catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA: 4. UNA I SANTA


Estimats germans i germanes, bon dia!

Cada vegada que renovem la nostra professió de fe recitant el Credo, afirmem que l’Església és «una» i «santa». És una perquè té el seu origen en Déu Trinitat, misteri d’unitat i de comunió plena. I és santa, pel fet que és fundada en Jesucrist, animada pel seu Esperit Sant, plena del seu amor i de la seva salvació. Al mateix temps, però, és santa i formada per pecadors, tots nosaltres, pecadors, que fem experiència cada dia de la nostra fragilitat i de les nostres misèries. Així, aquesta fe que professem ens empeny a la conversió, a tenir el coratge de viure la unitat i la santedat cada dia, i si no estem units, si no som sants, és perquè no som fidels a Jesús. Però ell, Jesús, no es deixa sols, no abandona la seva Església! Camina amb nosaltres, ens entén. Entén les nostres debilitats, els nostres pecats, ens perdona, sempre que nosaltres ens deixem perdonar. És sempre amb nosaltres, ajudant-nos a ser menys pecadors, més sants i més units.

1. La primera seguretat ens ve del fet que Jesús ha pregat molt per la unitat dels deixebles. És la pregària del darrer Sopar, en què Jesús va demanar: «Pare, [...] que siguin u com ho som nosaltres.» Va pregar per la unitat, i ho va fer just la vigília de la Passió, quan era a punt d’oferir la seva vida per nosaltres. I això és el que som convidats a rellegir i meditar repetidament, en una de les pàgines més intenses i commovedores de l’Evangeli de Joan, que es troba al capítol 17 (cf. v. 11.21-23). Com n’és, de bonic, saber que el Senyor, a les portes de la mort, no es va preocupar d’ell mateix, sinó que va pensar en nosaltres! I en el seu diàleg sincer amb el Pare, va pregar perquè puguem ser una sola cosa amb ell i amb els altres. Així doncs, amb aquestes paraules, Jesús es va fer intercessor nostre davant el Pare, perquè puguem entrar també nosaltres en la comunió plena d’amor amb ell; al mateix temps, ens confia a nosaltres el seu testament espiritual, perquè la unitat sigui cada vegada més la nota distintiva de les nostres comunitats cristianes i la resposta més bonica a qualsevol persona que ens demani raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15).

2. «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21). L’Església ha cercat des de l’inici realitzar aquest propòsit que és tan desitjat per Jesús. Els Fets dels Apòstols ens recorden que els primers cristians es distingien pel fet de tenir «un sol cor i una sola ànima» (Ac 4,32); l’apòstol Pau, més endavant, exhortava la seva comunitat a no oblidar que som «un sol cos» (1Co 12,13). L’experiència, però, ens diu que són molts, els pecats contra la unitat. I no pensem només en els cismes, pensem en mancances molt comunes dins les nostres comunitats, en els pecats «parroquials», en aquells pecats que hi ha a les parròquies. A vegades, de fet, les nostres parròquies, cridades a ser llocs de compartició i de comunió, són tristament marcades per les enveges, les gelosies, les antipaties... I els rumors són en boca de tots. Com s’arriba a criticar a les parròquies! Això no és bo. És com ara quan algú és elegit president d’alguna associació, i es parla en contra seu. O quan algú altre és escollit president de la catequesi, i els altres el critiquen. Això no és l’Església. Això no s’ha de fer, no ho hem de fer! Cal demanar al Senyor la gràcia de no fer-ho. Això passa quan accedim als primers llocs; quan ens posem nosaltres mateixos al centre, amb les nostres ambicions personals i les nostres maneres de veure les coses, i jutgem els altres; quan mirem els defectes dels germans, en comptes de veure els seus dons, quan donem més importància al que ens divideix que no pas a allò que ens uneix.

Una vegada, en una altra diòcesi on vaig ser primer, vaig sentir un comentari interessant i bonic. Es parlava d’una dona gran que tota la vida havia treballat a la parròquia, i una persona que la coneixia bé va dir: «Aquesta dona mai no ha parlat malament de ningú, mai no ha criticat, sempre ha tingut un somriure a la boca.» Una dona així pot ser canonitzada demà mateix! Aquest és un bonic exemple. I si busquem dins la història de l’Església, quantes divisions hi ha hagut entre nosaltres, els cristians. Encara ara estem dividits. Fins i tot al llarg de la història els cristians hem fet la guerra entre nosaltres per divisions teològiques. Pensem en aquella dels trenta anys. Això no és cristià. Hem de treballar per la unitat dels cristians. Hem de treballar encara per la unitat de tots els cristians, anar pel camí de la unitat, que és el que Jesús vol i per la qual ha pregat.

3. Davant tot això, hem de fer seriosament un examen de consciència. En una comunitat cristiana, la divisió és un dels pecats més greus, perquè no és una mostra de l’obra de Déu, sinó del diable, que és, per definició, aquell que separa, que impedeix les relacions, que insinua prejudicis... La divisió en una comunitat cristiana, sigui una escola, una parròquia, una associació, és un pecat gravíssim, perquè és obra del Diable. Déu, en canvi, vol que creixem en la capacitat d’acollir-nos, de perdonar-nos i de voler-nos bé, per assemblar-nos cada vegada més a ell, que és comunió i amor. En això es troba la santedat de l’Església: a reconèixer-nos a imatge de Déu, plens de la seva misericòrdia i de la seva gràcia.

Estimats amics, fem ressonar en el nostre cor aquestes paraules de Jesús: «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Demanem sincerament perdó per totes les vegades en què hem estat ocasió de divisions i de d’incomprensions a l’interior de la nostra comunitat, sabent bé que no s’arriba a la comunió si no és a través d’una conversió constant. Què és la conversió? És demanar al Senyor la gràcia de no parlar malament, de no criticar, de no rumorejar, de voler el bé per a tothom. És una gràcia que el Senyor ens dóna. Això és convertir el cor. I demanem que el teixit diari de les nostres relacions pugui esdevenir un reflex sempre més joiós de la relació entre Jesús i el Pare.

 

 


431_20140905090744.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +