catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

ASPECTES DELS TEXTOS DEL CONCILI VATICÀ II: L’ESGLÉSIA ÉS LA NOSTRA MARE EN LA FE


Estimats germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui les catequesis sobre l’Església en aquest Any de la fe. D’entre les imatges que el concili Vaticà II va escollir per a fer-nos comprendre millor la naturalesa de l’Església, hi ha la de «mare»: l’Església és la nostra mare en la fe, en la vida sobrenatural (cf. cons. dogm. Lumen gentium, 6.14.15.41.42). És una de les imatges més emprades pels pares de l’Església en els primers segles, i em sembla que pot ser útil també per a nosaltres. Per a mi és una de les imatges més boniques de l’Església: l’Església mare. ¿En quin sentit i de quina manera l’Església és mare? Partim de la realitat humana de la maternitat: què fa una mare?

1. Sobretot, una mare engendra a la vida, porta en el seu si durant nou mesos el seu fill i després l’obre a la vida, engendrant-lo. Així és l’Església: ens engendra en la fe, per obra de l’Esperit Sant, que la fa fecunda, com a la Mare de Déu. L’Església i la Mare de Déu són mares, ambdues; allò que es diu de l’Església es pot dir també de la Mare de Déu, i el que es diu de la Mare de Déu es pot dir també de l’Església. Certament la fe és un acte personal: «Jo crec», jo responc personalment a Déu que es fa conèixer i vol establir amistat amb mi (cf. Enc. Lumen fidei, n. 39). Però la fe la rebo d’altres, en una família, en una comunitat que m’ensenya a dir «jo crec», «nosaltres creiem». Un cristià no és una illa. Nosaltres no ens convertim en cristians en un laboratori, no ens convertim en cristians per nosaltres mateixos i amb les nostres forces, sinó que la fe és un regal, és un do de Déu que se’ns dóna en l’Església i a través de l’Església. I l’Església ens dóna la vida de fe en el baptisme: aquest és el moment en què ens fa néixer com a fills de Déu, el moment en què ens dóna la vida de Déu, ens engendra com a mare. Si aneu al baptistei de Sant Joan del Laterà, a la catedral del Papa, a l’interior hi ha una inscripció llatina que diu més o menys: «Aquí neix un poble de llinatge diví, engendrat per l’Esperit Sant que fecunda aquestes aigües; la Mare Església infanta els seus fills en aquestes onades.» Això ens fa comprendre una cosa important: formar part de l’Església no és un fet exterior i formal, no és emplenar un paper que ens donen, sinó que és un acte interior i vital; no es pertany a l’Església com es pertany a una societat, a un partit o a qualsevol altra organització. El vincle és vital, com es que té amb la pròpia mare, perquè, com ho afirma sant Agustí, «l’Església és realment mare dels cristians» (De moribus Ecclesiæ, I, 30, 62-63: pl. 32, 1336). Preguntem-nos: Com veig jo l’Església? Si estic agraït als meus pares perquè m’han donat la vida, estic agraït a l’Església perquè m’ha engendrat en la fe a través del baptisme? Quants cristians recorden la data del seu baptisme? Voldria fer aquesta pregunta aquí a vosaltres, però que cadascú la respongui en el seu cor: Quants de vosaltres recordeu la data del seu baptisme? Alguns aixequen la mà, però quants n’hi ha que no la recorden! La data del baptisme és la data del nostre naixement en l’Església, la data en què la nostra mare Església ens va donar a llum. I ara us deixo uns deures per fer a casa. Quan avui torneu a casa, aneu a cercar bé quina és la data del vostre baptisme, i això feu-ho per a celebrar-lo, per a donar gràcies al Senyor per aquest do. Ho fareu? ¿Estimem l’Església com s’estima la pròpia mare, sabent fins i tot comprendre’n els defectes? Totes les mares tenen defectes, tots tenim defectes, però quan ens parlen dels defectes de la mare nosaltres els tapem, els volem així. I l’Església també té els seus defectes: ¿La volem així, com a la mare, l’ajudem a ser més bonica, més autèntica, més semblant al Senyor? Us deixo aquestes preguntes, però no oblideu els deures: cerqueu la data del vostre baptisme per a portar-la en el cor i celebrar-la.

2. Una mare no es limita a donar la vida, sinó que, amb gran cura, ajuda a créixer els seus fills, els alleta, els alimenta, els ensenya el camí de la vida, els acompanya sempre amb les seves atencions, amb el seu afecte, amb el seu amor, fins i tot quan són grans. I en això també sap corregir, perdonar, comprendre, sap ser a prop en la malaltia, en el sofriment. En una paraula, una bona mare ajuda els seus fills a sortir d’ells mateixos, a no romandre còmodament sota les ales maternes, com una niuada de pollets que s’està sota les ales de la lloca. L’Església, com a bona mare, fa el mateix: acompanya el nostre creixement transmetent la paraula de Déu, que és una llum que ens indica el camí de la vida cristiana, i administrant els sagraments. Ens alimenta amb l’Eucaristia, ens dóna el perdó de Déu mitjançant el sagrament de la penitència, ens sosté en el moment de la malaltia amb la unció dels malalts. L’Església ens acompanya en tota la nostra vida de fe, en tota la nostra vida cristiana. Després podem fer-nos altres preguntes: quina relació tinc jo amb l’Església? La sento com a mare que m’ajuda a créixer com a cristià? Participo en la vida de l’Església, me’n sento part? La meva relació, és una relació formal o és vital?

3. Un tercer pensament breu. En els primers segles de l’Església, era ben clara una realitat: l’Església, alhora que és mare dels cristians, alhora que «fa» els cristians, està també «formada» per ells. L’Església no és quelcom distint a nosaltres mateixos, sinó que s’ha de mirar com la totalitat dels creients, com el «nosaltres» dels cristians: jo, tu, tots nosaltres, som part de l’Església. Sant Jeroni escrivia: «L’Església de Crist no és altra cosa sinó les ànimes dels qui creuen en Crist» (Tract. Ps 86: pl 26, 1084). Així doncs, la maternitat de l’Església la vivim tots, pastors i fidels. A vegades sento a dir: «Jo crec en Déu però no en l’Església… Sento que l’Església diu… Els capellans diuen…» Una cosa són els capellans, però l’Església no està formada només pels capellans, l’Església som tots. I si tu dius que creus en Déu i no creus en l’Església, està dient que no creus en tu mateix; i això és una contradicció. L’Església som tots: des del nen acabat de batejar fins als bisbes, el Papa; tots som Església i tots som iguals als ulls de Déu. Tots estem cridats a col·laborar en el naixement a la fe de nous cristians, tots estem cridats a ser educadors en la fe, a anunciar l’Evangeli. Que cadascún de nosaltres es pregunti: ¿Què faig jo perquè d’altres puguin compartir la fe cristiana? Sóc fecund en la meva fe o sóc tancat? Quan repeteixo que estimo una Església no tancada dins les seves parets, sinó capaç de sortir, de moure’s, fins i tot amb algun risc, per a portar Crist a tothom, penso en tots, en mi, en tu, en cada cristià. Tots participem de la maternitat de l’Església, a fi que la llum de Crist arribi als extrems de la terra. Visca la santa mare Església!

 


431_20130930043218.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +