catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 13. MATRIMONI (II)


Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesis sobre la família avui parlaré directament de la bellesa del matrimoni cristià, que no és senzillament una cerimònia que es fa a l’església, amb les flors, el vestit, les fotografies… El matrimoni cristià és un sagrament que se celebra a l’Església i que també fa l’Església, començant una nova comunitat familiar.

És el que l’apòstol Pau resumeix en les seves conegudes paraules: «Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església» (Ef 5,32). Inspirat per l’Esperit Sant, Pau afirma que l’amor entre els esposos és una imatge de l’amor entre Crist i l’Església. Una dignitat impensable! Però en realitat s’inscriu en el designi creador de Déu, i amb la gràcia de Crist innombrables parelles cristianes, amb les seves limitacions, amb els seus pecats, l’han feta realitat!

Sant Pau, parlant de la nova vida en Crist, diu que els cristians —tots— són cridats a estimar-se com Crist els ha estimat, és a dir «sotmesos els uns als altres» (cf. Ef 5,21), que significa al servei els uns dels altres. Aquí introdueix l’analogia entre la parella marit-muller i la de Crist-Església. És clar que es tracta d’una analogia imperfecta, però hem de captar-ne el sentit espiritual, que és molt alt i revolucionari, i al mateix temps senzill, a l’abast de qualsevol home i dona que es basin en la gràcia de Déu.

El marit —diu Pau— ha d’estimar la muller «com el seu propi cos» (Ef 5,28); ha d’estimar-la com Crist «ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella» (v. 25). Però vosaltres marits que sou aquí presents, ho enteneu això? Estimar la vostra muller com Crist estima l’Església? Això no són bromes, sinó coses serioses! L’efecte d’aquest radicalisme de la dedicació demanada a l’home, per l’amor i la dignitat de la dona, seguint l’exemple de Crist, ha estat enorme en la mateixa comunitat cristiana.

Aquesta llavor de la novetat evangèlica, que restableix la reciprocitat originària de la dedicació i del respecte, ha madurat lentament al llarg de la història, però finalment ha prevalgut.

El sagrament del matrimoni és un gran acte de fe i d’amor: testimonia el coratge de creure en la bellesa de l’acte creador de Déu i de viure aquell amor que ens porta a anar sempre més enllà, més enllà de nosaltres mateixos i fins i tot més enllà de la família mateixa. La vocació cristiana a estimar sense reserves i sense mesura és el que, amb la gràcia de Crist, es troba a la base també del consentiment lliure que constitueix el matrimoni.

La mateixa Església participa plenament en la història de cada matrimoni cristià: es construeix en els seus èxits i pateix en els seus fracassos. Però hem de preguntar-nos seriosament: acceptem fins al fons, nosaltres mateixos, com a creients i també com a pastors, aquesta unió indissoluble de la història de Crist i l’Església amb la història del matrimoni i la família humana? Estem disposats a assumir seriosament aquesta responsabilitat, és a dir, que cada matrimoni segueix el camí de l’amor que Crist té a l’Església? És gran això!

En aquesta profunditat del misteri creador, reconegut i restablert en la seva puresa, s’obre un segon gran horitzó que caracteritza el sagrament del matrimoni. La decisió de «casar-se en el Senyor» conté també una dimensió missionera, que significa tenir en el cor la disponibilitat per actuar com a transmissors de la benedicció de Déu i de la gràcia del Senyor per a tots. Els esposos cristians participen com a esposos en la missió de l’Església. Cal tenir coratge per a això! Per aquesta raó quan saludo els nuvis, dic: «Aquests són valents!», perquè cal tenir valor per estimar-se tal com Crist estima l’Església.

La celebració del sagrament no pot deixar a fora aquesta coresponsabilitat de la vida familiar davant els grans reptes de la missió d’amor de l’Església. I així la vida de l’Església s’enriqueix cada vegada amb la bellesa d’aquesta aliança matrimonial, de la mateixa manera que s’empobreix cada vegada que es desfigura. L’Església, per a oferir a tots els dons de la fe, de l’amor i de l’esperança, necessita també la fidelitat coratjosa dels esposos a la gràcia del seu sagrament! El poble de Déu necessita el seu caminar diari en la fe, en l’amor i en l’esperança, amb totes les alegries i les dificultats que aquest camí comporta en un matrimoni i en una família.

La ruta queda així marcada per sempre, és la ruta de l’amor: s’estima com estima Déu, per sempre. Crist no deixa de tenir cura de l’Església: l’estima sempre, la guarda sempre, com a ell mateix. Crist no deixa de treure del rostre humà les taques i les arrugues del tipus que siguin. És tan commovedora i tan bonica aquesta irradiació de la força i de la tendresa de Déu que es transmet de parella en parella, de família en família. Té raó sant Pau: aquest és veritablement un «gran misteri»! Homes i dones, amb prou valentia per a portar aquest tresor en els «vasos de terrissa» de la nostra humanitat
—homes i dones molt valents—, són un recurs essencial per a l’Església i també per a tot el món! Que Déu els beneeixi mil vegades per això!

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 


431_20150511085231.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +