catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

UNA SOLA ESGLÉSIA, SANTA


Estimats germans i germanes, bon dia!

Al Credo, després d’haver professat que creiem «en una sola Església», afegim l’adjectiu santa, és a dir, afirmem la santedat de l’Església i aquesta és una característica que ha estat present des dels inicis en la consciència dels primers cristians, els quals s’anomenaven senzillament «els sants» (cf. Ac 9,13.32.41; Rm 8,27; 1Co 6,1), perquè tenien la certesa que és l’acció de Déu, l’Esperit Sant, qui santifica l’Església.

Però ¿en quin sentit l’Església és santa si veiem que l’Església històrica, en el seu camí al llarg dels segles, ha tingut tantes dificultats, problemes, moments foscos? ¿Com pot ser santa una Església formada per éssers humans, per pecadors? ¿Homes pecadors, dones pecadores, preveres pecadors, religioses pecadores, bisbes pecadors, cardenals pecadors, Papa pecador? Tots. Com pot ser santa una Església així?

Per a respondre la pregunta voldria deixar-me guiar per un passatge de la Carta de sant Pau als cristians d’Efes. L’Apòstol, agafant com a exemple les relacions familiars, afirma que «Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella. L’ha volguda santificar» (5,25-26). Crist va estimar l’Església, donant-se ell mateix a la creu. I això significa que l’Església és santa perquè procedeix de Déu, que és sant, li és fidel i no l’abandona en poder de la mort i del mal (cf. Mt 16,18). És santa perquè Jesucrist, el Sant de Déu (cf. Mc 1,24), està unit de manera indissoluble a ella (cf. Mt 28,20); és santa perquè està guiada per l’Esperit Sant que purifica, transforma, renova. No és santa pels seus mèrits, sinó perquè Déu la fa santa, és fruit de l’Esperit Sant i dels seus dons. No som nosaltres els qui la fem santa. És Déu, l’Esperit Sant, qui en el seu amor fa santa l’Església.

Em podeu dir: però l’Església està formada per pecadors, ho veiem cada dia. I això és veritat: som una Església de pecadors; i nosaltres, pecadors, estem cridats a deixar-nos transformar, renovar, santificar per Déu. Hi ha hagut en la història la temptació d’alguns que afirmaven: l’Església és només l’Església dels purs, dels qui són totalment coherents, i als altres se’ls ha d’allunyar. Això no és veritat! Això és una heretgia! L’Església, que és santa, no rebutja els pecadors; no ens rebutja a tots nosaltres; no rebutja perquè crida a tots, els acull, està oberta també als més allunyats, crida a tothom a deixar-se envoltar per la misericòrdia, per la tendresa i pel perdó del Pare, que ofereix a tots la possibilitat de trobar-lo, de caminar vers la santedat. «Pare, jo sóc un pecador, tinc pecats molt grans, ¿com puc sentir-me part de l’Església?» Estimat germà, estimada germana, és precisament això el que vol el Senyor; que tu li diguis: «Senyor, sóc aquí, amb els meus pecats.» Algun de vosaltres és aquí sense els seus pecats? N’hi ha algun? Ningú, cap de nosaltres. Tots portem amb nosaltres els nostres pecats. Però el Senyor vol sentir que li diem: «Perdoneu-me, ajudeu-me a caminar, transformeu el meu cor.» I el Senyor pot transformar el cor. En l’Església, el Déu que trobem no és un jutge despietat, sinó que és com el Pare de la paràbola evangèlica. Pots ser com el fill que ha deixat la casa, que ha tocat el fons de la llunyania de Déu. Quan tinguis la força de dir: vull tornar a casa, trobaràs la porta oberta, Déu et surt a l’encontre perquè t’espera sempre, Déu t’espera sempre, Déu t’abraça, et besa i fa festa. Així és el Senyor, així és la tendresa del nostre Pare celestial. El Senyor ens vol part d’una Església que sap obrir els braços per acollir a tothom, que no és la casa de pocs, sinó la casa de tots, on tots poden ser renovats, transformats, santificats pel seu amor, els més forts i els més dèbils, els pecadors, els indiferents, els qui se senten descoratjats i perduts. L’Església ofereix a tothom la possibilitat de recórrer el camí de la santedat, que és el camí del cristià: ens fa trobar Jesucrist en els sagraments, especialment en la confessió i en l’eucaristia; ens comunica la Paraula de Déu, ens fa viure en la caritat, en l’amor de Déu vers tothom. Preguntem-nos doncs: Ens deixem santificar? Som una Església que truca i acull amb els braços oberts els pecados, que dóna valentia, esperança, o som una Església tancada en ella mateixa? Som una Església on es viu l’amor de Déu, on es para atenció al proïsme, on es prega els uns pels altres?

Una darrera pregunta: què puc fer jo que em sento dèbil, fràgil, pecador? Déu et diu: no tinguis por de la santedat, no tinguis por d’apuntar alt, de deixar-te estimar i purificar per Déu, no tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. Deixem-nos encomanar per la santedat de Déu. Cada cristià està cridat a la santedat (cfr. Const. dogm. Lumen gentium, 39-42); i la santedat no consisteix a fer coses extraordinàries, sinó a deixar actuar Déu. És l’encontre de la nostra debilitat amb la força de la gràcia, és tenir confiança en la seva acció allò que ens deixa viure en la caritat, fer-ho tot amb alegria i humilitat, per a la glòria de Déu i el servei al proïsme. Hi ha una frase cèlebre de l’escriptor francès Léon Bloy; en els últims moments de la seva vida deia: «Hi ha una sola tristesa a la vida, la de no ser sants.» No perdem l’esperança en la santedat, recorrem aquest camí. Volem ser sants? El Senyor ens espera a tots amb els braços oberts; ens espera per acompanyar-nos en aquest camí de la santedat. Visquem amb alegria la nostra fe, deixem-nos estimar pel Senyor… demanem aquest do a Déu en la pregària, per a nosaltres i per als altres.

 


431_20131028110240.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +