catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

LA FAMÍLIA: 1. NATZARET


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

El Sínode dels Bisbes sobre la Família, celebrat recentment, ha estat la primera etapa d’un camí que es conclourà el proper octubre amb la celebració d’una altra Assemblea sobre el tema «Vocació i missió de la família en l’Església i en el món». La pregària i la reflexió que han d’acompanyar aquest camí comprèn tot el poble de Déu. Voldria que les meditacions habituals de les audiències del dimecres s’insereixin en aquest camí comú. Per això vaig decidir reflexionar amb vosaltres, en aquest any, sobre la família, aquest gran regal que el Senyor ha fet al món des del principi, quan va donar a Adam i a Eva la missió de multiplicar-se i omplir la terra (cf. Gn 1,28), aquell do que Jesús va confirmar i segellar en el seu Evangeli.

La proximitat del Nadal encén sobre aquest misteri una gran llum. L’encarnació del Fill de Déu obre un nou inici en la història universal de l’home i de la dona. I aquest nou inici s’esdevé en el si d’una família, a Natzaret. Jesús neix en una família. Podia venir de manera espectacular, o com un guerrer, un emperador… No, no: ve com un fill de família, en una família. Això és important: veure en el pessebre aquesta escena tan bonica.

Déu va triar néixer en una família humana, que va formar ell mateix. La va formar en un poblet perdut de la perifèria de l’Imperi Romà. No a Roma, que era la capital de l’Imperi, no en una gran ciutat, sinó a la perifèria gairebé invisible, fins i tot gairebé marginal. Ho recorden també els Evangelis, gairebé com una dita: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). Sovint, a molts llocs del món, nosaltres mateixos parlem així, quan sentim el nom d’algun lloc marginal d’una gran ciutat. Doncs bé, concretament allí, en aquella perifèria del gran Imperi, es va iniciar la història més santa i més bona, la de Jesús entre els homes! I allí residia aquesta família.

Jesús va romandre en aquella perifèria trenta anys. L’evangelista Lluc resumeix aquest període així: Jesús «els era obedient [a Maria i a Josep]». I algú podria dir: «Però aquest Déu que ve a salvar-nos, va perdre trenta anys allí, en aquella perifèria indecent?» Perdre trenta anys! Ell va voler això. El camí de Jesús era en aquella família. «La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes» (2,51-52). No es parla de miracles ni guaricions, de predicacions —no en va fer cap en aquell temps—, de multituds que el segueixen; a Natzaret tot sembla esdevenir-se «normalment», d’acord amb els costums d’una família israelita pietosa i treballadora: treballaven, la mare cuinava, feia totes les feines de casa, planxava… totes les responsabilitats d’una mare. El pare, fuster, treballava, ensenyava l’ofici al fill. Trenta anys. «Però quina pèrdua de temps, Pare!» Els camins de Déu són misteriosos. I allò que era important allí era la família! Això no era un desastre! Eren grans sants. Maria, la dona més santa, immaculada, i Josep, l’home just… La família.

Sens dubte ens entendrirà la narració de la manera com Jesús adolescent iniciava les relacions amb la comunitat religiosa i els deures de la vida social; el coneixement de com de jove treballava amb Josep; i després la seva manera de participar en l’escolta de les Escriptures, en la pregària dels salms i en tants altres costums de la vida quotidiana. Els Evangelis, en la seva sobrietat, no fan gaire referència a l’adolescència de Jesús i deixen aquesta comesa a la nostra meditació afectuosa. L’art, la literatura, la música… han recorregut aquest camí de la imaginació. Certament, no ens és difícil imaginar què podrien aprendre els pares de la dedicació de Maria per aquell Fill! I quants ensenyaments podrien treure els pares de l’exemple de Josep, home just, que va dedicar la vida a sostenir i defensar l’infant i l’esposa —la seva família— en els moments difícils! I no cal dir quants nois podrien ser encoratjats per Jesús adolescent a comprendre la necessitat i la bellesa de conrear la vocació més profunda, i de somniar en gran! I Jesús va conrear en aquells trenta anys la seva vocació, per a la qual el Pare l’havia enviat. I Jesús mai, en aquell temps, no es va descoratjar, sinó que va créixer en valentia per tirar endavant en la seva missió.

Cada família cristiana —com ho van fer Maria i Josep— pot acollir Jesús, escoltar-lo, parlar amb ell, custodiar-lo, protegir-lo, créixer amb ell; i així millorar el món. Fem espai en el nostre cor i en els nostres dies al Senyor. Així ho van fer també Maria i Josep, i no va ser fàcil: quantes dificultats van haver de superar! No era una família falsa, no era una família irreal. La família de Natzaret ens empeny a redescobrir la vocació i la missió de la família, de cada família. I, com va succeir en aquells trenta anys a Natzaret, pot succeir també per a nosaltres: fer normal l’amor i no l’odi, fer comú l’ajut al proïsme, no la indiferència o l’enemistat. No és estrany, doncs, que Natzaret signifiqui ‘aquella que vetlla’, com Maria, que —diu l’Evangeli— «conservava tot això en el seu cor» (cf. Lc 2,19.51). Des de llavors, cada vegada que hi ha una família que contempla aquest misteri, encara que sigui a la perifèria del món, el misteri del Fill de Déu, el misteri de Jesús que ve a salvar-nos, està en marxa. I ve per a salvar el món. I aquesta és la gran missió de la família: fer espai a Jesús que ve, acollir Jesús en la família, en la persona dels fills, del marit, de l’esposa, dels infants… Jesús és allí. Acollir-lo allí, perquè creixi espiritualment en aquella família. Que el Senyor ens doni aquesta gràcia en aquests darrers dies abans de Nadal. Gràcies.

CRIDA - PREGÀRIA

Ara, un moment de silenci, i després, amb el parenostre, voldria pregar juntament amb vosaltres per les víctimes dels actes terroristes inhumans esdevinguts dies enrere a Austràlia, al Pakistan i al Iemen. Que el Senyor aculli en la seva pau els difunts, conforti els familiars i converteixi els cors dels violents que no s’aturen ni davant els infants. Cantem el parenostre per a demanar aquesta gràcia.

 


431_20141231081217.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +