catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 31. PERDONEU LES CULPES


Estimats germans i germanes, bon dia!

L’Assemblea del Sínode dels Bisbes, que s’ha acabat no fa gaire, ha reflexionat a fons sobre la vocació i la missió de la família en la vida de l’Església i de la societat contemporània. Ha estat un esdeveniment de gràcia. En acabar, els Pares sinodals m’han lliurat el text de les seves conclusions. He volgut que aquest text fos publicat perquè tothom pogués participar del treball que ens ha ocupat conjuntament durant dos anys. Ara no és el moment d’examinar aquestes conclusions, sobre les quals he de meditar jo mateix.

Mentrestant, però, la vida no s’atura; la vida de les famílies en particular no s’atura! Vosaltres, estimades famílies, sempre esteu en moviment. I escriviu ja contínuament en les pàgines de la vida concreta la bellesa de l’Evangeli de la família. En un món que a vegades esdevé estèril de vida i d’amor, vosaltres cada dia parleu del gran do que són el matrimoni i la família.

Avui voldria subratllar aquest aspecte: que la família és un gran entrenament gimnàstic per al do i el perdó recíproc sense el qual cap amor no pot durar gaire temps. Sense donar-se i sense perdonar-se l’amor no roman, no dura. En la pregària que ell mateix ens va ensenyar —és a dir el parenostre— Jesús ens fa demanar al Pare: «Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.» I al final comenta: «Si vosaltres perdoneu als altres les seves culpes, el vostre Pare que és al cel també us perdonarà a vosaltres» (Mt 6,12.14-15). No es pot viure sense perdonar-se, o almenys no es pot viure bé, especialment en família. Cada dia ens fem mal els uns als altres. Hem d’anar amb compte amb aquests errors provinents de la nostra fragilitat i del nostre egoisme. Però el que cal és guarir les ferides que ens fem, tornar a teixir els fils que trenquem en la nostra relació familiar. Si esperem massa tot es fa més difícil. I hi ha un secret senzill per a guarir les ferides i per a deixar de banda els retrets. És aquest: no deixar que s’acabi el dia sense demanar-se perdó, sense fer les paus entre el marit i la muller, entre els pares i els fills, entre els germans i les germanes… entre nora i sogra! Si aprenem a demanar-nos disculpes i a perdonar-nos mútuament, les ferides es curen, el matrimoni s’enforteix, i la família esdevé una llar cada vegada més sòlida, que resisteix les escomeses de les nostres petites i grans dolenteries. I per a això no cal fer grans discursos, sinó que n’hi ha prou amb una carícia: una carícia i s’ha acabat, tornar a començar de nou. Però que el dia no s’acabi sense haver fet les paus!

Si aprenem a viure així en família, ho farem també a fora, en qualsevol lloc que ens trobem. És fàcil ser escèptic sobre això. Molts —també d’entre els cristians— pensen que és una exageració. Es diu: sí, són paraules boniques, però és impossible dur-les a la pràctica. Gràcies a Déu, però, no és així. De fet és rebent el perdó de Déu que, per la nostra part, serem capaços de perdonar els altres. Per això Jesús ens fa repetir aquestes paraules cada vegada que diem la pregària del parenostre, és a dir cada dia. I és indispensable que, en una societat a vegades despietada, hi hagi llocs, com la família, on aprenguem a perdonar-nos els uns als altres.

El Sínode ha fet reviure la nostra esperança també sobre això: forma part de la vocació i de la missió de la família la capacitat de perdonar i de perdonar-se. La pràctica del perdó no sols salva les famílies de la divisió, sinó que les fa capaces d’ajudar la societat a ser menys dolenta i menys cruel. Sí, cada gest de perdó repara les esquerdes de la casa i en fa més fortes les parets. L’Església, estimades famílies, està sempre al costat vostre per ajudar-vos a construir la vostra casa sobre la roca de la qual ha parlat Jesús. I no oblidem aquestes paraules que precedeixen immediatament la paràbola de la casa: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» I afegeix: «Aquell dia, molts em diran: “Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis? […] Llavors jo els diré clarament: “No us he conegut mai» (Mt 7,21-23). És una paraula forta, sens dubte, que té com a objectiu sacsejar-nos i cridar-nos a la conversió.

Us asseguro, estimades famílies, que si sou capaces de caminar sempre amb més decisió pel camí de les Benaurances, aprenent i ensenyant a perdonar-vos mútuament, en tota la gran família de l’Església creixerà la capacitat de donar testimoniatge de la força renovadora del perdó de Déu. Sinó farem predicacions molt boniques, i potser farem fora també algun dimoni, però a la fi el Senyor no ens reconeixerà com a deixebles seus, perquè no hem tingut la capacitat de perdonar i de fer-nos perdonar pels altres!

Realment les famílies cristianes poden fer molt per la societat d’avui, i també per l’Església. Per això desitjo que en el Jubileu de la Misericòrdia les famílies redescobreixin el tresor del perdó mutu. Preguem perquè les famílies siguin sempre més capaces de viure i de construir camins concrets de reconciliació, on ningú no se senti abandonat al pes de les seves culpes.

Amb aquesta intenció, diguem junts: «Pare nostre, perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.» [Diguem-ho junts: «Pare nostre, perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.».]

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20151113093238.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +