catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

L’ESGLÉSIA: 1. DÉU FORMA UN POBLE


Benvolguts germans i germanes, bon dia! Us felicito perquè heu estat valents, amb aquest temps que no se sap si plourà o si no… Molt bé! Esperem que puguem acabar l’audiència sense aigua, que el Senyor tingui pietat de nosaltres.

Avui començo un cicle de catequesis sobre l’Església. És una mica com un fill que parla de la seva mare, de la seva família. Parlar de l’Església és parlar de la nostra mare, de la nostra família. L’Església de fet no és una institució finalitzada per ella mateixa, o una associació privada, una ONG, i molt menys s’ha de restringir al clergat o al Vaticà… «L’Església pensa…» Però l’Església som tots! «De què parles tu?» «No, dels preveres…» Ah, els preveres són part de l’Església, però l’Església ho som tots! No l’hem de restringir als capellans, als bisbes, al Vaticà… Tots aquests són part de l’Església, però l’Església som tots, tots som família, tots som de la mare. I l’Església és una realitat molt més àmplia, que s’obre a tota la humanitat i que no neix en un laboratori, l’Església no ha nascut en un laboratori, no ha nascut improvisadament. Va ser fundada per Jesús però és un poble amb una història llarga al darrere i una preparació que comença molt abans de Crist.

1. Aquesta història, o «prehistòria», de l’Església es troba ja a les pàgines de l’Antic Testament. Hem escoltat el llibre del Gènesi: Déu va escollir Abram, el nostre pare en la fe, i li va demanar que partís, que deixés la pàtria terrenal i caminés vers una altra terra que ell li indicaria (cf. Gn 12,1-9). I en aquesta vocació de Déu no crida només Abram com a individu, sinó que implica des del principi la seva família, la seva parentela i tots els qui estan al servei de la seva casa. Quan ja està en camí —sí, així va començar a caminar l’Església—, Déu allargarà encara l’horitzó i omplirà Abram de la seva benedicció, prometent-li una descendència nombrosa com les estrelles del cel i com la sorra de la platja. La primera dada important és aquesta mateixa: començant per Abram Déu forma un poble perquè porti la seva benedicció a totes les famílies de la terra. I a l’interior d’aquest poble neix Jesús. És Déu qui fa aquest poble, aquesta història, l’Església en camí, i allí neix Jesús, en aquest poble.

2. Un segon element: no és Abram qui constitueix entorn seu un poble, sinó que és Déu qui dóna vida a aquest poble. En general era l’home qui s’adreçava a la divinitat, cercant de salvar la distància i demanant suport i protecció. La gent pregava als déus, a les divinitats. En aquest cas, però, assisteixen a un fet inaudit: és Déu mateix qui pren la iniciativa. Escoltem això: és Déu mateix qui truca a la porta d’Abram i li diu, tira endavant, marxa de la teva terra, comença a caminar i jo faré de tu un gran poble. I aquest és l’inici de l’Església i en aquest poble neix Jesús. Déu pren la iniciativa i adreça la seva paraula a l’home, creant un lligam i una relació nova amb ell. «Però pare, com pot ser això? Déu ens parla?» «Sí.» «I nosaltres podem parlar a Déu?» «Sí.» «Però podem tenir una conversa amb Déu?» «Sí.» Això s’anomena pregària, però és Déu qui ha fet això des del principi. Així Déu forma un poble amb tots aquells que escolten la seva Paraula i que es posen en camí, fiant-se d’ell. Aquesta és l’única condició: fiar-se de Déu. Si tu et fies de Déu, l’escoltes i et poses en camí, això és fer Església. L’amor de Déu ho precedeix tot. Déu sempre és el primer, arriba abans que nosaltres, ell ens precedeix. El profeta Isaïes, o Jeremies, no ho recordo bé, deia que Déu és com la flor de l’ametller, perquè és el primer arbre que floreix per primavera. Podem dir que Déu sempre floreix abans que nosaltres. Quan nosaltres arribem ell ens espera, ens crida, ens fa caminar. Sempre va per davant nostre. I això s’anomena amor, perquè Déu ens espera sempre. «Però pare, jo no ho crec, això, perquè si ell conegués, pare, la meva vida, que ha estat tan bruta, com puc pensar que Déu m’esperi?» «Déu t’espera. I si has estat un gran pecador t’espera encara més i t’espera amb molt d’amor, perquè ell és primer. Aquesta és la bellesa de l’Església, que ens porta a aquest Déu que ens espera! Precedeix Abram, precedeix fins i tot Adam.

3. Abram i els seus van escoltar la crida de Déu i es van posar en camí, malgrat que no sabien gaire qui era aquest Déu i on els volia conduir. És cert, perquè Abram es posa en camí fiant-se d’aquest Déu que li ha parlat, però no tenia un llibre de teologia per estudiar què era aquest Déu. Es fia, es fia de l’amor. Déu ens fa sentir l’amor i ell se’n fia. Això, però, no significa que aquesta gent estigui sempre convençuda i sigui fidel. De fet, des del principi hi va haver resistències, el replegament sobre ells mateixos i sobre els seus interessos i la temptació de mercadejar amb Déu i resoldre les coses a la seva manera. I aquestes són les traïcions i els pecats que marquen el camí del poble al llarg de tota la història de la salvació, que és la història de la fidelitat de Déu i de la infidelitat del poble. Déu, però, no es cansa, Déu té paciència, té molta paciència, i al llarg del temps continua educant i formant el seu poble, com un pare amb els seus fills. Déu camina amb nosaltres. Diu el profeta Osees: «Jo he caminat amb tu i t’he ensenyat a caminar com un pare ensenya a caminar el seu fill.» És bonica aquesta imatge de Déu! I així és amb nosaltres: ens ensenya a caminar. I és la mateixa actitud que manté amb l’Església. Fins i tot nosaltres, de fet, en el nostre propòsit de seguir el Senyor Jesús, fem experiència cada dia de l’egoisme i de la duresa del nostre cor. Però quan ens reconeixem pecadors, Déu ens omple de la seva misericòrdia i del seu amor. I ens perdona, ens perdona sempre. I això mateix és el que ens fa créixer com a poble de Déu, com a Església: no és la nostra valentia, no són els nostres mèrits —nosaltres som poca cosa, no és això—, sinó que és l’experiència quotidiana de tot allò que el Senyor ens vol de bé i que pren cura de nosaltres. I això ens fa sentir de debò seus, a les seves mans, i ens fa créixer en la comunió amb ell i amb els altres. Ser Església és sentir-se a les mans de Déu, que és pare i ens estima, ens acarona, ens espera, ens fa sentir la seva tendresa. I això és molt bonic!

Estimats amics, aquest és el projecte de Déu; quan va cridar Abram, Déu pensava en això: formar un poble beneït pel seu amor i que porti la seva benedicció a tots els pobles de la terra. Aquest projecte no canvia, és sempre vigent. En Crist ha tingut el compliment i encara avui Déu continua realitzant-lo a l’Església. Demanem junts la gràcia de romandre fidels a la guia del Senyor Jesús i a l’escolta de la seva Paraula, disposats a partir cada dia, com Abram, cap a la terra de Déu i de l’home, la nostra pàtria veritable, i així esdevenir benedicció, senyal de l’amor de Déu per tots els seus fills. A mi em plau pensar que un sinònim, un altre nom que podríem tenir nosaltres els cristians seria aquest: siguem homes i dones, siguem gent que beneeix. El cristià amb la seva vida ha de beneir sempre, beneir Déu i beneir tothom. Nosaltres els cristians hem de ser gent que beneeix, que sap beneir. És una bonica vocació, aquesta!


431_20140625083257docx


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +