AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

La trobada d´avui té lloc en el clima nadalenc, ple d´alegria íntima pel naixement del Salvador. Acabem de celebrar aquest misteri, el ressò del qual s´expandeix en la litúrgia de tots aquests dies. És un misteri de llum que els homes de cada època poden reviure en la fe i en la pregària. Precisament a través de la pregària ens fem capaç d´acostar-nos a Déu amb intimitat i profunditat. Per això, tenint present el tema de la pregària que estic desenvolupant durant les catequesis en aquest període, avui vull invitar-vos a reflexionar sobre com la pregària forma part de la vida de la Sagrada Família de Natzaret. La casa de Natzaret, en efecte, és una escola de pregària, on s´aprèn a escoltar, a meditar, a penetrar el significat profund de la manifestació del Fill de Déu, seguint l´exemple de Maria, Josep i Jesús.

Continua sent memorable el discurs del servent de Déu Pau VI durant la seva visita a Natzaret. El Papa va dir que a l´escola de la Sagrada Família nosaltres comprenem per què hem de «tenir una disciplina espiritual, si volem arribar a ser alumnes de l´evangeli i deixebles de Crist». I afegeix: «En primer lloc ens ensenya el silenci. Oh! Si renaixés en nosaltres la valoració del silenci, d´aquesta magnífica i indispensable condició de l´esperit; en nosaltres, atordits per tants sorolls, tants estrèpits, tantes veus de la nostra sorollosa i hipersensibilitzada vida moderna. Silenci de Natzaret, ensenya´ns el recolliment, la interioritat, l´aptitud a parar l´orella a les inspiracions secretes de Déu i a les paraules dels mestres veritables» (Discurs a Natzaret, 5 de gener de 1964).

De la Sagrada Família, segons els relats evangèlics de la infància de Jesús, podem treure algunes reflexions sobre la pregària, sobre la relació amb Déu. Podem partir de l´episodi de la presentació de Jesús al temple. Sant Lluc narra que Maria i Josep, «quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor» (2,22). Com tota família jueva observant de la llei, els pares de Jesús van al temple per consagrar a Déu el seu primogènit i per oferir el sacrifici. Moguts per la fidelitat a les prescripcions, parteixen de Betlem i van a Jerusalem amb Jesús, que té uns quaranta dies; en comptes d´un xai d´un any presenten l´ofrena de les famílies senzilles, és a dir, dos colomins. El pelegrinatge de la Sagrada Família és el pelegrinatge de la fe, de l´ofrena dels dons, símbol de l´oració, i de l´encontre amb el Senyor, que Maria i Josep ja veuen en el seu fill Jesús.

La contemplació de Crist té en Maria el model insuperable. El rostre del Fill li pertany a títol especial, perquè es va formar dintre seu, prenent d´ella també la semblança humana. Ningú no es va dedicar amb tanta assiduïtat a la contemplació de Jesús com Maria. La mirada del seu cor es concentra en ell ja des del moment de l´Anunciació, quan el concep per obra de l´Esperit Sant; durant els mesos successius n´adverteix a poc a poc la presència, fins al dia del naixement, quan els seus ulls poden mirar amb tendresa maternal el rostre del fill, mentre el faixa amb bolquers i l´ajeu al pessebre. Els records de Jesús, enregistrats a la seva ment i en el seu cor, van marcar cada instant de l´existència de Maria. Ella viu amb els ulls posats en Crist i conserva cadascuna de les seves paraules. Sant Lluc diu: «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc 2,19), i així descriu l´actitud de Maria davant el misteri de l´Encarnació, actitud que es prolongarà en tota la seva existència: conservar en el seu cor les coses meditant-les. Lluc és l´evangelista que ens permet conèixer el cor de Maria, la seva fe (cf. 1,45), la seva esperança i obediència (cf. 1,38), sobretot la seva interioritat i pregària (cf. 1,46-56), la seva adhesió lliure a Crist (cf. 1,55). I tot això procedeix del do de l´Esperit Sant que descendeix sobre ella (cf. 1,35), com descendirà sobre els Apòstols d´acord amb la promesa de Crist (cf. Ac 1,8). Aquesta imatge de Maria que ens ofereix sant Lluc presenta la Mare de Déu com a model de tot creient que conserva i confronta les paraules i les accions de Jesús, una confrontació que és sempre un progressar en el coneixement de Jesús. Seguint el beat papa Joan Pau II (cf. Carta apostòlica Rosarium Virginis Mariæ) podem dir que l´oració del rosari té el model precisament en Maria, perquè consisteix a contemplar els misteris de Crist en unió espiritual amb la mare del Senyor. La capacitat de Maria de viure de la mirada de Déu és, per dir-ho d´alguna manera, contagiosa. Sant Josep va ser el primer a experimentar-ho. El seu amor humil i sincer a la seva esposa promesa i la decisió d´unir la seva vida a la de Maria el va atraure i va introduir també a ell, que ja era un «home just» (Mt 1,19), en una intimitat singular amb Déu. En efecte, amb Maria, i després, sobretot, amb Jesús, ell comença una nova manera de relacionar-se amb Déu, d´acollir-lo en la seva vida, d´entrar en el seu projecte de salvació, complint la seva voluntat. Després de seguir amb confiança la indicació de l´àngel -«no tinguis por de prendre Maria» (Mt 1,20)- ell va acceptar Maria i va compartir la vida amb ella; veritablement es va entregar totalment a Maria i a Jesús, i això el va portar a la perfecció de la resposta a la vocació rebuda. L´evangeli, com sabem, no va conservar cap paraula de Josep: la seva presència és silenciosa, però fidel, constant, activa. Podem imaginar que també ell, com la seva esposa i en íntima sintonia amb ella, va viure els anys de la infància i de l´adolescència de Jesús assaborint, per dir-ho així, la seva presència en la família. Josep va complir plenament el seu paper patern, en tots els sentits. Segurament va educar Jesús en la pregària, juntament amb Maria. Ell, en particular, el devia haver portat amb ell a la sinagoga, als ritus del dissabte, i també a Jerusalem, per les grans festes del poble d´Israel. Josep, segons la tradició jueva, devia haver dirigit la pregària domèstica tant en la quotidianitat -al matí, al vespre, en els àpats-, com en les principals celebracions religioses. Així, en el ritme de les jornades transcorregudes a Natzaret, entre la casa senzilla i el taller de Josep, Jesús va aprendre a alternar pregària i treball, i a oferir a Déu també la fatiga per guanyar el pa necessari per a la família.

Per últim, un altre episodi en què la Sagrada Família de Natzaret es troba recollida i unida en un moment de pregària. Jesús, com hem escoltat, als dotze anys va amb els seus al temple de Jerusalem. Aquest episodi se situa en el context del pelegrinatge, com ho posa en relleu sant Lluc: «Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum» (2,41-42). El pelegrinatge és una expressió religiosa que es nodreix de pregària i, al mateix temps, l´alimenta. Aquí es tracta del pelegrinatge pasqual, i l´evangelista ens fa notar que la família de Jesús el viu cada any, per a participar en els ritus a la ciutat santa. La família jueva, com la cristiana, prega en la intimitat domèstica, però resa també al costat de la comunitat, reconeixent-se part del poble de Déu en camí, i el pelegrinatge expressa precisament aquest estar en camí del poble de Déu. La Pasqua és el centre i el cimal de tot això, i comprèn la dimensió familiar i la del culte litúrgic i públic.

En l´episodi de Jesús als dotze anys es registren també les seves primeres paraules: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d´estar a casa del meu Pare?» (2,49). Després de tres dies de recerca, els seus pares el van trobar al temple assegut entre els doctors mentre els escoltava i els interrogava (cf. 2,46). A la seva pregunta sobre per què havia fet això al seu pare i a la seva mare, ell respon que havia fet només el que ha de fer un Fill, és a dir, estar al costat del Pare. D´aquesta manera ell indica qui és el seu Pare vertader, quina és la seva casa vertadera, que ell no havia fet res estrany, que no havia desobeït. Va romandre on ha d´estar el Fill, és a dir, al costat del seu Pare, i va destacar qui és el seu Pare. La paraula pare domina l´accent d´aquesta resposta i hi apareix tot el misteri cristològic. Aquesta paraula obre, per tant, el misteri, és la clau per al misteri de Crist, que és el Fill, i obre també la clau per al nostre misteri de cristians, que som fills en el Fill. Al mateix temps, Jesús ens ensenya com ser fills, precisament estant amb el Pare en la pregària. El misteri cristològic, el misteri de l´existència cristiana està íntimament unit, fonamentat en la pregària. Jesús ensenyarà un dia als seus deixebles a pregar, dient-los: quan pregueu digueu «Pare». I, naturalment, no ho digueu només de paraula, digueu-ho amb la vostra vida, apreneu cada cop més a dir «Pare» amb la vostra vida; i així sereu fills vertaders en el Fill, vertaders cristians.

Aquí, quan Jesús està encara plenament inserit en la vida la Família de Natzaret, és important notar la ressonància que pot haver tingut en el cor de Maria i de Josep escoltar de llavis de Jesús la paraula pare, i revelar, posar en relleu qui és el Pare, i escoltar dels seus llavis aquesta paraula amb la consciència del Fill unigènit, que precisament per això va voler romandre durant tres dies al temple, que és la «casa del Pare». Des de llavors, podem imaginar, la vida dins la Sagrada Família es va veure encara més plena d´un clima de pregària, perquè del cor de Jesús encara infant -i després adolescent i jove- no cessarà ja de difondre´s i de reflectir en el cor de Maria i de Josep aquest sentit profund de la relació amb Déu Pare. Aquest episodi ens mostra la vertadera situació, el clima d´estar amb el Pare. D´aquesta manera, la Família de Natzaret és el primer model de l´Església on, entorn de la presència de Jesús i gràcies a la seva mediació, tots viuen la relació filial amb Déu Pare, que transforma també les relacions interpersonals, humanes.

Benvolguts amics, per aquests diversos aspectes que, a la llum de l´evangeli, he assenyalat breument, la Sagrada Família és icona de l´Església domèstica, crida a pregar unida. La família és Església domèstica i ha de ser la primera escola de pregària. En la família, els nens, des de l´edat més primerenca, poden aprendre a percebre el sentit de Déu, gràcies a l´ensenyament i l´exemple dels seus pares: viure en un clima marcat per la presència de Déu. Una educació autènticament cristiana no pot prescindir de l´experiència de la pregària. Si no s´aprèn a resar en la família, després serà difícil omplir aquest buit. I, per tant, vull dirigir-vos la invitació a redescobrir la bellesa de pregar plegats com a família a l´escola de la Sagrada Família de Natzaret. I així arribar a ser realment un sol cor i una sola ànima, una vertadera família. Gràcies.




Descarrergar arxiu