catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA – 25. EVANGELITZACIÓ


Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquest darrer tram del camí de catequesi sobre la família, girem l’esguard cap a la manera com es viu la responsabilitat de comunicar i transmetre la fe, tant a nivell intern com extern.

En un primer moment ens poden venir al cap algunes expressions evangèliques que semblen contradir la unió familiar i el seguiment de Jesús. Per exemple, aquelles paraules dures que tots coneixem i hem escoltat: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi» (Mt 10,37-38).

Naturalment, amb això Jesús no vol anul·lar el quart manament, que és el primer gran manament envers les persones. Els tres primers fan referència a Déu, aquest es refereix a les persones. I mai no hem de pensar que el Senyor, després d’haver fet el seu miracle amb els esposos de Canà, després d’haver consagrat la unió conjugal entre l’home i la dona, després d’haver retornat fills i filles a la vida familiar, ens demani que siguem insensibles a aquests llaços familiars! Aquesta no és l’explicació. Al contrari, quan Jesús afirma la primacia de la fe en Déu, no troba una comparació més significativa que les relacions familiars. I, per altra part, aquests mateixos llaços familiars, dins l’esperança de la fe i de l’amor de Déu, vénen transformats, vénen «plens» d’un sentit més gran i esdevenen capaços d’anar contra ells mateixos per crear una paternitat i una maternitat més àmplia, i per acollir com a germans i germanes fins i tots aquells que estiguin fora del vincle familiar. Un dia en què li van dir que a fora hi havia la seva mare i els seus germans que el buscaven, Jesús va respondre, assenyalant els seus deixebles: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3,34-35).

La saviesa dels sentiments que no es compren ni es venen és el do millor de l’esperit familiar. Pròpiament és dins la família on aprenem a créixer en aquella atmosfera de saviesa dels sentiments. La seva «gramàtica» s’aprèn allí, d’altra manera és molt difícil d’aprendre. I és pròpiament aquest, el llenguatge a través del qual Déu es manifesta a tots.

La invitació a posar els llaços familiars dins l’àmbit de l’obediència de la fe i de l’aliança amb el Senyor no els trenca, al contrari, els protegeix, els desvincula de l’egoisme, els preserva del deteriorament, els rescata per a la vida que no mor. La circulació d’un estil familiar en les relacions humanes és una benedicció per als pobles: porta l’esperança sobre la terra. Quan els sentiments familiars es deixen convertir d’acord amb el testimoniatge de l’Evangeli, esdevenim capaços de coses impensables, que ens fan establir contacte amb les obres de Déu, aquelles obres que Déu realitza en la història, com aquelles que Jesús va fer pels homes, les dones i els infants que va trobar. Només un somriure arrencat de manera miraculosa de la desesperació d’un infant abandonat que recomença a viure, ens explica més l’acció de Déu en el món que no pas milers de tractats teològics. Només un home i una dona capaços d’arriscar-se i de sacrificar-se pel fill d’un altre i no sols pel seu, ens explica coses de l’amor que molts científics no comprenen. I on hi ha aquests sentiments familiars, neixen aquests gestos del cor que són més eloqüents que les paraules. El gest de l’amor… Això fa pensar.

La família que respon a la crida de Jesús retorna la direcció del món a l’aliança de l’home i la dona amb Déu. Penseu en el desenvolupament d’aquest testimoniatge, avui. Imaginem que el timó de la història (de la societat, de l’economia, de la política) es dirigeixi —finalment!— a l’aliança de l’home i de la dona perquè la governin amb l’esguard girat cap a les generacions que vénen. Els temes de la terra i de la casa, de l’economia i del treball, farien una música molt diferent!

Si restaurem el protagonisme —a partir de l’Església— de la família que escolta la paraula de Déu i la posa en pràctica, esdevindrem com el vi bo de les noces de Canà, fermentarem com el llevat de Déu!

Efectivament, l’aliança de la família amb Déu és cridada avui a contrastar la desertificació comunitària de la ciutat moderna. Les nostres ciutats han esdevingut desertificades per manca d’amor, per manca de somriures. Tantes distraccions, tantes coses per perdre el temps, per fer riure, però manca l’amor. El somriure d’una família és capaç de vèncer aquesta desertificació de les nostres ciutats. I aquesta és la victòria de l’amor de la família. Cap enginyeria econòmica i política no està en el punt de substituir aquesta aportació de les famílies. El projecte de Babel edifica gratacels sense vida. L’Esperit de Déu, en canvi, fa florir els deserts (cf. Is 32,15). Hem de sortir de les torres i de les cambres blindades de les elits, per freqüentar novament les cases i els espais oberts de les multituds, obertes a l’amor de la família.

La comunió de carismes —els donats al sagrament del matrimoni i els concedits a la consagració pel Regne de Déu— és destinada a transformar l’Església en un lloc plenament familiar per a l’encontre amb Déu. Anem endavant per aquest camí, no perdem l’esperança. On hi ha una família amb amor, aquella família és capaç d’escalfar el cor de tota una ciutat amb el seu testimoniatge d’amor.

Pregueu per mi, preguem els uns pels altres, perquè esdevinguem capaços de reconèixer i de mantenir les visites de Déu. L’Esperit trasbalsarà feliçment les famílies cristianes, i la ciutat de l’home sortirà de la depressió!

 


431_20150909092256.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +