catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

RELACIÓ ENTRE L’EUCARISTIA QUE CELEBREM I LA NOSTRA VIDA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

A la darrera catequesi vaig destacar que l’eucaristia ens introdueix en la comunió real amb Jesús i el seu misteri. Ara podem plantejar-nos algunes preguntes respecte a la relació entre l’eucaristia que celebrem i la nostra vida, com a Església i com a cristians. Com vivim l’eucaristia? Quan anem a missa el diumenge, com la vivim? És només un moment de festa, és una tradició consolidada, és una ocasió per trobar-nos o per sentir-nos bé, o és quelcom més?

Hi ha indicadors molt concrets per a comprendre com vivim tot això, com vivim l’eucaristia; indicadors que ens diuen si la vivim bé o si no. El primer indici és la nostra manera de mirar i considerar els altres. En l’eucaristia Crist viu sempre novament el do d’ell mateix realitzat a la creu. Tota la seva vida és un acte d’entrega total d’ell per amor; per això, a ell li agradava estar amb els deixebles i amb les persones que tenia ocasió de conèixer. Això significava per a ell compartir els seus desitjos, els seus problemes, la qual cosa agitava la seva ànima i la seva vida. Ara, nosaltres, quan participem en la santa missa, ens trobem amb homes i dones de tota mena: joves, ancians, nens; pobres i instal·lats; originaris del lloc i estrangers; acompanyats per familiars i sols… Però l’eucaristia que celebro, em porta a sentir-los a tots, veritablement, com germans i germanes? Fa créixer en mi la capacitat d’alegrar-me amb qui s’alegra i de plorar amb qui plora? M’impulsa a anar cap als pobres, els malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en ells el rostre de Jesús? Tots nosaltres anem a missa perquè estimem Jesús i volem compartir, en l’eucaristia, la seva passió i la seva resurrecció. Però estimem, com vol Jesús, aquells germans i germanes més necessitats? Per exemple, a Roma aquests dies hem vist molts malestars socials, per la pluja, que va provocar nombrosos danys en barris sencers, o per la manca de treball, conseqüència de la crisi econòmica a tot el món. Em pregunto, i que cadascun de nosaltres es pregunti: Jo, que vaig a missa, com ho visc, això? Em preocupo per ajudar, per acostar-m’hi, per pregar pels qui tenen aquest problema? O bé, sóc una mica indiferent? O potser em dedico a murmurar: Has vist com va vestida aquella, o com va vestit aquell? A vegades es fa això després de missa, i no s’ha de fer. Hem de preocupar-nos dels nostres germans i de les nostres germanes que passen necessitat per una malaltia, per un problema. Avui, ens farà bé pensar en aquests germans i germanes nostres que tenen aquests problemes aquí a Roma: problemes per la tragèdia provocada per la pluja i problemes socials i de treball. Demanem a Jesús, a qui rebem en l’eucaristia, que ens ajudi a ajudar-los.

Un segon indici, molt important, és la gràcia de sentir-se perdonats i disposats a perdonar. A vegades algú pregunta: «Per què s’ha d’anar a l’església, si qui participa habitualment en la santa missa és pecador com els altres?» Quantes vegades ho hem escoltat, això! En realitat, qui celebra l’eucaristia no ho fa perquè es considera o vol aparentar ser millor que els altres, sinó precisament perquè es reconeix sempre necessitat de ser acollit i regenerat per la misericòrdia de Déu, feta carn en Jesucrist. Si cadascun de nosaltres no se sent necessitat de la misericòrdia de Déu, no se sent pecador, més val que no vagi a missa. Nosaltres anem a missa perquè som pecadors i volem rebre el perdó de Déu, participar en la redempció de Jesús, en el seu perdó. El «jo confesso» que diem a l’inici no és una proforma, és un acte autèntic de penitència. Jo sóc pecador i ho confesso, així comença la missa. No hem d’oblidar mai que el darrer sopar de Jesús va tenir lloc «la nit havia de ser entregat» (1Co 11,23). En aquest pa i en aquest vi que oferim i entorn dels quals ens reunim es renova cada vegada el do del cos i de la sang de Crist per a la remissió dels nostres pecats. Hem d’anar a missa humilment, com a pecadors, i el Senyor ens reconcilia.

Un últim indici preciós ens ofereix la relació entre la celebració eucarística i la vida de les nostres comunitats cristianes. Cal tenir sempre present que l’eucaristia no és una cosa que fem nosaltres; no és una commemoració nostra del que Jesús va dir i va fer. No. És precisament una acció de Crist. És Crist qui actua allí, qui és a l’altar. És un do de Crist, que es fa present i ens reuneix entorn seu, per nodrir-nos amb la seva Paraula i la seva vida. Això significa que la missió i la identitat mateixa de l’Església brollen d’allí, de l’eucaristia, i allí sempre prenen forma. Una celebració pot resultar fins i tot impecable des del punt de vista exterior, bellíssima, però si no ens condueix a l’encontre amb Jesucrist, corre el risc de no portar cap aliment al nostre cor i a la nostra vida. A través de l’eucaristia, en canvi, Crist vol entrar en la nostra existència i impregnar-la amb la seva gràcia, de tal manera que a cada comunitat cristiana hi hagi aquesta coherència entre litúrgia i vida.

El cor s’omple de confiança i esperança pensant en les paraules de Jesús citades a l’evangeli: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54). Visquem l’eucaristia amb esperit de fe, de pregària, de perdó, de penitència, d’alegria comunitària, d’atenció cap als necessitats i cap a les necessitats de tants germans i germanes, amb la certesa que el Senyor complirà el que ens ha promès: la vida eterna. Que així sigui.

 


431_20140217034018.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +