catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA SANTA MISSA: 2. LA MISSA ÉS PREGÀRIA


Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les catequesis sobre la santa missa. Per entendre bé la bellesa de la celebració eucarística, m’agradaria començar per un aspecte molt senzill: la missa és una oració, de fet és la pregària per excel·lència, la més alta, la més sublim, i al mateix temps la més «concreta». Perquè és l’encontre d’amor amb Déu mitjançant la seva Paraula i el cos i la sang de Jesús. És un encontre amb el Senyor.

Primer, però, hem de respondre a una pregunta. Què és realment la pregària? És sobretot diàleg, relació personal amb Déu. L’home va ser creat com un ésser amb relació personal amb Déu que troba la seva plena realització només en l’encontre amb el Creador. La vida és un camí vers l’encontre definitiu amb el Senyor.

El Llibre del Gènesi afirma que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, una relació perfecta d’amor que és unitat. A partir d’aquí podem comprendre que tots nosaltres hem estat creats per formar part d’una relació perfecta d’amor, en un donar-se i rebre continuat per a poder trobar així la plenitud del nostre ser.

Quan Moisès, davant la bardissa ardent, rep la crida de Déu, li pregunta quin és el seu nom. I què respon Déu?: «Jo sóc el qui sóc» (Ex 3,14). Aquesta expressió, en el seu sentit original, expressa presència i favor, i de fet de seguida Déu afegeix: «El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob» (v. 15). Així Crist també, quan crida els seus deixebles, els crida perquè estiguin amb ell. Aquesta és, doncs, la gràcia més gran: poder experimentar que la missa, l’eucaristia, és el moment privilegiat per estar amb Jesús, i, per mitjà d’ell, amb Déu i amb els germans.

Pregar, com qualsevol diàleg veritable, és també saber estar en silenci —en els diàlegs hi ha moments de silenci—, en silenci junt amb Jesús. I quan nosaltres anem a missa, potser arribem cinc minuts abans i comencem a xerrar amb el qui tenim al costat nostre. Però no és hora de xerrar: és el moment del silenci per a preparar-se per al diàleg. És el moment de recollir-se en el cor per a preparar-se per a l’encontre amb Jesús. El silenci és molt important! Recordeu el que us vaig dir la setmana passada: no anem a un espectacle, anem a trobar-nos amb el Senyor i el silenci ens prepara i ens acompanya. Quedar-se en silenci junt amb Jesús. I del silenci misteriós de Déu en brolla la seva Paraula que ressona en el nostre cor. Jesús mateix ens ensenya com és realment possible «estar» amb el Pare i ens ho demostra amb la seva pregària. Els Evangelis ens mostren Jesús que es retira a llocs apartats per pregar; els deixebles, veient aquesta seva íntima relació amb el Pare, senten el desig de poder-hi participar, i li demanen: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1). Ho hem sentit en la primera Lectura, al començament de l’audiència. Jesús respon que el primer que cal per pregar és saber dir «Pare». Estiguem atents: si jo no sóc capaç de dir a Déu «Pare», no sóc capaç de pregar. Hem d’aprendre a dir «Pare», és a dir, posar-se en la seva presència amb confiança filial. Però per a poder aprendre, cal reconèixer humilment que necessitem ser instruïts, dir amb simplicitat: Senyor, ensenya’m a pregar.

Aquest és el primer punt: ser humils, reconèixer-se fills, reposar en el Pare, refiar-se d’ell. Per entrar en el Regne dels cels cal fer-se petits com els infants, en el sentit que els infants saben confiar, saben que algú es cuidarà d’ells, del que menjaran, del que es posaran, etc. (cf. Mt 6,25-32). Aquesta és la primera actitud: fe i confiança, com el nen envers els pares; saber que Déu es recorda de tu, que es preocupa per tu, per tu, per mi, per tots.

La segona actitud, que també és pròpia dels infants, és deixar-se sorprendre. El nen fa sempre mil preguntes perquè vol descobrir el món; i fins i tot es meravella per les coses més petites perquè tot és nou per a ell. Per entrar en el Regne del cel cal deixar-se sorprendre. En la nostra relació amb el Senyor, en la pregària pregunto si ens deixem meravellar o si pensem que la pregària és parlar amb Déu com ho fan els lloros. No, és fiar-se i obrir el cor per deixar-se sorprendre. Ens deixem sorprendre sempre per Déu que és el Déu de les sorpreses? Perquè l’encontre amb el Senyor és sempre un encontre viu, no és un encontre de museu. És un encontre viu i nosaltres anem a missa, no a un museu. Anem a un encontre amb el Senyor.

A l’Evangeli es parla d’un tal Nicodem (Jn 3,1-21), un home gran, una autoritat a Israel, que s’acosta a Jesús per conèixer-lo; i el Senyor li parla de la necessitat de «néixer de dalt» (cf. v. 3). Però què vol dir això? Es pot «néixer de nou»? Tornar a tenir el gust, la joia, la meravella de la vida, és possible davant tantes tragèdies? Aquesta és una pregunta fonamental de la nostra fe i aquest és el desig de cada creient autèntic: el desig de renéixer, la joia de començar de nou. Nosaltres el tenim, aquest desig? Cada un de nosaltres té les ganes de renéixer sempre per trobar el Senyor? Teniu aquest desig vosaltres? De fet es pot perdre fàcilment perquè, per culpa de tantes activitats, de tants projectes per dur a la pràctica, finalment ens queda poc temps i perdem de vista el que és fonamental: la nostra vida del cor, la nostra vida espiritual, la nostra vida que és l’encontre amb el Senyor en la pregària.

Ell és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer

De veritat, el Senyor ens sorprèn mostrant-nos que ell ens estima fins i tot en les nostres febleses. Jesucrist «és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer» (1Jn 2,2). Aquest do, font de veritable consol —el Senyor ens perdona sempre —, consola, és un veritable consol, és un do que ens ha estat donat a través de l’eucaristia, aquell banquet nupcial en el qual l’Espòs es troba amb la nostra fragilitat. ¿Puc dir que quan combrego a missa, el Senyor es troba amb la meva fragilitat? Sí! Ho podem dir perquè això és veritat! El Senyor es troba amb la nostra fragilitat per portar-nos a la primera crida: la de ser a imatge i semblança de Déu. Aquest és l’esperit de l’eucaristia, això és la pregària.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 


431_20180102104024.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +