catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA. 13. BISBES - PREVERES - DIAQUES


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la catequesi anterior vam destacar la manera com el Senyor continua pasturant el seu ramat a través del ministeri dels bisbes, amb la col·laboració dels preveres i diaques. És en ells on Jesús es fa present, amb el poder del seu Esperit, i continua servint l’Església, alimentant-hi la fe, l’esperança i el testimoniatge de la caritat. Aquests ministeris constitueixen, per tant, un do gran del Senyor per a cada comunitat cristiana i per a tota l’Església, ja que són un signe viu de la seva presència i del seu amor.

Avui volem preguntar-nos: què es demana a aquests ministres de l’Església per tal que visquin de manera autèntica i fecunda el seu servei?

A les «cartes pastorals» enviades als seus deixebles Timoteu i Titus, l’apòstol Pau es deté amb atenció en la figura dels bisbes, preveres i diaques; també en la figura dels fidels, ancians i joves. Es deté en una descripció de cada cristià en l’Església, traçant per als bisbes, preveres i diaques allò a què estan cridats i les característiques que s’han de reconèixer en els qui són escollits i investits amb aquests ministeris. Ara, és emblemàtic veure com, juntament amb les virtuts inherents a la fe i a la vida espiritual —que no es poden descuidar, perquè són la vida mateixa—, s’enumeren algunes qualitats exquisidament humanes: l’acolliment, la sobrietat, la paciència, la mansuetud, la fiabilitat, la bondat de cor. Aquest és l’alfabet, la gramàtica de base de qualsevol ministeri. Ha de ser la gramàtica de base de qualsevol bisbe, prevere, diaca. Sí, perquè sense aquesta predisposició bona i genuïna a trobar, conèixer, dialogar, apreciar i relacionar-se amb els germans de manera respectuosa i sincera, no és possible oferir un servei i un testimoniatge autènticament joiós i creïble.

Hi ha, doncs, una actitud de fons que Pau recomana als seus deixebles i, en conseqüència, a tots els qui són investits amb el ministeri pastoral, siguin bisbes, sacerdots o diaques. L’Apòstol exhorta a revifar contínuament el do que s’ha rebut (cf. 1Tm 4,14; 2Tm 1,6). Això significa que ha d’estar sempre viva la consciència que no són bisbes, sacerdots o diaques perquè siguin més intel·ligents, més llestos i millors que els altres, sinó només en virtut d’un do, un do d’amor dispensat per Déu, en el poder del seu Esperit, per al bé del seu poble. Aquesta consciència és veritablement important i constitueix una gràcia que s’ha de demanar cada dia. En efecte, un pastor que és conscient que el seu ministeri brolla únicament de la misericòrdia i del cor de Déu mai no podrà assumir una actitud autoritària, com si tots estiguessin als seus peus i la comunitat fos la seva propietat, el seu regne personal.

La consciència que tot és do, tot és gràcia, ajuda també un pastor a no caure en la temptació de posar-se en el centre de l’atenció i a confiar només en ell mateix. Són les temptacions de la vanitat, de l’orgull, de la suficiència, de la supèrbia. Ai si un bisbe, un sacerdot o un diaca pensés que ho sap tot, que té sempre la resposta justa per a cada cosa i que no necessita ningú. Al contrari, la consciència de ser ell, en primer lloc, objecte de la misericòrdia i de la compassió de Déu ha de portar un ministre de l’Església a ser sempre humil i comprensiu en relació amb els altres. Fins i tot amb la consciència d’estar cridat a custodiar amb valentia el dipòsit de la fe (cf. 1Tm 6,20), ell es disposarà a escoltar la gent. És conscient, en efecte, de tenir sempre alguna cosa per aprendre, fins i tot dels qui puguin trobar-se lluny de la fe i de l’Església. Amb els seus germans en el ministeri, tot això ha de portar, a més, a assumir una actitud nova, caracteritzada per la compartició, la coresponsabilitat i la comunió.

Benvolguts amics, hem d’estar sempre agraïts al Senyor, perquè en la persona i en el ministeri dels bisbes, dels preveres i dels diaques continuï guiant i formant la seva Església, fent-la créixer al llarg del camí de la santedat. Al mateix temps, hem de continuar resant, perquè els pastors de les nostres comunitats siguin imatge viva de la comunió i de l’amor de Déu.

Crida

Amb gran inquietud segueixo els esdeveniments dramàtics dels cristians que a diverses parts del món són perseguits i assassinats per la seva creença religiosa. Sento la necessitat d’expressar la meva profunda proximitat espiritual a les comunitats cristianes durament colpejades per una violència absurda que no dóna senyals d’aturar-se, i encoratjo els pastors i tots els fidels a ser forts i ferms en l’esperança. Un cop més adreço una crida sentida als qui tenen responsabilitats polítiques a nivell local i internacional, així com a totes les persones de bona voluntat, a fi que es realitzi una àmplia mobilització de consciències en favor dels cristians perseguits. Ells tenen el dret de tornar a tenir seguretat i serenitat en els seus països, professant lliurement la nostra fe. I ara, per tots els cristians, perseguits pel fet de ser cristians, us convido a resar el parenostre.

 


431_20141209103625.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +