catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 19. EL DOL


Estimats germans i germanes, bon dia!

En el seguit de catequesis sobre la família, avui ens inspirem directament en l’episodi narrat per l’evangelista Lluc que acabem d’escoltar (cf. Lc 7,11-15). És una escena molt commovedora que ens mostra la compassió que té Jesús per qui pateix —en aquest cas una vídua que ha perdut el seu fill únic — i ens mostra també el poder de Jesús sobre la mort.

La mort és una experiència que afecta a totes les famílies, sense cap excepció. Forma part de la vida, però quan toca algú de la família, la mort mai no arriba a semblar-nos natural. Per als pares, sobreviure els fills propis és una cosa particularment angoixant, que contradiu la naturalesa elemental de les relacions que donen sentit a la família mateixa. La pèrdua d’un fill o d’una filla és com si el temps s’aturés: s’obre un abisme que s’engull el passat i també el futur. La mort que s’enduu el fill petit o jove és una bufetada a les promeses, als dons i sacrificis d’amor lliurats joiosament a la vida que hem fet néixer. Tantes vegades vénen a missa a Santa Marta pares amb la fotografia d’un fill, d’una filla, petits, nen, nena, i em diuen: «Se n’ha anat.» I la mirada se’ls entristeix tant! La mort afecta, i quan és d’un fill afecta profundament. Tota la família es queda com paralitzada, sense paraules. I alguna cosa semblant sofreix també el nen que es queda sol per la pèrdua del pare o de pare i mare. Aquella pregunta: «Però on és el pare? On és la mare?» «És al cel.» «I per què no el veig?». Aquesta pregunta omple l’angoixa del cor del nen que es queda sol. La buidor de l’abandonament que s’obre en el seu interior és més angoixant pel fet que no té ni tan sols l’experiència suficient per a «donar nom» al que ha succeït. «Quan tornarà el pare? Quan tornarà la mare?» Què podem respondre quan el nen està patint? Així es viu la mort dins la família.

En aquests casos la mort és com un forat negre que s’obre en la vida de les famílies i no dóna cap explicació. I a vegades s’arriba fins i tot a donar la culpa a Déu. I quanta gent —jo els comprenc— s’enfada amb Déu, blasfema: «Per què m’has pres el fill, la filla? Déu no hi és, Déu no existeix! Per què ho ha fet això?» Tantes vegades ho he sentit, això. I aquesta ràbia és una mica el que ve al cor per un dolor tan gran; la pèrdua d’un fill o d’una filla, del pare o de la mare, és un dolor molt gran. Això passa contínuament en les famílies. En aquests casos, he dit, la mort és gairebé com un forat. Però la mort física té «còmplices» que són pitjors encara que ella, i que s’anomenen odi, enveja, supèrbia, avarícia; resumint, el pecat del món que treballa per la mort i la fa encara més dolorosa i injusta. Els afectes familiars apareixen com les víctimes predestinades i impotents d’aquestes potències auxiliars de la mort que acompanyen la història de l’home. Pensem en l’absurda «normalitat» amb què, en alguns moments i en alguns llocs, els fets que afegeixen horror a la mort són provocats per l’odi i la indiferència dels altres éssers humans. Que el Senyor ens alliberi d’acostumar-nos a això!

En el poble de Déu, amb la gràcia de la seva compassió donada en Jesús, moltes famílies demostren amb els fets que la mort no té la darrera paraula: això és un acte de fe veritable. Cada vegada que la família en dol —també terrible— troba la força de guardar la fe i l’amor que ens uneixen amb els qui estimem, impedeix ja ara, en la mort, que ens ho prengui tot. La foscor de la mort ha de ser atacada amb una presència més gran d’amor. «Déu meu, il·lumina les meves tenebres!», és la invocació de la litúrgia del vespre. En la llum de la resurrecció del Senyor, que no abandona cap d’aquells que el Pare li ha confiat, nosaltres podem treure a la mort el seu «fibló», com deia l’apòstol Pau (cf. 1Co 15,55); podem evitar que el verí de la vida faci inútils els nostres afectes, que ens faci caure en la buidor més fosca.

En aquesta fe ens podem consolar els uns als altres, sabent que el Senyor ha vençut la mort d’una vegada per totes. Els nostres éssers estimats no han desaparegut en la foscor del no-res: l’esperança ens assegura que ells estan a les mans bones i fortes de Déu. L’amor és més fort que la mort. Perquè aquesta és la manera de fer créixer l’amor, fer-lo més sòlid, i l’amor ens guardarà fins al dia en què tota llàgrima serà eixugada, quan «no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Ap 21,4). Si ens deixem portar per aquesta fe, l’experiència del dol pot generar una solidaritat més forta dels llaços familiars, una nova obertura al dolor de les altres famílies, una nova fraternitat amb les famílies que neixen i reneixen en l’esperança. Néixer i renéixer en l’esperança, això és el que ens dóna la fe. M’agradaria destacar l’última frase de l’Evangeli que avui hem sentit (cf. Lc 7,11-15). Després que Jesús torna a la vida aquell jove, fill d’una mare que era vídua, diu l’Evangeli: «Jesús el va tornar a la seva mare». I aquesta és la nostra esperança! Tots els nostres estimats que se n’han anat, el Senyor ens els tornarà i nosaltres ens trobarem junts amb ells. Aquesta esperança no defrauda! Recordem bé aquest gest de Jesús: «I Jesús el va tornar a la seva mare», així ho farà el Senyor amb tots els nostres estimats de la família!

Aquesta fe ens protegeix de la visió nihilista de la mort, així com dels falsos consols del món, perquè la veritat cristiana «no corre el risc de barrejar-se amb mitologies de qualsevol tipus, deixant-nos portar pels ritus de la superstició, antiga o moderna» (Benet XVI, Àngelus del 2 de novembre de 2008). Avui cal que els Pastors i tots els cristians expressin de manera més concreta el sentit de la fe davant l’experiència del dol familiar. No s’ha de negar el dret a plorar —hem de plorar en el dol—, fins i tot Jesús «començà a plorar» i «es va commoure interiorment» pel dol greu d’una família que estimava (Jn 11,33-37). Podem veure el testimoni senzill i fort de moltes famílies que han sabut veure, en el duríssim camí de la mort, el camí segur del Senyor, crucificat i ressuscitat, amb la seva promesa de resurrecció dels morts irrevocable. L’obra de l’amor de Déu és més forta que l’obra de la mort. I és d’aquell amor, és propi d’aquell amor, que hem de fer-nos «còmplices» operatius amb la nostra fe! Recordem aquell gest de Jesús: «I Jesús el va tornar a la seva mare», així ho farà amb tots els nostres éssers estimats i amb nosaltres quan ens retrobarem, quan la mort serà definitivament vençuda en nosaltres. Està vençuda per la creu de Jesús. Jesús ens restituirà en la família a tots!

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20150630090433.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +