catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

ASPECTES DELS TEXTOS DEL CONCILI VATICÀ II: SOM PEDRES VIVES DE L’ESGLÉSIA


Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui voldria fer una breu referència a una altra imatge que ens ajuda a il·lustrar el misteri de l´Església: aquella del temple (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 6).

En què ens fa pensar la paraula temple? Ens fa pensar en un edifici, en una construcció. De manera particular, el pensament de molts es trasllada a la història del poble d´Israel narrada a l´Antic Testament. A Jerusalem, el gran Temple de Salomó era el lloc d´encontre amb Déu en la pregària; a l´interior del Temple hi havia l´Arca de l´aliança, senyal de la presència de Déu enmig del poble; i dins l´Arca hi havia les taules de la Llei, el mannà i la vara d´Aaron: un record del fet que Déu sempre havia estat en la història del seu poble, l´havia acompanyat en el viatge i havia guiat el seus passos. El temple recorda aquesta història: fins i tot nosaltres quan anem al temple hem de recordar aquesta història, cadascun de nosaltres la nostra: com m´ha trobat Jesús, com ha caminat amb mi, com m´estima i em beneeix.

Així doncs, això que era prefigurat a l´antic Temple, ara és realitzat per la potència de l´Esperit Sant en l´Església: l´Església és la «casa de Déu», el lloc de la seva presència, on podem trobar el Senyor; l´Església és el temple on habita l´Esperit Sant que l´anima, la guia i la sosté. Si ens preguntem: on podem trobar Déu? On podem entrar en comunió amb ell a través de Crist? On podem trobar la llum de l´Esperit Sant que il·lumina la nostra vida? La resposta és: en el poble de Déu, entre nosaltres, que som Església. Aquí trobarem Jesús, l´Esperit Sant i el Pare.

El Temple antic era edificat per mans d´homes: es volia «fer una casa» a Déu, per a tenir un signe visible de la seva presència enmig del poble. Amb l´Encarnació del Fill de Déu es compleix la profecia de Natan al rei David (cf. Sm 7,1-29): no és el rei, no som nosaltres que «fem una casa a Déu», sinó que és Déu mateix qui «construeix la seva casa» per a venir a habitar enmig nostre, com ho escriu sant Joan en el seu Evangeli (cf. 1,14). Crist és el Temple vivent del Pare, és Crist mateix qui edifica la seva «casa espiritual», l´Església, feta no de pedres materials, sinó de pedres vives, que som nosaltres. L´apòstol Pau diu als cristians d´Efes: vosaltres «formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té Jesucrist mateix per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l´edifici, fins a ser, gràcies a l´Esperit, el lloc on Déu resideix» (Ef 2,20-22). Això és bonic! Som pedres vives de l´edifici de Déu, units profundament a Crist, que és la roca de suport que ens sostè. Què vol dir, això? Vol dir que el temple som nosaltres, nosaltres som l´Església viva, el temple viu, i quan estem junts entre nosaltres hi ha també l´Esperit Sant, que ens ajuda a créixer com a Església. Nosaltres no estem sols, sinó que som poble de Déu: això és l´Església!

I és l´Esperit Sant, amb els seus dons, qui fa la diversitat. Això és important: què fa l´Esperit Sant entre nosaltres? Ell forja la diversitat, que és la riquesa de l´Església i ho uneix tot i a tots, per tal de constituir un temple espiritual, on no oferim sacrificis materials, sinó a nosaltres mateixos, la nostra vida (cf. 1Pe 2,4-5). L´Església no és un espai de coses i d´interessos, sinó que és el Temple de l´Esperit Sant, el Temple on Déu obra, el Temple on cadascun de nosaltres, amb el do del baptisme és pedra viva. Això ens diu que ningú no és inútil en l´Església, i si algú alguna vegada diu a un altre: «Ves-te´n a casa, ets inútil», això no és cert, perquè ningú no és inútil en l´Església, tots som necessaris per a construir aquest Temple! Ningú no és secundari. Ningú no és el més important en l´Església, tots som iguals als ulls de Déu. Algun de vosaltres podria dir: «Escolti, senyor Papa, vostè no és igual a nosaltres!» Sí, sóc com cada un de vosaltres, tots som iguals, som germans! Ningú no és anònim: tots formem i construïm l´Església. Això ens convida també a reflexionar sobre el fet que si manca el maó de la nostra vida cristiana, manca alguna cosa a la bellesa de l´Església. Alguns diuen: «Jo no tinc res a veure amb l´Església», però quan això passa cau el maó d´una vida en aquest bonic Temple. Ningú no el pot deixar, tots hem de portar a l´Església la nostra vida, el nostre cor, el nostre amor, el nostre pensament, el nostre treball: tots junts.

Voldria ara que ens preguntéssim: com vivim el nostre ser Església? Som pedres vives o som, per dir-ho d´alguna manera, pedres cansades, avorrides, indiferents? Heu vist com n´és, de trist, veure un cristià cansat, avorrit, indiferent? Un cristià així no va bé, el cristià ha de ser viu, ha d´estar content de ser cristià; ha de viure aquesta bellesa de formar part del poble de Déu que és l´Església. ¿Ens obrim a l´acció de l´Esperit Sant per a ser part activa de les nostres comunitats, o ens tanquem en nosaltres mateixos dient: «Tinc molta feina, això no em toca»?

El Senyor ens dóna a tots nosaltres la seva gràcia, la seva força, a fi que puguem estar profundament units a Crist, que és la pedra angular, la columna, la roca de suport de la nostra vida i de tota la vida de l´Església. Preguem perquè, animats pel seu Esperit, siguem sempre pedres vives de la seva Església.

 

 

 


audiencia_26062013.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +