catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

EL BAPTISME ENS CONVERTEIX EN MEMBRES DEL COS DE CRIST I DEL POBLE DE DÉU


Benvolguts germans i germanes,

Dimecres passat vam començar un breu cicle de catequesis sobre els sagraments, començant pel baptisme. I en el baptisme voldria centrar-me també avui, per destacar un fruit molt important d’aquest sagrament: ens converteix en membres del cos de Crist i del poble de Déu. Sant Tomàs d’Aquino afirma que qui rep el baptisme és incorporat a Crist gairebé com un membre seu mateix i és agregat a la comunitat dels fidels (cf. Summa Theologiæ, III, q. 69, a. 5; q. 70, a. 1), és a dir, al poble de Déu. A l’escola del concili Vaticà II, diem avui que el baptisme ens fa entrar en el poble de Déu, ens converteix en membres d’un poble en camí, un poble que peregrina en la història.

En efecte, de la mateixa manera que de generació en generació es transmet la vida, també de generació en generació, a través del renaixement a la font baptismal, es transmet la gràcia, i amb aquesta gràcia el poble cristià camina en el temps, com un riu que rega la terra i difon en el món la benedicció de Déu. Des del moment que Jesús va dir el que hem escoltat en l’Evangeli, els deixebles van anar a batejar; i des d’aquest temps fins avui hi ha una cadena en la transmissió de la fe mitjançant el baptisme. I cadascun de nosaltres és una baula d’aquesta cadena: un pas endavant, sempre; com un riu que rega. Així és la gràcia de Déu i així és la nostra fe, que hem de transmetre als nostres fills, als nens, perquè ells, quan siguin adults, puguin transmetre-la als seus fills. Així és el baptisme. Per què? Perquè el baptisme ens fa entrar en aquest poble de Déu que transmet la fe. Això és molt important. Un poble de Déu que camina i transmet la fe.

En virtut del baptisme ens convertim en deixebles missioners, cridats a portar l’Evangeli al món (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). «Cadascun dels batejats, sigui quina sigui la seva funció en l’Església i el grau d’il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador. […] La nova evangelització ha d’implicar un nou protagonisme» (ibid.) de tots, de tot el poble de Déu, un nou protagonisme de cadascun dels batejats. El poble de Déu és un poble deixeble —perquè rep la fe— i missioner —perquè transmet la fe. I això fa el baptisme en nosaltres: ens dóna la gràcia i transmet la fe. Tots en l’Església somos deixebles, i ho som sempre, per a tota la vida; i tots som missioners, cadascú en el lloc que el Senyor li ha assignat. Tots: el més petit és també missioner; i qui sembla més gran és deixeble. Però algun de vosaltres dirà: «Els bisbes no són deixebles, els bisbes ho saben tot; el Papa ho sap tot, no és deixeble.» No, fins i tot els bisbes i el Papa han de ser deixebles, perquè si no són deixebles no fan el bé, no poden ser missioners, no poden transmetre la fe. Tots nosaltres som deixebles i missioners.

Hi ha un vincle indissoluble entre la dimensió mística i la dimensió missionera de la vocació cristiana, ambdues arrelades en el baptisme. «En rebre la fe i el baptisme, els cristians acollim l’acció de l’Esperit Sant que porta a confessar Jesús com a Fill de Déu i a dir a Déu Abba, Pare. Tots els batejats i batejades estem cridats a viure i transmetre la comunió amb la Trinitat, perquè l’evangelització és una crida a la participació de la comunió trinitària» (Document conclusiu d’Aparecida, n. 157).

Ningú no se salva sol. Som comunitat de creients, som poble de Déu i en aquesta comunitat experimentem la bellesa de compartir l’experiència d’un amor que ens precedeix a tots, però que al mateix temps ens demana ser «canals» de la gràcia els uns per als altres, malgrat els nostres límits i els nostres pecats. La dimensió comunitària no és només un «marc», un «contorn», sinó que és part integrant de la vida cristiana, del testimoniatge i de l’evangelització. La fe cristiana neix i viu en l’Església, i en el baptisme les famílies i les parròquies celebren la incorporació d’un nou membre a Crist i al seu cos que és l’Església (cf. ibid., n. 175 b).

A propòsit de la importància del baptisme per al poble de Déu, és exemplar la història de la comunitat cristiana al Japó, la qual va patir una dura persecució a inicis del segle XVII. Va haver-hi nombrosos màrtirs, els membres del clergat van ser expulsats i milers de fidels van ser assassinats. No va quedar cap sacerdot al Japó, tots van ser expulsats. Llavors la comunitat es va retirar a la clandestinitat, conservant la fe i la pregària amagats. I quan naixia un nen, el pare o la mare el batejaven, perquè tots els fidels poden batejar en circumstàncies especials. Quan, després de gairebé dos segles i mig, 250 anys més tard, els missioners van tornar al Japó, milers de cristians van sortir a la llum i l’Església va poder reflorir. Havien sobreviscut amb la gràcia del seu baptisme. Això és gran: el poble de Déu transmet la fe, bateja els seus fills i continua endavant. I van conservar, fins i tot en el secret, un fort esperit comunitari, perquè el baptisme els havia convertit en un sol cos en Crist: estaven aïllats i ocults, però eren sempre membres del poble de Déu, membres de l’Església. Podem aprendre molt, d’aquesta història.

 


431_20140123080822.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +