catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA: 10. L’ESGLÉSIA, COS DE CRIST


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Quan es vol posar en relleu la manera com els elements que componen una realitat estan estretament units els uns amb els altres i formen junts una sola cosa, s’utilitza sovint la imatge del cos. A partir de l’apòstol Pau, aquesta expressió es va aplicar a l’Església i es va reconèixer com el seu tret distintiu més profund i més bonic. Avui, doncs, volem preguntar-nos: En quin sentit l’Església forma un cos? I per què es defineix com a «cos de Crist»?

En el llibre d’Ezequiel es descriu una visió una mica particular, impressionant, però capaç d’infondre confiança i esperança en el nostre cor. Déu mostra al profeta un munt d’ossos, separats els uns dels altres i secs. Un escenari desolador... Imagineu-vos tota una plana plena d’ossos. Déu li demana, llavors, que invoqui sobre aquests ossos l’Esperit. En aquell moment, els ossos es mouen, comencen a acostar-se i a ajuntar-se, sobre seu creixen primer els nervis i després la carn i es forma així un cos, complet i ple de vida (cf. Ez 37,1-14). Ve-t’ho aquí, això és l’Església. Si us plau, avui, a casa, agafeu la Bíblia, el capítol 37 del profeta Ezequiel, no ho oblideu, i llegiu això, que és bonic. Això és l’Església, és una obra mestra, l’obra mestra de l’Esperit, que infon en cadascú la vida nova del Ressuscitat i ens col·loca els uns al costat dels altres, els uns al servei i en suport dels altres, fent així de tots nosaltres un cos, edificat en la comunió i en l’amor.

L’Església, però, no és sols un cos edificat en l’Esperit: l’Església és el cos de Crist. I no es tracta senzillament d’una manera de dir: ho som de veritat! És el gran do que vam rebre el dia del nostre baptisme. En el sagrament del baptisme, efectivament, Crist ens fa seus, acollint-nos en el cor del misteri de la creu, el misteri suprem del seu amor per nosaltres, per a fer-nos després ressuscitar amb ell, com noves criatures. És això, així neix l’Església, i així l’Església es reconeix cos de Crist. El baptisme constitueix un veritable renaixement, que ens regenera en Crist, ens fa part d’ell i ens uneix íntimament entre nosaltres, com a membres del mateix cos, del qual ell n’és el cap (cf. Rm 13,5; 1Co 12,12-13).

El que en brolla, doncs, és una comunió d’amor profunda. En aquest sentit, és il·luminador veure com Pau, exhortant els marits a «estimar la muller com el seu propi cos», afirma: «També el Crist ho fa així amb l’Església, ja que som membres del seu cos» (Ef 5,28.30). Que bonic seria si recordéssim més sovint allò que som, allò que va fer amb nosaltres el Senyor Jesús: som el seu cos, aquell cos que res ni ningú no pot ja arrencar d’ell i que ell recobreix amb tota la seva passió i tot el seu amor, precisament com un espòs amb la seva esposa. Aquest pensament, però, ha de fer brollar en nosaltres el desig de correspondre el Senyor Jesús i compartir el seu amor entre nosaltres, com membres vius del seu cos mateix. A l’època de Pau, la comunitat de Corint trobava moltes dificultats en aquest sentit, vivint, com sovint també ho fem nosaltres, l’experiència de les divisions, les enveges, les incomprensions i la marginació. Totes aquestes situacions no estan bé, perquè, en lloc d’edificar i de fer créixer l’Església com a cos de Crist, la divideixen en moltes parts, la desuneixen. I això passa també en els nostres dies. Pensem en les comunitats cristianes, en algunes parròquies, pensem en els nostres barris, quantes divisions, quantes enveges, com es critica, quanta incomprensió i marginació. I això què comporta? Ens desuneix entre nosaltres. És l’inici de la guerra. La guerra no comença al camp de batalla: les guerres comencen dins el cor, amb incomprensions, divisions, enveges, amb aquesta lluita amb els altres. La comunitat de Corint era així, eren campions en això. L’apòstol Pau va donar als corintis alguns consells concrets que són vàlids també per a nosaltres: no ser gelosos, sinó apreciar en les nostres comunitats els dons i les qualitats dels nostres germans. La gelosia: «Aquest s’ha comprat un cotxe», i jo sento gelosia. «A aquest li ha tocat la loteria», també gelosia. «I a aquest altre li està anant bé, bé en això», i més gelosia. Tot això divideix, fa mal, no s’ha de fer. Perquè així la gelosia creix i omple el cor. I un cor ple de gelosia és un cor àcid, un cor que en comptes de sang sembla que tingui vinagre; és un cor que mai no és feliç, és un cor que divideix la comunitat. Llavors, què he de fer? Apreciar en les nostres comunitats els dons i les qualitats dels altres, dels nostres germans. I quan sorgeixi en mi la gelosia -perquè sorgeix en tothom, tots som pecadors-, he de dir al Senyor: «Gràcies, Senyor, perquè has donat això a aquella persona.» Hem d’apreciar les qualitats, ser a prop i participar en el sofriment dels darrers i dels més necessitats; expressar la pròpia gratitud a tots. El cor que sap dir gràcies és un cor bo, és un cor noble, és un cor que està content. Us pregunto: Tots nosaltres sabem dir gràcies sempre? No sempre, perquè l’enveja i la gelosia ens frenen una mica. I per últim, el consell que l’apòstol Pau dóna als corintis i que també nosaltres hem de donar-nos els uns als altres: no considerar ningú superior als altres. Quanta gent se sent superior als altres! També nosaltres, moltes vegades diem, com el fariseu de la paràbola: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, sóc superior» (cf. Lc 18,11). Però això no és bo, no s’ha de fer mai. I quan estiguis a punt de fer-ho, recorda els teus pecats, aquells que ningú no coneix, avergonyeix-te davant Déu i digues-li: «Però tu, Senyor, tu saps qui és superior, jo callo.» I això fa bé. I sempre cal que, en la caritat, ens considerem membres els uns dels altres, que viuen i es lliuren en benefici de tots (cf. 1Co 12-14).

Estimats germans i germanes, com el profeta Ezequiel i com l’apòstol Pau, invoquem també nosaltres l’Esperit Sant, per tal que la seva gràcia i l’abundància dels seus dons ens ajudin a viure de veritat com a cos de Crist, units, com una família, una família que és cos de Crist, i com a signe visible i bonic de l’amor de Crist.

 


431_20141209104130.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +