catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA: 8. ELS CRISTIANS NO CATÒLICS


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

A les darreres catequesis hem cercat destacar la naturalesa i la bellesa de l’Església, i ens hem preguntat què implica per a cadascun de nosaltres formar part d’aquest poble, poble de Déu que és l’Església. No hem d’oblidar, però, que són molts els germans que comparteixen amb nosaltres la fe en Crist, però que pertanyen a altres confessions o a tradicions diferents de la nostra. Molts s’han resignat a aquesta divisió -també dins la nostra Església catòlica ens hi hem resignat- que en el decurs de la història ha estat sovint causa de conflictes i de sofriments, també de guerres, i això és una vergonya! També avui, les relacions no estan sempre marcades pel respecte i la cordialitat... Però em pregunto: nosaltres, com ens situem davant tot això? Estem també resignats, fins i tot indiferents a aquesta divisió? O bé creiem fermament que es pot caminar, i s’ha de caminar, en la direcció de la reconciliació i de la plena comunió? La plena comunió, és a dir, poder participar tots junts en el cos i la sang de Crist.

Les divisions entre els cristians, mentre fereixin l’Església, fereixen Crist, i nosaltres dividits provoquem una ferida a Crist: l’Església, en efecte, és el cos, el cap del qual és Crist. Sabem bé com va interessar a Jesús que els seus deixebles romanguessin units en el seu amor. És suficient pensar en les seves paraules referides en el capítol disset de l’Evangeli de sant Joan, la pregària adreçada al Pare en la imminència de la seva passió: «Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres» (Jn 17,11). Aquesta unitat estava ja amenaçada quan Jesús era encara entre els seus: a l’Evangeli, efectivament, es recorda que els Apòstols discutien entre ells sobre qui era el més gran, el més important (cf. Lc 9,46). El Senyor, però, va insistir molt en la unitat en el nom del Pare, fent-nos entendre que el nostre anunci i el nostre testimoniatge seran més creïbles com més nosaltres siguem capaços de viure en comunió i estimar-nos. És el que després el seus Apòstols, amb la gràcia de l’Esperit Sant, van comprendre profundament i van prendre’s seriosament, de manera que Pau arribarà a implorar a la comunitat de Corint amb aquestes paraules: «Germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer» (1Co 1,10).

En el seu camí en la història, l’Església és temptada pel maligne, que cerca dividir-la i lamentablement ha estat marcada per separacions greus i doloroses. Són divisions que a vegades s’han prolongat al llarg del temps, fins avui, per la qual cosa resulta ja difícil reconstruir-ne totes les motivacions i sobretot trobar les possibles solucions. Les raons que van portar a les fractures i a les separacions poden ser les més diverses: des de les divergències sobre principis dogmàtics i morals i sobre concepcions teològiques i pastorals diferents, els motius polítics i de conveniència, fins i tot les discussions per raó d’antipaties i d’ambicions personals... El que és cert és que, d’una manera o altra, rere aquestes laceracions hi ha sempre la supèrbia i l’egoisme, que són causa de qualsevol desacord i que ens fan intolerants, incapaços d’escoltar i acceptar qui té una visió o una actitud diferent de la nostra.
Ara, davant tot això, hi ha alguna cosa que cadascun de nosaltres, com a membres de la santa mare Església, puguem fer i hàgim de fer? Per descomptat que no ha de mancar la pregària, en continuïtat i en comunió amb la de Jesús, la pregària per la unitat dels cristians. I amb la pregària, el Senyor ens demana una obertura renovada: ens demana que no ens tanquem al diàleg i a l’encontre, sinó que acollim tot allò vàlid i positiu que se’ns ofereix també de qui pensa diferent de nosaltres o manté actituds diferents. Ens demana que no fixem la mirada sobre allò que ens divideix, sinó més aviat sobre allò que ens uneix, cercant conèixer millor Jesús i estima-lo, i compartir la riquesa del seu amor. I això implica concretament l’adhesió a la veritat, juntament amb la capacitat de perdonar, de sentir-se part de la mateixa família, de considerar-se un do l’un per a l’altre i de fer junts moltes coses bones, i obres de caritat.

És un dolor però hi ha divisions, hi ha cristians dividits, estem dividits entre nosaltres. Però tots tenim alguna cosa en comú: tots creiem en Jesucrist, el Senyor. Tots creiem en el Pare, en el Fill i en l’Esperit Sant, i tots caminem junts, estem en camí. Ajudem-nos els uns als altres! Però tu penses així, tu penses aixà... A totes les comunitats hi ha bons teòlegs, que discuteixin ells, que cerquin la veritat teològica ells, perquè és un deure, però nosaltres hem de caminar junts, pregant els uns pels altres i fent obres de caritat. I fem així la comunió en camí. Això s’anomena ecumenisme espiritual: caminar el camí de la vida tots junts, en la nostra fe, en Jesucrist el Senyor. Diuen que no s’ha de parlar de coses personals, però no puc resistir la temptació de fer-ho. Estem parlant de comunió... comunió entre nosaltres. I avui estic agraït al Senyor perquè avui fa setanta anys que vaig fer la primera comunió. I fer la primera comunió hem de saber tots que significa entrar en comunió amb els altres, en comunió amb els germans de la nostra Església, però també en comunió amb tots els qui pertanyen a comunitats diverses però creuen en Jesús. Agraïm al Senyor el nostre baptisme, agraïm al Senyor la nostra comunió, perquè aquesta comunió acabi sent de tots, junts.

Benvolguts amics, continuem endavant, doncs, vers la plenitud plena. La història ens ha separat, però estem en camí cap a la reconciliació i la comunió. I això és cert! I ho hem de defensar! Tots estem en camí cap a la comunió. I quan la meta ens sembli massa distant, gairebé inaconseguible, i ens veiem sorpresos pel descoratjament, que ens animi la idea que Déu no pot fer el sord a la veu del seu Fill Jesús i deixar d’atendre la seva pregària i la nostra, per tal que tots els cristians siguem veritablement una sola cosa.

 


431_20141209103349.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +