catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA: 15. PELEGRINA VERS EL REGNE


Benvolguts germanes i germanes, bon dia!

El dia és una mica lleig, però vosaltres sou coratjosos, us felicito! Esperem poder pregar junts avui.

En presentar l’Església als homes del nostre temps, el Concili Vaticà II tenia ben present una veritat fonamental, que no hem d’oblidar mai: l’Església no és una realitat estàtica, immòbil, un fi en ella mateixa, sinó que està contínuament en camí en la història, vers la meta darrera i meravellosa que és el Regne dels cels, del qual l’Església a la terra és la llavor i l’inici (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 5). Quan ens dirigim cap a aquest horitzó, ens adonem que la nostra imaginació s’atura, i es revela capaç d’intuir l’esplendor del misteri que sobrepassa els nostres sentits. I sorgeixen espontàniament en nosaltres algunes preguntes: Quan s’acabarà aquest camí? Com serà la nova dimensió en la qual l’Església entrarà? Què en serà, llavors, de la humanitat? I de la creació que ens envolta? Però aquestes preguntes no són noves, ja les van fer els deixebles de Jesús en aquell temps: «Però quan s’esdevindrà això? Quan hi haurà el triomf de l’Esperit sobre la creació, sobre allò que està creat, sobre tot…» Són preguntes humanes, preguntes antigues. Encara avui nosaltres ens fem aquestes preguntes.

1. La constitució conciliar Gaudium et spes afronta aquests interrogants que ressonen sempre en el cor de l’home, i diu: «No sabem el temps en el qual la terra i la humanitat arribaran a la consumació, ni coneixem la forma com l’univers es transformarà. Passa, certament, la figura d’aquest món, deformada pel pecat, però som informats que Déu prepara nou estatge i nova terra, on habita la justícia, i la felicitat de la qual omplirà i sobrepassarà tots els desigs de pau que neixen en el cor humà» (n. 39). Aquesta és la meta vers la qual tendeix l’Església: és, com diu la Bíblia, la Nova Jerusalem, el Paradís. Més que d’un lloc, es tracta d’un estat de l’ànima en què les nostres expectatives més profundes es compliran de manera sobreabundant i el nostre ésser, com a criatures i com a fills de Déu, arribarà a la maduresa plena. Serem finalment revestits de la joia, de la pau i de l’amor de Déu de manera completa, sense cap límit, i estarem cara a cara amb ell! (cf. 1Co 13,12). És bonic pensar això, pensar en el Cel. Tots nosaltres ens trobarem allí, tots. És bonic donar força a l’ànima.

2. En aquesta perspectiva, és bo saber que hi ha una continuïtat i una comunió entre l’Església que hi ha al Cel i la que encara camina sobre la terra. Aquells que ja viuen a la presència de Déu en veritat ens poden donar suport i intercedir per nosaltres, pregar per nosaltres. Per altra part, sempre som convidats a oferir obres bones, pregàries i l’eucaristia mateixa per alleujar la tribulació de les ànimes que encara esperen la felicitat sense fi. Sí, perquè en la perspectiva cristiana la distinció no es troba entre els qui ja han mort i els qui no ho han fet encara, sinó entre els qui són en Crist i el qui no hi són! Aquest és l’element determinant, veritablement decisiu per a la nostra salvació i per a la nostra felicitat.

3. Al mateix temps, la Sagrada Escriptura ens ensenya que el compliment d’aquest designi meravellós no pot no afectar tot allò que ens envolta i que ha sortit del pensament i del cor de Déu. L’apòstol Pau ho afirma de manera explícita, quan diu que «que també ell [l’univers] serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,21). Altres textos utilitzen les imatges del «cel nou» i de la «terra nova» (cf. 2Pe 3,13; Ap 21,1), en el sentit que tot l’univers serà renovat i es veurà alliberat una vegada per sempre de qualsevol rastre de mal i de la mort mateixa. Allò que s’anuncia, com a compliment d’una transformació que en realitat ja es realitza a partir de la mort i resurrecció de Crist, és, per tant, una nova creació; no una aniquilació de l’univers i de tot allò que ens envolta, sinó portar-ho tot a la seva plenitud de ser, de veritat, de bellesa. Aquest és el designi que Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, vol realitzar i està realitzant des de sempre.

Estimats amics, quan pensem en aquestes bones realitats que ens esperen, ens adonem que tot allò que pertany a l’Església és veritablement un do meravellós, que porta inscrita una vocació altíssima! Demanem també a la Mare de Déu, Mare de l’Església, que vetlli sempre sobre el nostre camí i que ens ajudi a ser, com ell, signe joiós de fe i d’esperança enmig dels nostres germans.

 


431_20141210081845.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +