catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 33. L’HOSPITALITAT


Estimats germans i germanes, bon dia!

Amb aquesta reflexió hem arribat al llindar del Jubileu que ja és a prop. Tenim davant nostre la porta, però no sols la porta santa, sinó l’altra: la gran porta de la misericòrdia de Déu —i aquesta és una porta bonica!—, que acull el nostre penediment oferint la gràcia del seu perdó. La porta està oberta generosament, fa falta una mica de coratge per part nostra per creuar-ne el llindar. Cada un de nosaltres té dintre seu coses que li pesen. Tots som pecadors! Aprofitem aquest moment que ens arriba per creuar el llindar d’aquesta misericòrdia de Déu que no es cansa mai de perdonar, mai no es cansa d’esperar-nos! Ens mira, és sempre al costat nostre. Ànims! Entrem per aquesta porta!

Del Sínode dels Bisbes que vam celebrar el passat mes d’octubre, totes les famílies, i tota l’Església, han rebut un gran estímul per trobar-se al llindar d’aquesta porta oberta. L’Església s’ha animat a obrir les seves portes per sortir amb el Senyor a l’encontre dels fills i filles que caminen, a vegades dubtant, a vegades perduts, en aquests temps difícils. Les famílies cristianes, en particular, s’han animat a obrir la porta al Senyor que està esperant per entrar, portant-nos la seva benedicció i la seva amistat. I si la porta de la misericòrdia de Déu és sempre oberta, també les portes de les nostres esglésies, de les nostres comunitats, de les nostres parròquies, de les nostres institucions, de les nostres diòcesis, han d’estar obertes, perquè així tots puguem sortir a portar aquesta misericòrdia de Déu. El Jubileu significa la gran porta de la misericòrdia de Déu, però també les petites portes de les nostres esglésies obertes per deixar que el Senyor hi entri —o tantes vegades que en surti— presoner de les nostres estructures, del nostre egoisme i de tantes coses.

El Senyor no força mai la porta: també ell demana permís per entrar. El Llibre de l’Apocalipsi diu: «Sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (3,20). Però imaginem-nos el Senyor que truca a la porta del nostre cor! I en l’última gran visió d’aquest Llibre de l’Apocalipsi, així es profetitza de la Ciutat de Déu: «Les seves portes no es tancaran en tot el dia», la qual cosa significa sempre, que «allí les nits no existiran» (21,25). Hi ha llocs en el món on les portes no es tanquen amb clau, encara n’hi ha. Però n’hi ha tants on el més normal és que estiguin tancades i barrades. No ens hem de rendir a la idea d’aplicar això a tota la nostra vida, a la vida de la família, de la ciutat, de la societat. I encara menys a la vida de l’Església. Seria terrible! Una Església inhòspita, així com una família tancada en ella mateixa, degrada l’Evangeli i fa que el món es torni àrid. Cap porta tancada a l’Església, cap! Totes ben obertes!

La gestió simbòlica de les «portes» —dels llindars, dels passos, de les fronteres— ha esdevingut crucial. La porta ha de guardar, és cert, però no rebutjar. La porta no s’ha de forçar, al contrari, es demana permís, perquè l’hospitalitat brilla en la llibertat de l’acolliment i s’enfosqueix en la prepotència de la invasió. La porta s’obre sovint, per veure si a fora hi ha algú que espera i potser li falta valor, potser no té força per trucar. Quanta gent ha perdut la confiança, no té el valor de trucar a la porta del nostre cor cristià, a les portes de les nostres esglésies… I són allà, no tenen valor, els hem tret la confiança: si us plau, que això no passi mai. La porta diu moltes coses de la casa, i també de l’Església. La gestió de la porta demana un acurat discerniment i, al mateix temps, ha d’inspirar una gran confiança. M’agradaria dir unes paraules d’agraïment a tots els qui guarden les portes: dels nostres condominis, de les institucions cíviques, de les mateixes esglésies. Sovint la saviesa i la gentilesa dels conserges ofereixen una imatge d’humanitat i d’acolliment a la casa, només entrar-hi. Cal aprendre d’aquests homes i dones que guarden els llocs d’encontre i d’acolliment de la ciutat de l’home! A tots vosaltres que guardeu tantes portes, ja siguin portes d’habitatges, ja siguin les portes de les esglésies, moltes gràcies! Però sempre amb un somriure, manifestant sempre l’acolliment d’aquella casa, d’aquella església, així la gent se sent feliç i acollida en aquell lloc.

En realitat, sabem bé que nosaltres mateixos som els guardians i servidors de la porta de Déu, i la porta de Déu com es diu? Jesús! Ell ens il·lumina en totes les portes de la vida, les que hi ha des del nostre naixement fins a la nostra mort. Ell mateix ho ha dit: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (Jn 10,9). Jesús és la porta que ens permet entrar i sortir. Perquè el ramat de Déu és un refugi, no és una presó! La casa de Déu és un refugi, no és una presó, i la porta s’anomena Jesús! I si la porta és tancada, diem: «Senyor, obre la porta!» Jesús és la porta i ens fa entrar i sortir. Són els lladres, els que miren d’evitar la porta: és curiós, els lladres miren sempre d’entrar per una altra banda, per la finestra, pel sostre, però eviten la porta, perquè tenen males intencions, i s’esmunyen dins la pleta per enganyar les ovelles i aprofitar-se’n. Nosaltres hem de passar per la porta i escoltar la veu de Jesús: si sentim el to de la seva veu, ens sentim segurs, estem salvats. Podem entrar sense por i sortir sense perill. En aquest bonic discurs de Jesús es parla també del vigilant, que té el deure d’obrir al bon Pastor (cf. Jn 10,2). Si el vigilant escolta la veu del Pastor, aleshores obre, i fa entrar totes les ovelles que porta el Pastor, totes, fins i tot la perduda en el bosc que el bon Pastor ha anat a retrobar. Les ovelles, no les tria el vigilant, no les tria el secretari parroquial o la secretària de la parròquia; les ovelles són totes convidades, són triades pel bon Pastor. El vigilant —també ell— obeeix la veu del Pastor. En aquest sentit podríem dir que nosaltres hem de ser el guardià. L’Església és la porta de la casa del Senyor, no n’és la mestressa.

La Sagrada Família de Natzaret sap molt bé què significa una porta oberta o tancada, per a qui espera un fill, per a qui no té habitatge, per a qui ha d’escapar del perill. Que les famílies cristianes facin del llindar de casa un petit gran senyal de la Porta de la misericòrdia i de l’acolliment de Déu. És realment així que l’Església haurà de ser reconeguda a tots els indrets del món: com la vigilant d’un Déu que truca, com l’acolliment d’un Déu que no et tanca la porta a la cara, amb l’excusa que tu no ets de casa. Amb aquest esperit ens apropem al Jubileu: hi haurà la porta santa, però és la porta de la gran misericòrdia de Déu! Que sigui també la porta del nostre cor per rebre tots el perdó de Déu i per donar el nostre perdó, acollint a tots aquells que truquen a la nostra porta.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20151124081626.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +