A ella encomano l’Església a l’Àfrica. Que la intercessió maternal de Maria, «el cor de la qual atén sempre la voluntat de Déu, sostingui qualsevol esforç de conversió, consolidi cada iniciativa de reconciliació i faci eficaços tots els esforços en favor de la pau, en un món que té fam i set de justícia» (Africæ munus, 175). Gràcies.


Descarrergar arxiu