catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

VIATGE APOSTÃ’LIC A MYANMAR Y BANGLADESH


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria parlar del viatge apostòlic que vaig fer fa uns dies a Myanmar i Bangladesh. Va ser un gran regal de Déu i per això li dono gràcies per cada cosa, especialment per les trobades que vaig poder tenir. Renovo l’expressió de la meva gratitud a les autoritats dels dos països i als bisbes respectius, per tot el treball de preparació i per l’acollença envers jo i els meus col·laboradors. Un sentit «gràcies» vull adreçar-lo a la gent birmana i a la de Bangladesh, que em van demostrar molta fe i molt d’afecte: Gràcies!

Per primera vegada un successor de Pere visitava Myanmar, i això va ser poc després que s’establissin relacions diplomàtiques entre aquest país i la Santa Seu.

He volgut, també en aquest cas, expressar la proximitat de Crist i de l’Església a un poble que ha patit a causa de conflictes i repressions i que ara està lentament caminant cap a una nova condició de llibertat i de pau. Un poble on la religió budista està fortament arrelada, amb els seus principis espirituals i ètics, i on els cristians estan presents com un petit ramat i llevat del Regne de Crist. A aquesta Església, viva i fervent, he tingut l’alegria de confirmar en la fe i en la comunió, en l’encontre amb els bisbes del país i en les dues celebracions eucarístiques. La primera va ser a la gran àrea esportiva del centre de Yangon i l’Evangeli d’aquell dia va recordar que les persecucions a causa de la fe en Jesús són normals per als seus deixebles, com a ocasió de testimoniatge, però que «no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap» (Lc 21,18). La segona missa, darrer acte de la visita a Myanmar, va estar dedicada als joves: un símbol d’esperança i un regal especial de la Mare de Déu a la catedral que porta el seu nom. En els rostres d’aquells joves, plens d’alegria, he vist el futur d’Àsia: un futur que serà no de qui construeix armes, sinó de qui sembra fraternitat. I sempre en senyal d’esperança vaig beneir les primeres pedres de setze esglésies, del seminari i de la nunciatura: divuit!

A més de trobar-hi la comunitat catòlica, vaig poder trobar les autoritats de Myanmar encoratjant els esforços de pacificació del país i afavorint que els diversos component de la nació, sense excloure’n cap, puguin cooperar en aquest procés en el respecte recíproc. En aquest esperit vaig voler trobar els representants de les diverses comunitats religioses presents en el país. En particular, al Consell suprem de monjos budistes li vaig manifestar l’estima de l’Església per a la seva antiga tradició espiritual i la confiança que cristians i budistes poden ajudar junts les persones a estimar Déu i el proïsme, rebutjant qualsevol violència i oposant-se al mal amb el bé.

Després de deixar Myanmar, vaig anar a Bangladesh, on primer vaig retre homenatge als màrtirs de la lluita per la independència i al «Pare de la Nació». La població de Bangladesh és en gran part de religió musulmana i per tant la meva visita —damunt les petjades d’aquell beat Pau VI i de sant Joan Pau II— va marcar un altre pas en favor del respecte i del diàleg entre el cristianisme i l’islam.

A les autoritats del país vaig recordar que la Santa Seu ha sostingut des de l’inici la voluntat del poble de Bangladesh de constituir-se com una nació independent, com també l’exigència que en ella s’ha tutelat sempre la llibertat religiosa. En particular, vaig voler expressar solidaritat amb Bangladesh en el seu compromís de socórrer els refugiats rohingya que acudeixen en massa al seu territori, on la densitat de població es troba ja entre les més altes del món.

La missa celebrada en un parc històric de Dhaka es va enriquir amb l’ordenació de setze preveres i aquest va ser un dels esdeveniments més significatius i alegres del viatge. De fet, tant a Bangladesh com a Myanmar i en els altres països del sud-est asiàtic, gràcies a Déu, no manquen vocacions, senyal de comunitats vives, on ressona la veu del Senyor que crida a seguir-lo. Vaig compartir aquesta alegria amb els bisbes de Bangladesh i els vaig encoratjar en el seu treball generós per les famílies, pels pobres, per l’educació, pel diàleg i la pau social. I vaig compartir aquesta alegria amb molts preveres, consagrats del país i també amb seminaristes, novícies i novicis, en els quals vaig veure germen de l’Església en aquella terra.

A Dhaka vam viure un moment fort de diàleg interreligiós i ecumènic, que em va donar l’oportunitat de subratllar l’obertura del cor com a base de la cultura de l’encontre, de l’harmonia i de la pau. A més vaig visitar la Casa Mare Teresa, on la Santa s’allotjava quan anava a aquesta ciutat i que acull moltíssims orfes i persones amb discapacitat. Allí, segons el seu carisma, les germanes viuen cada dia la pregària d’adoració i el servei a Crist pobre i sofrent. I mai, mai no falta en els seus llavis un somriure: germanes que preguen tant, que serveixen els sofrents i contínuament amb un somriure. És un bonic testimoniatge. Dono moltes gràcies a aquestes germanetes.

L’últim esdeveniment va ser amb els joves de Bangladesh, ric de testimonis, cants i danses. Que bé que arriben a ballar els de Bangladesh. Saben ballar bé! Va ser una festa que va manifestar l’alegria de l’Evangeli acollit per aquesta cultura; una alegria enriquida pels sacrificis de molts missioners, de molts catequistes i pares cristians. En l’encontre van ser-hi presents també joves musulmans i d’altres religions: un senyal d’esperança per a Bangladesh, per a Àsia i per al món sencer. Gràcies.

 


431_20171211121356.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +