catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 16. EL PROMETATGE


Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant amb aquesta catequesi sobre la família, avui m’agradaria parlar del prometatge. El prometatge —la mateixa paraula ho diu— té relació amb la confiança, la sinceritat, la fiabilitat. Confiança en la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és en primer lloc la descoberta d’una crida de Déu. Realment és bonic que avui els joves puguin triar casar-se basant-se en un amor recíproc. Però la llibertat de l’enllaç requereix una harmonia conscient de la decisió, no sols una simple comprensió de l’atracció o del sentiment, d’un moment, d’un temps curt… necessita seguir un camí.

El prometatge, en altres paraules, és el temps durant el qual tots dos membres de la parella són cridats a fer una bona feina en l’amor, un treball participat en comú, que busca l’aprofundiment. Es descobreixen conjuntament, és a dir, l’home «aprèn» com és la dona coneixent aquesta dona, la seva promesa, i la dona «aprèn» com és l’home coneixent aquest home, el seu promès. No subestimem la importància d’aquest aprenentatge: és un bon esforç, i el mateix amor ho exigeix, perquè no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada… La narració bíblica parla de tota la creació com un bon treball de l’amor de Déu; el llibre del Gènesi diu que «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Només quan va acabar, Déu «va reposar». Amb aquesta imatge entenem que l’amor de Déu, que va crear el món, no va ser una decisió improvisada. No! Va ser un treball bonic. L’amor de Déu va crear les condicions concretes d’una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar.

L’aliança d’amor entre l’home i la dona, aliança per a tota la vida, no s’improvisa, no es fa d’un dia per l’altre. No és el matrimoni express: cal treballar en l’amor, cal fer camí. L’aliança de l’amor de l’home i la dona s’aprèn i es poleix. Em permeto dir que és una aliança d’artesania. Fer de dues vides una única vida és també quasi un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe. Potser hauríem d’esforçar-nos més en aquest aspecte, perquè les nostres «coordenades sentimentals» ens han portat a una mica de confusió. Aquell que pretén voler-ho tot de pressa, després cedeix també en tot —i de pressa— a la primera dificultat (o a la primera ocasió). No hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do d’un mateix si preval el costum de consumir l’amor com una mena d’«integrador» del benestar psicofísic. L’amor no és això! El compromís se centra en la voluntat de guardar conjuntament una cosa que no es podrà vendre ni comprar mai, trair ni abandonar mai, per molt temptadora que sigui l’oferta. Déu també, quan parla de l’aliança amb el seu poble, ho fa algunes vegades en termes de compromís. En el Llibre de Jeremies, parlant al poble que s’havia allunyat d’ell, li recorda quan el poble era la «promesa» de Déu i diu: «Recordo l’amor que em tenies de jove, com m’estimaves al temps de les noces» (2,2). I Déu ha fet aquest camí de compromís; després fa també una promesa: ho hem sentit a l’inici de l’audiència, en el Llibre d’Osees: «Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor» (2,21-22). És un llarg camí que el Senyor fa amb el seu poble en aquest procés de compromís. Finalment Déu es casa amb el seu poble en Jesucrist: es casa en Jesús, la seva Església. El Poble de Déu és l’esposa de Jesús. Però quin camí més llarg! I vosaltres, italians, en la vostra literatura teniu una obra mestra sobre el prometatge [Els Nuvis]. És necessari que els nens la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s’explica la història de nuvis que han sofert molt, han fet un camí ple de moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. No abandoneu aquesta obra mestra sobre el prometatge que la literatura italiana us ha ofert a vosaltres. Endavant, llegiu-lo i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels promesos.

L’Església, en la seva saviesa, guarda la distinció entre ser promesos i ser esposos —no és el mateix— especialment a la vista de la delicadesa i de la profunditat d’aquesta realitat. Vetllem a no menystenir a la lleugera aquest savi ensenyament, que s’alimenta també amb l’experiència de l’amor conjugal viscut feliçment. Els símbols forts del cos tenen les claus de l’ànima: no podem tractar els llaços de la carn a la lleugera, sense obrir alguna ferida duradora en l’esperit (cf. 1Co 6,15-20).

Per descomptat, la cultura i la societat actual s’han tornat més aviat indiferents a la delicadesa i a la seriositat d’aquest camí. I per altra part, no es pot dir que siguin generoses amb els joves que tenen la intenció seriosa de tenir una casa i portar fills al món! Més aviat, sovint hi posen mil obstacles, mentals i pràctics. El prometatge és un camí de la vida que ha de madurar com la fruita, és un camí de maduració en l’amor, fins al moment que es converteix en matrimoni.

Els cursos prematrimonials són una expressió especial de la preparació. I nosaltres veiem tantes parelles que potser vénen als cursos a contracor. «Aquests capellans ens fan fer un curs! Però, per què? Si nosaltres ja ho sabem tot!»… i hi van a contracor. Però després estan contents i ho agraeixen, perquè de veritat han trobat l’ocasió —sovint l’única!— per a reflexionar sobre la seva experiència en termes no banals. Sí, moltes parelles estan juntes molt de temps, també en la intimitat, a vegades convivint, però no es coneixen realment. Sembla estrany, però l’experiència demostra que és així. Per això s’ha de revalorar el prometatge com a temps de coneixença recíproca i de compartir un projecte. El camí de preparació al matrimoni s’ha d’establir des d’aquest punt de vista, servint-se també del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians. I basant-se també en el que és essencial: la Bíblia, descobrint-la junts, d’una manera conscient; la pregària, en la seva dimensió litúrgica, però també en aquella «pregària domèstica», viscuda en família, els sagraments, la vida sacramental, la confessió… per la qual el Senyor ve a habitar en els nuvis i els prepara a acollir-se veritablement l’un a l’altre «amb la gràcia de Crist»; i la fraternitat amb els pobres, amb els qui tenen necessitats, que ens porten a la sobrietat i a compartir. Els nuvis que s’hi esforcen creixen tots dos i tot això porta a preparar una bonica celebració del matrimoni d’una manera diferent, no mundana, sinó de manera cristiana! Pensem en les paraules de Déu que hem sentit quan ell parla al seu poble com el nuvi a la núvia: «Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor» (Os 2,21-22). Que cada parella de nuvis pensi en això i que l’un digui a l’altre: «Et prendré com a esposa, et prendré com a espòs.» Espereu aquest moment; és un moment, és un trajecte que va lentament endavant, però és un camí de maduració. Les etapes del camí no es poden cremar. La maduració es fa així, pas a pas.

El temps del prometatge es pot convertir realment en un temps d’iniciació. A què? A la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb què el Senyor, a través de l’Església, enriqueix l’horitzó de la nova família que es prepara a viure amb la seva benedicció. Ara us convido a pregar a la santa Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria. Pregueu perquè la família faci aquest camí de preparació; pregueu pels promesos. Resem a la Mare de Déu, tots junts, una avemaria per tots els promesos, perquè puguin entendre la bellesa d’aquest camí vers el matrimoni. [Déu vos salve, Maria…]. I als promesos que sou a la plaça: «Bon camí de prometatge!»

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20150601091642.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +