catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA - 4. ELS FILLS


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Després d’haver reflexionat sobre la figura de la mare i del pare, en aquesta catequesi sobre la família voldria parlar del fill o, millor, dels fills. M’inspiro en una bonica imatge d’Isaïes. Escriu el profeta: «Tots aquests s’han aplegat per venir cap a tu. Els teus fills arriben de lluny, les teves filles són dutes als braços. Ho veuràs i t’estremiràs de goig. El teu cor, meravellat, s’eixamplarà» (60,4-5a). És una imatge esplèndida, una imatge de la felicitat que es realitza en la unió entre els pares i els fills, que caminen junts vers un futur de llibertat i de pau, després d’un temps llarg de privacions i de separacions, quan el poble hebreu es trobava lluny de la pàtria.

Efectivament, hi ha un lligam estret entre l’esperança d’un poble i l’harmonia entre les generacions. Això ho hem de pensar bé. Hi ha un lligam estret entre l’esperança d’un poble i l’harmonia entre les generacions. La joia dels fills fa bategar els cors dels pares i reobre el futur. Els fills són la joia de la família i de la societat. No són un problema de biologia reproductiva, ni és una de tantes maneres de realitzar-se. I encara menys són una possessió dels pares… No. Els fills són un do, són regal: ho enteneu? Els fills són un do. Cadascun és únic i irrepetible; i això no obstant està sens dubte lligat a les seves arrels. Ser fill i fills, de fet, segons el designi de Déu, significa portar en un mateix la memòria i l’esperança d’un amor que s’ha realitzat engendrant la vida d’un altre ésser humà original i nou. I per als pares cada fill en ell mateix és diferent. Permeteu-me un record de família. Recordo la meva mare, que deia de nosaltres —érem cinc: «Tinc cinc fills.» Quan li preguntaven: «Quin és el teu preferit?», els responia: «Tinc cinc fills com tinc cinc dits. [Ensenya els dits de la mà] Si m’ajupo aquest, em fa mal; si m’ajupo aquest altre, em fa mal. Em fan mal tots cinc. Tots són fills meus, però tots són diferents com els dits d’una mà.» I així és la família! Els fills són diferents, però tots són fills.

A un fill se l’estima perquè és fill: no perquè és maco, o perquè és així o aixà; no, perquè és fill! No perquè pensa com jo o fa el que jo vull. Un fill és un fill: una vida generada per nosaltres però destinada a ells, al seu bé, al bé de la família, de la societat, de tota la humanitat.

D’aquí ve també la profunditat de l’experiència humana de ser fill i filla, que ens permet descobrir la dimensió més gratuïta de l’amor, que no deixa mai de sorprendre’ns. I la bellesa de ser estimats abans: els fills són estimats abans que arribin. Quantes vegades trobo les futures mares a la plaça que m’ensenyen la panxa i em demanen la benedicció… Aquests infants són estimats abans de venir al món. I això és gratuïtat, això és amor; són estimats abans del naixement, com l’amor de Déu que ens estima sempre abans. Són estimats abans d’haver fer res per merèixer-ho, abans de saber parlar o pensar, fins i tot abans de venir al món! Ser fills és la condició fonamental per a conèixer l’amor de Déu, que és la font darrera d’aquest miracle autèntic. A l’ànima de cada fill, pel fet de ser vulnerable, Déu hi posa el segell d’aquest amor, que és a la base de la seva dignitat personal, una dignitat que res ni ningú no podrà destruir.

Avui sembla més difícil per als fills imaginar el seu futur. Els pares —ho esmentava en la catequesi precedent— potser han fet un pas enrere i els fills ho tenen més complicat a l’hora de fer els seus passos endavant. Podem fer una bona comparació amb les generacions del nostre Pare celestial, que deixa lliure a cadascun de nosaltres però no ens deixa mai sols. I si fracassem, ell ens continua seguint amb paciència sense disminuir el seu amor per nosaltres. El Pare celestial no fa passos endarrere en el seu amor per nosaltres, mai! Va sempre endavant i si no pot continuar endavant ens espera, però no va mai endarrere; vol que els seus fills siguin coratjosos i facin els seus passos endavant.

Els fills, per la seva part, no han de tenir por de voler construir un món nou: és just per a ells desitjar que sigui millor que el que han rebut! Però això s’ha de fer sense arrogància, sense presumpcions. Els fills necessiten saber reconèixer el valor, i han de retre honor sempre als pares.

El quart manament demana als fills —i tot en som!— honrar el pare i la mare (cf. Ex 20,12). Aquest manament ve just després d’aquells que fan referència a Déu mateix. De fet conté alguna cosa de sagrat, alguna cosa de diví, alguna cosa que es troba a l’arrel de cada altre tipus de respecte entre els homes. I en la formulació bíblica del quart manament s’hi afegeix: «Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu.» El lligam virtuós entre les generacions és garantia de futur, i és garantia d’una història veritablement humana. Una societat de fills que no honren els pares és una societat sense honor; quan no s’honoren els pares es perd l’honor propi! És una societat destinada a omplir-se de joves àrids i cobdiciosos. Però, també una societat avara de descendència, que no vol envoltar-se de fills, que els considera sobretot una preocupació, un pes, un risc, és una societat deprimida. Pensem en tantes societats que coneixem aquí a Europa: són societat deprimides, perquè no volen fills, no tenen fills, el percentatge de naixements no arriba a l’u per cent. Per què? Cadascun de nosaltres que pensi i respongui. Si una família generosa en fills es veu com un pes, hi ha alguna cosa que no funciona! La generació dels fills ha de ser responsable, com ho ensenya ja l’encíclica Humanæ vitæ del beat Pau VI, però tenir més fills no pot convertir-se automàticament en una elecció irresponsable. No tenir fills és una elecció egoista. La vida rejoveneix i obté energia multiplicant-se: S’enriqueix, no s’empobreix! Els fills aprenen a fer-se càrrec de la seva família, maduren en compartir els seus sacrificis, creixen en la valoració dels seus dons. L’experiència alegre de la fraternitat fa tenir respecte i cura dels pares, als quals devem el nostre reconeixement. Molts de vosaltres aquí presents teniu fills i tots som fills. Fem una cosa, un minut de silenci. Cadascun de nosaltres que pensi en el seu cor en les seus fills —si en té—, que hi pensi en silenci. I tots pensem en els nostres pares i donem gràcies a Déu pel do de la vida. En silenci, els qui tinguin fills que hi pensin, i tots pensem en els nostres pares. [silenci] Que el Senyor beneeixi els nostres pares i beneeixi els nostres fills.

Que Jesús, el Fill etern, que va ser fill en el temps, ens ajudi a trobar el camí d’una nova irradiació d’aquesta experiència humana tan simple i tan gran que és ser fills. En el multiplicar-se de la generació hi ha un misteri d’enriquiment de la vida de tots, que ve de Déu mateix. Hem de redescobrir-ho, desafiant els prejudicis; i viure-ho, en la fe, en alegria perfecta. I us dic: com n’és, de bonic, quan passo enmig vostre i veig els pares i les mares que aixequen els seus fills perquè els beneeixi; aquest és un gest gairebé diví. Gràcies per fer-ho!

CRIDA

Segueixo amb preocupació les notícies rebudes de Lampedusa, on es compten més morts entre els immigrants per raó del fred que han tingut durant la travessia del Mediterrani. Vull assegurar la meva pregària per les víctimes i us animo novament a la solidaritat a fi que a ningú no li manqui l’ajuda necessària.

Convido finalment a pregar pel Consistori que es farà aquests dies propers. Que l’Esperit Sant assisteixi els treballs del Col·legi Cardenalici i il·lumini els nous Cardenals i el seu servei a l’Església.

 


431_20150226125257.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +