LA PREGÀRIA I L’ACCIÓ


Benvolguts germans i germanes,

En l´anterior catequesi vaig mostrar com l´Església, des dels inicis del seu camí, va haver d´afrontar situacions imprevistes, noves qüestions i emergències, a les quals va intentar donar resposta a la llum de la fe, deixant-se guiar per l´Esperit Sant. Avui vull reflexionar sobre una altra d´aquestes qüestions: un problema seriós que la primera comunitat cristiana de Jerusalem va haver d´afrontar i resoldre, com ens narra sant Lluc en el capítol sisè dels Fets dels Apòstols, sobre la pastoral de la caritat en favor de les persones soles i necessitades d´assistència i ajuda. La qüestió no és secundària per a l´Església i corria el perill de crear divisions en el seu interior. De fet, el nombre dels deixebles anava augmentant, però els de llengua grega començaven a queixar-se contra els de llengua hebrea perquè en el servei diari no s´atenia les seves viudes (cf. Ac 6,1). Davant aquesta urgència, que afectava un aspecte fonamental en la vida de la comunitat, és a dir, a la caritat amb els febles, els pobres, els indefensos, i la justícia, els Apòstols convoquen a tot el grup dels deixebles. En aquest moment d´emergència pastoral ressalta el discerniment dut a terme pels Apòstols. Es troben davant l´exigència primera d´anunciar la Paraula de Déu segons el manament del Senyor, però -encara que aquesta sigui l´exigència primera de l´Església- consideren amb la mateixa seriositat el deure de la caritat i la justícia, és a dir, el deure d´assistir les viudes, els pobres, de proveir amb amor les situacions de necessitat en què es troben els germans i les germanes, per a respondre al manament de Jesús: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat (cf. Jn 15,12.17). Per consegüent, les dues realitats que han de viure a l´Església -l´anunci de la Paraula, la primacia de Déu, i la caritat concreta, la justícia- estan creant dificultat i s´hi ha de trobar una solució, perquè ambdues puguin tenir el seu lloc, la seva relació necessària. La reflexió dels Apòstols és molt clara. Com hem escoltat, diuen: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l´Esperit Sant i de saviesa, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula» (Ac 6,2-4).

Destaquen dues coses: en primer lloc, des d´aquest moment hi ha dins l´Església un ministeri de la caritat. L´Església no sols ha d´anunciar la Paraula, sinó també realitzar la Paraula, que és caritat i veritat. I, en segon lloc, aquests homes no sols han de gaudir de bona fama, sinó que a més han de ser homes plens de l´Esperit Sant i de saviesa, és a dir, no poden ser només organitzadors que saben «actuar», sinó que han d´actuar amb esperit de fe a la llum de Déu, amb saviesa en el cor; i, per tant, també la seva funció -encara que sigui sobretot pràctica- és una funció espiritual. La caritat i la justícia no són únicament accions socials, sinó que són accions espirituals realitzades a la llum de l´Esperit Sant. Així doncs, podem dir que els Apòstols afronten aquesta situació amb gran responsabilitat, prenent una decisió: s´elegeix set homes de bona fama, els Apòstols preguen per demanar la força de l´Esperit Sant i després els imposen les mans perquè es dediquin de manera especial a aquesta diaconia de la caritat. Així, en la vida de l´Església, en els primers passos que fa, es reflecteix, en certa manera, el que havia passat durant la vida pública de Jesús, a casa de Marta i Maria, a Betània. Marta caminava molt afanyada amb el servei de l´hospitalitat que s´havia d´oferir a Jesús i als seus deixebles; Maria, en canvi, es dedica a l´escolta de la Paraula del Senyor (cf. Lc 10,38-42). En ambdós casos, no es contraposen els moments de la pregària i de l´escolta de Déu amb l´activitat diària, amb l´exercici de la caritat. L´amonestació de Jesús: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n´hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,41-42), així com la reflexió dels Apòstols: «Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula» (Ac 6,4), mostren la prioritat que hem de donar a Déu. No vull entrar ara en la interpretació d´aquest passatge de Marta i Maria. En tot cas, no s´ha de condemnar l´activitat en favor del proïsme, dels altres, sinó que s´ha de subratllar que ha d´estar penetrada interiorment també per l´esperit de la contemplació. Per altra part, sant Agustí diu que aquesta realitat de Maria és una visió de la nostra situació al cel; per tant, a la terra mai no podem tenir-la completament, sinó que només ha d´estar present com a anticipació en tota la nostra activitat. Ha d´estar present també la contemplació de Déu. No hem de perdre´ns en l´activisme pur, sinó que també hem de deixar penetrar sempre en la nostra activitat la llum de la Paraula de Déu i així aprendre la caritat vertadera, el servei vertader a l´altre, que no necessita gaires coses -certament, li fan falta les coses necessàries-, sinó que li cal sobretot l´afecte del nostre cor, de la llum de Déu.

Sant Ambròs, comentant l´episodi de Marta i Maria, exhorta així els seus fidels i també a nosaltres: «Intentem, doncs, de tenir també nosaltres el que no se´ns pot treure, prestant a la Paraula del Senyor una atenció diligent, no distreta: passa a vegades que les llavors de la Paraula celestial, si es sembren al camí, desapareixen. Que t´estimuli també a tu, com a Maria, el desig de saber: aquesta és l´obra més gran, la més perfecta.» I afegeix que «ni tan sols la sol·licitud del ministeri ha de distreure del coneixement de la Paraula celestial», de la pregària (Expositio Evangelii secundum Lucam, VII, 85: pl 15, 1720). Els sants, per tant, han experimentat una profunda unitat de vida entre pregària i acció, entre l´amor total a Déu i l´amor als germans. Sant Bernat, que és un model d´harmonia entre contemplació i laboriositat, en el llibre De consideratione, dirigit al papa Innocenci II per a fer-li algunes reflexions sobre el seu ministeri, insisteix precisament en la importància del recolliment interior, de la pregària per a defensar-se dels perills d´una activitat excessiva, sigui quina sigui la condició en què es trobi i la tasca que estigui realitzant. Sant Bernat afirma que massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer patir l´esperit (cf. II, 3).

Aquesta és una amonestació valuosa per a nosaltres avui, acostumats a valorar-ho tot amb el criteri de la productivitat i de l´eficiència. El passatge dels Fets dels Apòstols ens recorda la importància del treball -sens dubte es crea un veritable ministeri-, de l´interès per les activitats diàries que cal portar a terme amb responsabilitat i cura, però també la nostra necessitat de Déu, de la seva guia, de la seva llum, que ens donen força i esperança. Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l´ànima profunda, es redueix a un simple activisme que, al final, deixa insatisfet. Hi ha una bonica invocació de la tradició cristiana que es resa abans de qualsevol activitat i diu així: «Actiones nostras, quæsumus, Domine, aspirando præveni et adiuvando prosequere, ut cuncta nostra oratio et operatio a te semper incipiat, et per te coepta finiatur», ‘Inspireu les nostres accions, Senyor, i acompanyeu-les amb la vostra ajuda, perquè tot el que diguem i fem tingui en vós l´inici i la fi.» Cada pas de la nostra vida, cada acció, també de l´Església, s´ha de fer davant Déu, a la llum de la seva Paraula.

En la catequesi de dimecres passat vaig subratllar la pregària unànime de la primera comunitat cristiana davant la prova i com, precisament en la pregària, en la meditació sobre la Sagrada Escriptura va poder comprendre els esdeveniments que estaven succeint. Quan la pregària s´alimenta de la Paraula de Déu, podem veure la realitat amb ulls nous, amb els ulls de la fe, i el Senyor, que parla a la ment i al cor, dóna nova llum al camí en tot moment i en tota situació. Nosaltres creiem en la força de la Paraula de Déu i de la pregària. Fins i tot la dificultat que estava vivint l´Església davant el problema del servei als pobres, davant la qüestió de la caritat, se supera en la pregària, a la llum de Déu, de l´Esperit Sant. Els Apòstols no es limiten a ratificar l´elecció d´Esteve i dels altres homes, sinó que, «després de pregar, els imposaren les mans» (Ac 6,6). L´evangelista recordarà novament aquests gestos en ocasió de l´elecció de Pau i Bernabé, on llegim: «Llavors, després d´haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar» (Ac 13,3). Això confirma novament que el servei pràctic de la caritat és un servei espiritual. Ambdues realitats han d´anar juntes.

Amb el gest de la imposició de les mans els Apòstols confereixen un ministeri particular a set homes, perquè se´ls doni la gràcia corresponent. És important que se subratlli la pregària -«després de pregar», diuen-, perquè posa en relleu precisament la dimensió espiritual del gest; no es tracta simplement de conferir un encàrrec com passa en una organització social, sinó que és un esdeveniment eclesial en què l´Esperit Sant s´apropia de set homes escollits per l´Església, consagrant-los en la Veritat, que és Jesucrist: ell és el protagonista silenciós, present en la imposició de les mans perquè els elegits siguin transformats per la seva força i santificats per a afrontar els desafiaments pastorals. El relleu que es dóna a la pregària ens recorda a més que només de la relació íntima amb Déu, conreada cada dia, neix la resposta a l´elecció del Senyor i s´encomana qualsevol ministeri en l´Església.

Estimats germans i germanes, el problema pastoral que va impulsar els Apòstols a elegir i a imposar les mans sobre set homes encarregats del servei de la caritat, per dedicar-se ells a la pregària i a l´anunci de la Paraula, ens indica també a nosaltres la primacia de la pregària i de la Paraula de Déu, que després produeix també l´acció pastoral. Per als pastors, aquesta és la primera i més valuosa forma de servei al ramat que se´ls ha confiat. Si els pulmons de la pregària i de la Paraula de Déu no alimenten la respiració de la nostra vida espiritual, correm el perill d´asfixiar-nos enmig dels mil afanys de cada dia: la pregària és la respiració de l´ànima i de la vida. Hi ha una altra observació valuosa que vull subratllar: en la relació amb Déu, en l´escolta de la seva Paraula, en el diàleg amb ell, fins i tot quan ens trobem en el silenci d´una església o de la nostra habitació, estem units en el Senyor a tants germans i germanes en la fe, com un conjunt d´instruments que, fins i tot amb la seva individualitat, eleven a Déu una única gran simfonia d´intercessió, d´acció de gràcies i de lloança. Gràcies.




Descarrergar arxiu