catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

CREC EN LA VIDA ETERNA


Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria iniciar la darrera sèrie de catequesis sobre la nostra professió de fe, tractant l’afirmació «Crec en la vida eterna». En especial em detinc en el judici final. No hem de tenir por: escoltem el que ens diu la Paraula de Déu. Respecte d’això, llegim en l’Evangeli de Mateu: Llavors, «quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor destria les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. […] I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna» (Mt 25,31-33.46). Quan pensem en el retorn de Crist i en el seu judici final, que manifestarà, fins a les seves últimes conseqüències, el bé que cadascú haurà realitzat o haurà deixat de realitzar durant la seva vida terrenal, percebem que ens trobem davant un misteri que ens sobrepassa, que no aconseguim ni tan sols imaginar; un misteri que gairebé instintivament suscita en nosaltres un sentit de temor, i potser també d’ànsia. Això no obstant, si reflexionem bé sobre aquesta realitat, eixampla el cor d’un cristià i constitueix un gran motiu de consol i de confiança.

Pel que fa a això, el testimoni de les primeres comunitats cristianes ressona més suggestiu que mai. Aquestes comunitats, efectivament, acompanyaven les celebracions i les pregàries amb l’aclamació Maranathà, una expressió formada per dues paraules aramees que, segons com se sil·labegin, es poden entendre com una súplica: «Veniu, Senyor!», o bé com una certesa alimentada per la fe: «Sí, el Senyor ve, el Senyor és a prop.» És l’exclamació amb què culmina tota la Revelació cristiana, el terme de la meravellosa contemplació que ens ofereix l’Apocalipsi de Joan (cf. Ap 22,20). En aquest cas, és l’Església-esposa qui, en nom de tota la humanitat i com a primícia, es dirigeix a Crist, el seu espòs, no veient l’hora de ser embolcallada per la seva abraçada: l’abraçada de Jesús, que és plenitud de vida i plenitud d’amor. Així ens abraça Jesús. Si pensem en el judici en aquesta perspectiva, qualsevol por i vacil·lació disminueix i deixa espai a l’espera i a una alegria profunda: serà precisament el moment en què finalment serem jutjats disposats per a ser revestits de la glòria de Crist, com amb un vestit nupcial, i ser conduïts al banquet, imatge de la comunió plena i definitiva amb Déu.

Un segon motiu de confiança ens el dóna la constatació que, en el moment del judici, no estarem sols. Jesús mateix, a l’Evangeli de Mateu, anuncia que, al final dels temps, els qui l’hagin seguit tindran lloc en la seva glòria, per jutjar juntament amb ell (cf. Mt 19,28). L’apòstol Pau, després, en escriure a la comunitat de Corint, afirma: «¿No sabeu que el poble sant judicarà el món? […] Doncs molt més hem de resoldre els litigis de cada dia!» (1Co 6,2-3). Que bonic és saber que en aquesta circumstància, a més de Crist, el nostre Paràclit, el nostre Defensor davant el Pare (cf. 1Jn 2,1), podrem comptar amb la intercessió i la benevolència de molts germans i germanes nostres més grans que ens han precedit en el camí de la fe, que han ofert la seva vida per nosaltres i continuen estimant-nos de manera indescriptible. Els sants ja viuen en presència de Déu, en l’esplendor de la seva glòria intercedint per nosaltres, que encara vivim a la terra. Quant de consol suscita en el nostre cor aquesta certesa! L’Església és veritablement una mare i, com una mamà, cerca el bé dels seus fills, sobretot dels més allunyats i afligits, fins que no trobi la seva plenitud en el cos gloriós de Crist amb tots els seus membres.

Una suggestió ulterior ens arriba de l’Evangeli de Joan, on s’afirma explícitament que «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu» (Jn 3,17-18). Llavors, això significa que el judici final ja està en acció, comença ara en el curs de la nostra existència. Aquest judici es pronuncia en cada instant de la vida, com a confirmació del nostre acolliment amb fe de la salvació present i operant en Crist, o bé de la nostra incredulitat, amb la consegüent foscor en nosaltres mateixos. Però si ens tanquem a l’amor de Jesús, som nosaltres mateixos els qui ens condemnem. La salvació és obrir-se a Jesús, i ell ens salva. Si som pecadors —i ho som tots— li demanem perdó; i si anem a ell amb ganes de ser bons, el Senyor ens perdona. Però per a això hem d’obrir-nos a l’amor de Jesús, que és més fort que totes les altres coses. L’amor de Jesús és gran, l’amor de Jesús és misericordiós, l’amor de Jesús perdona. Però tu has d’obrir-te, i obrir-se significa penedir-se, acusar-se de les coses que no són bones i que hem fet. El Senyor Jesús es va entregar i continua entregant-se a nosaltres per omplir-nos de tota la misericòrdia i la gràcia del Pare. Per tant, podem convertir-nos, en cert sentit, en jutges de nosaltres mateixos, autocondemnant-nos a l’exclusió de la comunió amb Déu i amb els germans. No ens cansem, per tant, de vetllar els nostres pensaments i les nostres actituds, per a preagradar ja des d’ara la calor i l’esplendor del rostre de Déu —i això serà bellíssim—, que en la vida eterna contemplarem en tota la seva plenitud. Endavant, pensant en aquest judici que comença ara, que ja ha començat. Endavant, fent que el nostre cor s’obri a Jesús i a la seva salvació; endavant sense por, perquè l’amor de Jesús és més gran i si nosaltres demanem perdó pels nostres pecats ell ens perdona. Jesús és així. Endavant, doncs, amb aquesta certesa, que ens conduirà a la glòria del cel.

 


431_20131216092618.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +