catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

DONS DE L’ESPERIT SANT: EL DO DE CIÈNCIA


Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui voldria posar en relleu un altre do de l’Esperit Sant: el do de ciència. Quan es parla de ciència, el pensament es dirigeix immediatament a la capacitat de l’home de conèixer cada vegada millor la realitat que l’envolta i descobrir les lleis que regeixen la naturalesa i l’univers. La ciència que ve de l’Esperit Sant, però, no es limita al coneixement humà: és un do especial, que ens porta a captar, a través de la creació, la grandesa i l’amor de Déu i la seva relació profunda amb cada creatura.

Quan els nostres ulls són il·luminats per l’Esperit, s’obren a la contemplació de Déu, en la bellesa de la naturalesa i la grandiositat del cosmos, i ens porten a descobrir com cada cosa ens parla d’ell i del seu amor. Tot això suscita en nosaltres gran estupor i un sentit profund de gratitud. És la sensació que experimentem també quan admirem una obra d’art o qualsevol meravella que és fruit de l’ingeni i de la creativitat de l’home: davant tot això l’Esperit ens condueix a lloar el Senyor des del més profund del nostre cor i a reconèixer, en tot allò que tenim i som, un do inestimable de Déu i un signe del seu amor infinit per nosaltres.

En el primer capítol del Gènesi, precisament a l’inici de tota la Bíblia, es posa en relleu que Déu es complau de la seva creació, subratllant repetidament la bellesa i la bondat de cada cosa. A final de cada jornada, està escrit: «I Déu veié que era bo» (1,12.18.21.25): si Déu veu que la creació és una cosa bona, és quelcom bonic, també nosaltres podem assumir aquesta actitud i veure que la creació és quelcom bo i bonic. Heus aquí el do de ciència que ens fa veure aquesta bellesa; per tant, lloem Déu, donem-li gràcies per haver-nos donat tanta bellesa. I quan Déu va acabar de crear l’home no va dir «veié que era bo», sinó que va dir que era «molt bo». Als ulls de Déu nosaltres som la cosa més bonica, més gran, més bona de la creació: fins i tot els àngels estan per sota nostre, som més que els àngels, com ho hem escoltat en el llibre dels Salms. El Senyor ens estima molt. Hem de donar-li gràcies per això. El do de ciència ens col·loca en la seva sintonia profunda amb el Creador i ens fa participar en la limpidesa de la seva mirada i del seu judici. I en aquesta perspectiva aconseguim veure en l’home i en la dona el vèrtex de la creació, com a realització d’un designi d’amor que està imprès en cadascun de nosaltres i que fa que ens reconeguem com germans i germanes.

Tot això és motiu de serenitat i de pau i fa del cristià un testimoni joiós de Déu, seguint les petjades de sant Francesc d’Assís i de molts sants que van saber lloar i cantar el seu amor a través de la contemplació de la creació. Al mateix temps, el do de ciència ens ajuda a no caure en algunes actituds excessives o equivocades. La primera la constitueix el risc de considerar-nos amos de la creació. La creació no és una propietat, de la qual podem disposar al nostre gust; i encara menys és una propietat només d’alguns, de pocs: la creació és un do, és un do meravellós que Déu ens ha donat perquè el cuidem i l’utilitzem en benefici de tots, sempre amb gran respecte i gratitud. La segona actitud errònia està representada per la temptació de detenir-nos en les creatures, com si aquestes poguessin donar resposta a totes les nostres expectatives. Amb el do de ciència, l’Esperit ens ajuda a no caure en aquest error.

Però voldria tornar a la primera via equivocada: disposa de la creació en lloc de custodiar-la. Hem de custodiar la creació perquè és un do que el Senyor ens ha donat, és el regal que Déu ens ha fet; nosaltres som custodis de la creació. Quan l’explotem destruïm el signe de l’amor de Déu. Destruir la creació és dir a Déu: «No m’agrada.» I això no és bo: heus aquí el pecat.

La cura de la creació és precisament la custòdia del do de Déu i és dir a Déu: «Gràcies, jo sóc el custodi de la creació per a fer-la progressar, mai per a destruir el teu do.» Aquesta ha de ser la nostra actitud respecte a la creació: custodiar-la, perquè si nosaltres destruïm la creació, la creació ens destruirà. No oblideu això. Una vegada era al camp i vaig escoltar un pensament d’una persona senzilla, a qui agradaven molt les flors i les cuidava. Em va dir: «Hem de cuidar les coses boniques que Déu ens ha donat; la creació és per a nosaltres a fi que l’aprofitem bé: no l’hem d’explotar, sinó que l’hem de custodiar, perquè Déu perdona sempre, nosaltres els homes perdonem algunes vegades, però la creació no perdona mai, i si tu no la cuides ella et destruirà.»

Això ha de fer-nos pensar i ha de fer-nos demanar a l’Esperit Sant el do de ciència per a comprendre bé que la creació és el regal més bonic de Déu. Ell va fer moltes coses bones per a la cosa millor que és la persona humana.

 


431_20140617093156.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +