catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA. 14. VOCACIÓ UNIVERSAL A LA SANTEDAT


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Un gran do del Concili Vaticà II va ser haver recuperat una visió d’Església fonamentada en la comunió i haver comprès novament el principi de l’autoritat i de la jerarquia en aquesta perspectiva. Això ens ha ajudat a comprendre més bé que tots els cristians, com a batejats, tenen la mateixa dignitat davant del Senyor i els uneix la mateixa vocació, que és la santedat (cf. Cons. Lumen gentium, 39-42). Ara ens preguntem: En què consisteix aquesta vocació universal a ser sants? I com podem realitzar-la?

Abans que res hem de tenir ben present que la santedat no és quelcom que ens procurem nosaltres, que obtenim amb les nostres qualitats i capacitats. La santedat és un do, és el do que ens dóna el Senyor Jesús, quan ens agafa per a ell i ens revesteix d’ell mateix, ens fa com ell. A la Carta als Efesis, l’apòstol Pau afirma que «Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella. L’ha volguda santificar» (Ef 5,25-26). Heus-ho aquí, veritablement la santedat és el rostre més bell de l’Església, el rostre més bell: és un redescobrir-se en comunió amb Déu, en la plenitud de la seva vida i del seu amor. Es comprèn, doncs, que la santedat no és una prerrogativa només d’alguns: la santedat és un do ofert a tots, ningú no n’és exclòs, per la qual cosa constitueix el caràcter distintiu de tot cristià.

Tot això ens fa comprendre que, per a ser sants, no cal ser necessàriament bisbes, sacerdots o religiosos: no, tots estem cridats a ser sants. Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada només als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per a dedicar-se exclusivament a la pregària. Però no és així. Hi ha qui pensa que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. No! Això no és la santedat. La santedat és quelcom més gran, més profund, que ens dóna Déu. Encara més, estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el nostre testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia. I cadascú en les condicions i en l’estat de vida en què es troba. Tu ets consagrat, ets consagrada? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament i el teu ministeri. Ets casat? Sigues sant estimant i ocupant-te del teu marit o de la teva esposa, com Crist ho va fer amb l’Església. Ets un batejat no casat? Sigues sant complint amb honradesa i competència el teu treball i oferint el temps al servei dels germans. «Però, pare, jo treballo en una fàbrica; jo treballo com a comptable, sempre amb els números, i allí no es pot ser sant…» «Sí que es pot. Allí on treballes, tu pots ser sant. Déu et dóna la gràcia per arribar a ser sant. Déu es comunica amb tu.» Sempre, en tot lloc, es pot arribar a ser sant, és a dir, podem obrir-nos a aquesta gràcia que actua dins nostre i que ens condueix a la santedat. Ets pare o avi? Sigues sant ensenyant amb passió els fills o els néts a conèixer i a seguir Jesús. Cal molta paciència per a això, per a ser un bon pare, un bon avi, una bona mare, una bona àvia; cal molta paciència, i en aquesta paciència es troba la santedat: exercitant la paciència. Ets catequista, educador o voluntari? Sigues sant sent signe visible de l’amor de Déu i de la seva presència al nostre costat. És això: cada estat de vida condueix a la santedat, sempre! A casa teva, al carrer, a la feina, a l’església, en aquest moment i en el teu estat de vida s’obre el camí vers la santedat. No us descoratgeu en anar per aquest camí. És precisament Déu qui ens dóna la gràcia. El Senyor només demana això: que estem en comunió amb ell i al servei dels germans.

En aquest punt, cadascun de nosaltres pot fer una mica d’examen de consciència, ara podem fer-ho, que cadascú es respongui a ell mateix, en silenci: Com hem respost fins ara a la crida del Senyor a la santedat? Tinc ganes de ser una mica millor, de ser més cristià, més cristiana? Aquest és el camí de la santedat. Quan el Senyor ens convida a ser sants, no ens crida a quelcom pesat, trist… Tot al contrari! És la invitació a compartir la seva alegria, a viure i a lliurar amb goig cada moment de la nostra vida, convertint-lo al mateix temps en un do d’amor per a les persones que són al nostre voltant. Si comprenem això, tot canvia i adquireix un significat nou, un significat bonic, un significat començant per les petites coses de cada dia. Un exemple: Una senyora va al mercat a fer la compra, troba una veïna i hi comença a parlar, i després vénen les crítiques, i aquesta senyora diu: «No, no, no, jo no diré mal de ningú.» Aquest és un pas cap a la santedat, t’ajuda a ser més sant. Després, a casa teva, el teu fill et demana parlar una mica de les seves coses fantasioses: «Estic molt cansat, he treballat molt avui…» «Però tu acomoda’t i escolta el teu fill, que ho necessita.» I tu et poses còmode, l’escoltes amb paciència: aquest és un pas cap a la santedat. Després acaba el dia, estem tots cansats, però hi ha la pregària. Fem la pregària: també aquest és un pas cap a la santedat. Després ve el diumenge i anem a missa, combreguem, a vegades havent fet una confessió abans que ens netegi una mica. Aquest és un pas cap a la santedat. Després pensem en la Mare de Déu, tan bona, tan bonica, i agafem el rosari i el resem. Aquest és un pas cap a la santedat. Després vaig pel carrer, veig un pobre, un necessitat, m’hi aturo, hi parlo, li dono alguna cosa: és un pas cap a la santedat. Són petites coses, però molts petits passos cap a la santedat. Cada pas cap a la santedat ens farà persones millors, lliures de l’egoisme i del tancament en nosaltres mateixos, i oberts als germans i a les seves necessitats.

Estimats amics, en la Primera Carta de sant Pere se’ns adreça aquesta exhortació: «Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut, com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu. Si algú parla, que sigui per comunicar paraules de Déu; si algú presta un servei, que sigui amb les forces que Déu concedeix. Així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist» (4,10-11). Heus aquí la invitació a la santedat. Acollim-la amb alegria, i recolzem-nos els uns als altres, perquè el camí cap a la santedat no el fem sols, cadascú pel seu compte, sinó que el fem junts, en aquest únic cos que és l’Església, estimada i santificada pel Senyor Jesucrist. Continuem endavant amb alegria en aquest camí de la santedat.

CRIDES

Segueixo amb preocupació l’augment alarmant de la tensió a Jerusalem i a altres zones de Terra Santa, amb episodis inacceptables de violència que no perdonen ni els llocs de culte. Asseguro una pregària especial per totes les víctimes d’aquesta dramàtica situació i pels qui en pateixen més les conseqüències. Des del fons del cor adreço a les parts implicades una crida a fi que es posi fi a l’espiral d’odi i de violència i que es prenguin decisions valentes per a la reconciliació i la pau. Construir la pau és difícil, però viure sense pau és un turment.

* * *

El divendres 21 de novembre, memòria litúrgica de la Presentació de Maria Santíssima al temple, celebrarem la Jornada pro Orantibus, dedicada a les comunitats religioses de clausura. És una ocasió oportuna per a donar gràcies al Senyor pel do de tantes persones que, als monestirs i ermites, es lliuren a Déu en la pregària i en el silenci actiu, reconeixent-li aquesta primacia que sols correspon a ell. Donem gràcies al Senyor pels testimoniatges de vida claustral i no deixem que els manqui el nostre suport espiritual i material per a realitzar una missió tan important.

 


431_20141209104025.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +