catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

ASPECTES DELS TEXTOS DEL CONCILI VATICÀ II: IMATGE DE L’ESGLÉSIA COM A MARE


Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui torno de nou sobre la imatge de l’Església com a mare. M’agrada molt aquesta imatge de l’Església com a mare. Per això he volgut tornar-hi, perquè aquesta imatge em sembla que ens diu no sols com és l’Església, sinó també quin rostre hauria de tenir cada vegada més l’Església, aquesta, la nostra mare Església.

Voldria subratllar tres coses, sempre mirant les nostres mares, tot el que fan, viuen, sofreixen pels seus fills, continuant amb el que vaig dir dimecres passat. Em pregunto: Què fa una mare?

Sobretot, ensenya a caminar en la vida, ensenya a caminar bé en la vida, sap com orientar els seus fills, procura sempre indicar el camí precís en la vida per a créixer i convertir-se en adults. I ho fa amb tendresa, amb afecte, amb amor, sempre, també quan intenta redreçar el nostre camí perquè ens despistem una mica en la vida o agafem camins que condueixen a un precipici. Una mare sap què és important perquè un fill camini bé en la vida, i no ho ha après en els llibres, sinó que ho ha après del seu cor mateix. La universitat de les mares en el seu cor! Aquí aprenen com tirar endavant els seus fills.

L’Església fa el mateix: orienta la nostra vida, ens dóna els ensenyaments per a caminar bé. Pensem en els deu Manaments: ens indiquen un camí per recórrer per a madurar, per a tenir punts ferms en la nostra manera de comportar-nos. I són fruit de la tendresa, de l’amor mateix de Déu que ens l’ha donat. Vosaltres podríeu dir-me: «Però no són manaments, són un conjunt de “no”!» Voldria convidar-vos a llegir-los —potser els heu oblidat una mica— i després a pensar-los en positiu. Veureu que es refereixen a la nostra manera de comportar-nos vers Déu, vers nosaltres mateixos i vers els altres, precisament el que ens ensenya una mare per a viure bé. Ens inviten a no fer-nos ídols materials que després ens fan esclaus, a recordar-nos de Déu, a tenir respecte als pares, a ser honestos, a respectar el proïsme… Intenteu veure’ls així i considerar-los com si fossin les paraules, els ensenyaments que dóna la mare per anar bé per la vida. Una mare no ensenya mai allò que està malament, vol només el bé dels fills, i així ho fa l’Església.

Voldria dir-vos una segona cosa: quan un fill creix, es fa adult, agafa el seu camí, assumeix les seves responsabilitats, camina per ell mateix, fa el que vol, i a vegades passa també que surt del camí, que hi ha algun accident. La mare sempre, en tota situació, té la paciència de continuar acompanyant els fills. L’impulsa la força de l’amor; una mare sap seguir amb discreció, amb tendresa, el camí dels fills i també quan s’equivoquen troba sempre la manera de comprendre’ls, de ser-hi a prop, d’ajudar-los. Nosaltres —a la meva terra— diem que una mare sap «donar la cara». Què vol dir això? Vol dir que una mare sap «donar la cara» pels seus fills, o sigui, està impulsada a defensar-los, sempre. Penso en les mares que pateixen pels fills que són a la presó o que es troben en situacions difícils: no es pregunten si són culpables o no, continuen estimant-los i sovint pateixen humiliacions, però no tenen por, no deixen de donar-se.

L’Església és així, és una mare misericordiosa, que comprèn, que cerca sempre ajudar, encoratjar també davant els seus fills que s’han equivocat i que s’equivoquen, no tanca mai les portes de Casa; no jutja, sinó que ofereix el perdó de Déu, ofereix el seu amor que invita a reprendre el camí també a aquells fills seus que han caigut en un abisme profund; l’Església no té por d’entrar en les seves nits per a donar esperança; l’Església no té por d’entrar en la nostra nit quan estem en la foscor de l’ànima i de la consciència, per a donar-nos esperança. Perquè l’Església és mare!

Un darrer pensament. Una mare també sap demanar, trucar a cada porta pels seus fills, sense calcular-ho, ho fa amb amor. I penso com les mares saben trucar també, i sobretot, a la porta del cor de Déu! Les mares resen molt pels seus fills, especialment pels més dèbils, pels que ho necessiten més, pels que en la vida han agafat camins perillosos o equivocats. Fa poques setmanes vaig celebrar a l’església de Sant Agustí, aquí, a Roma, on es conserven les relíquies de la mare, santa Mònica. Quantes pregàries va elevar a Déu aquella santa mare pel seu fill, i quantes llàgrimes va vessar! Penso en vosaltres, estimades mares: com arribeu a pregar pels vostres fills, sense cansar-vos-en! Continueu pregant, encomaneu els vostres fills a Déu. Ell té un cor gran. Truqueu a la porta del cor de Déu amb la pregària pels fills.

I així ho fa també l’Església: posa a les mans del Senyor, amb la pregària, totes les situacions dels seus fills. Confiem en la força de la pregària de la mare Església: el Senyor no roman insensible. Sap sempre sorprendre’ns quan no ho esperem. La mare Església ho sap.

Doncs bé, aquests eren els pensaments que volia dir-vos avui: vegem en l’Església una bona mare que ens indica el camí a recórrer en la vida, que sap ser sempre pacient, misericordiosa, comprensiva, i que sap posar-nos a les mans de Déu.

Crida

Cada any, el 21 de setembre, les Nacions Unides celebren la Jornada Internacional de la Pau, i el Consell Ecumènic de les Esglésies apel·la els seus membres perquè aquest dia preguin per la pau. Invito els catòlics d’arreu del món a unir-se als altres cristians per a continuar implorant de Déu el do de la pau en els llocs més turmentats del nostre planeta. Que la pau, do de Jesús, habiti sempre en els nostres cors i sostingui els propòsits i les accions dels responsables de les nacions i de tots els homes de bona voluntat. Comprometem-nos tots a encoratjar els esforços per a una solució diplomàtica i política dels focus de guerra que encara preocupen. El meu pensament s’adreça especialment a l’estimada població siriana, la tragèdia humana de la qual pot resoldre’s només amb el diàleg i la negociació, en el respecte de la justícia i de la dignitat de cada persona, especialment dels més dèbils i indefensos.


431_20130930052601.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +