catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

VIATGE APOSTÒLIC A L’ÀFRICA


Estimats germans i germanes, bon dia!

En els últims dies he fet el meu primer viatge apostòlic a l’Àfrica. Que n’és, de bonica l’Àfrica! Dono gràcies al Senyor per aquest gran do que m’ha fet i que m’ha permès visitar tres països: primer Kènia, després Uganda i finalment la República Centreafricana. Expresso una altra vegada el meu reconeixement a les autoritats civils i als bisbes d’aquestes nacions per haver-me acollit, i dono les gràcies a tots els qui hi han col·laborat en molts sentits. Gràcies de tot cor!

Kènia és un país que representa bé el desafiament global del nostre temps: protegir la creació reformant el model de desenvolupament perquè sigui just, inclusiu i sostenible. Tot això es reflecteix a Nairobi, la ciutat més gran de l’Àfrica oriental, on conviuen la riquesa i la misèria: això és un escàndol! No sols a l’Àfrica: també aquí i a tot arreu. La convivència entre riquesa i misèria és un escàndol, és una vergonya per a la humanitat. A Nairobi hi té la seu l’Oficina de les Nacions Unides per a l’Ambient, que he visitat. A Kènia m’he trobat amb les autoritats i amb els diplomàtics, i també amb els habitants d’un barri popular; m’he trobat amb els líders de les diferents confessions cristianes i de les altres religions, els sacerdots i els religiosos, i he trobat els joves, tants joves! A cada ocasió he animat a valorar la gran riquesa d’aquell país: riquesa natural i espiritual, formada pels recursos de la terra, per les noves generacions i pels valors que formen la saviesa del poble. En aquest context tan dramàticament actual he tingut la joia de portar la paraula d’esperança de Jesús: «Sigueu forts en la fe, no tingueu por.» Aquest era el lema de la visita: una paraula que tantes persones humils i senzilles experimenten amb noble dignitat; una paraula testimoniada de manera tràgica i heroica pels joves de la Universitat de Garissa, morts el 2 d’abril passat perquè eren cristians. La seva sang és llavor de pau i de fraternitat per a Kènia, per a l’Àfrica i per a tot el món.

Després, a Uganda la meva visita es va dur a terme sota el signe dels màrtirs d’aquell país, cinquanta anys després de la seva històrica canonització, feta pel beat Pau VI. Per això el lema era: «Sereu els meus testimonis» (cf. Ac 1,8), un lema que pressuposa les paraules immediatament precedents: «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força», perquè és l’Esperit qui anima el cor i les mans dels deixebles missioners. I tota la visita a Uganda s’ha desenvolupat en el fervor del testimoniatge animat per l’Esperit Sant. Testimoniatge en sentit explícit és el servei dels catequistes, als quals he agraït i animat pel seu compromís, que sovint implica també el de les seves famílies. Testimoniatge és la caritat, que he vist de primera mà a la Casa de Nalukolongo, però que veu compromeses tantes comunitats i associacions en el servei als més pobres, als discapacitats, als malalts. Testimoniatge és el dels joves que, malgrat les dificultats, conserven el do de l’esperança i intenten viure d’acord amb l’Evangeli i no d’acord amb el món, anant a contracorrent. Testimonis són els sacerdots, els religiosos i les religioses que renoven dia rere dia el seu «sí» total a Crist i es dediquen amb joia al servei del poble sant de Déu. I hi ha un altre grup de testimonis del qual en parlaré després. Tot aquest testimoniatge multiforme, animat per l’Esperit Sant mateix, és llevat per a tota la societat, com ho demostra l’obra eficaç feta a Uganda en la lluita contra la SIDA i en l’acolliment dels refugiats.

La tercera etapa del viatge ha estat a la República Centreafricana, al cor geogràfic del continent: és just el cor de l’Àfrica. Aquesta visita era en realitat la primera en la meva intenció, perquè aquest país està mirant de sortir d’un període molt difícil de conflictes violents i de tant sofriment en la població. Per això he volgut obrir allà, a Bangui, amb una setmana d’antelació, la primera porta santa del Jubileu de la Misericòrdia, com a senyal de fe i d’esperança per a aquell poble, i simbòlicament per a tots els pobles africans més necessitats d’ajut i de reconfort. La invitació de Jesús als deixebles: «Passem a l’altra riba» (Lc 8,22), era el lema per a l’Àfrica Central. «Passar a l’altra riba», en sentit civil, significa deixar enrere la guerra, les divisions, la misèria, i escollir la pau, la reconciliació, el desenvolupament. Però això pressuposa una «transició» que té lloc en les consciències, en les actituds i en les intencions de les persones. I en aquest nivell és decisiva l’aportació de les comunitats religioses. Per això he trobat les Comunitats evangèliques i la musulmana compartint la pregària i el compromís per la pau. Amb els sacerdots i els religiosos, però també amb els joves, hem compartit la joia de sentir que el Senyor ressuscitat és amb nosaltres a la barca, i és ell qui la guia cap a l’altra riba. I finalment a l’última missa, a l’estadi de Bangui, en la festa de l’apòstol Andreu, hem renovat el compromís de seguir Jesús, la nostra esperança, la nostra pau, rostre de la divina Misericòrdia. Aquella última missa ha estat meravellosa: era plena de joves, un estadi de joves! Més de la meitat de la població de la República Centreafricana són menors, tenen menys de 18 anys: una promesa per anar endavant!

Voldria dir una paraula sobre els missioners, homes i dones que han deixat la pàtria, tot… De joves se’n van anar allà, portant una vida de molta, molta feina, a vegades dormint a terra. En una ocasió vaig trobar a Bangui una monja, era italiana. Es veia que era anciana: «Quants anys té?», li vaig preguntar. «81.» «No són tants, dos més que jo.» Aquesta monja era allí des de l’edat de 23-24 anys: tota la vida! I com ella, tantes. Estava amb una nena. I la nena, en italià, li deia: «Àvia». I la monja em va dir: «Jo, en realitat no sóc d’aquí, sóc del país veí, del Congo; vaig venir en una canoa, amb aquesta nena.» Així són els missioners: valents. «I què fa vostè, germana?» «Jo sóc infermera i a més he estudiat una mica i m’he convertit en llevadora i he ajudat a néixer 3.280 nadons.» Així m’ho va dir. Tota una vida per la vida, per la vida dels altres. I com aquesta monja, n’hi ha moltes, moltes: moltes monges, molts sacerdots, molts religiosos que donen la vida per anunciar Jesucrist. És bonic veure això. És bonic.

Jo voldria dir una paraula als joves. N’hi ha pocs perquè la natalitat és un luxe, sembla, a Europa: natalitat zero, natalitat 1%. Però m’adreço als joves: penseu què en feu, de la vostra vida. Penseu en aquesta monja i en moltes com ella, que han donat la vida i moltes que s’han mort allí. L’esperit missioner no és fer proselitisme: em deia aquesta monja que les dones musulmanes van amb elles perquè saben que les monges són infermeres valentes que les curen bé i no fan catequesi per convertir-les! Donen testimoniatge; després, a qui ho vol, li fan la catequesi. El testimoniatge: aquest és el gran esperit missioner heroic de l’Església: anunciar Jesucrist amb la vida pròpia! M’adreço als joves: pensa què en vols fer, tu, de la teva vida. És el moment de pensar i demanar al Senyor que et faci sentir la seva voluntat. No exclogueu, si us plau, aquesta possibilitat de ser missioners per portar l’amor, la humanitat, la fe a altres països. No per a fer proselitisme: no. Això ho fan els qui cerquen altres coses. La fe es predica primer amb el testimoniatge i després amb la paraula. Lentament.

Lloem junts el Senyor per aquest pelegrinatge a la terra d’Àfrica, i deixem-nos guiar per les seves paraules-clau: «Sigueu forts en la fe, no tingueu por»; «Sereu els meus testimonis»; «Passem a l’altra riba».

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada


431_20151217101432.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +