catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

SANT FRANCESC DE SALES


Benvolguts germans i germanes, «Déu és el Déu del cor humà» (Tractat de l’amor de Déu, I, XV): en aquestes paraules aparentment senzilles captem l’empremta de l’espiritualitat d’un gran mestre, del qual vull parlar-vos avui, sant Francesc de Sales, bisbe i doctor de l’Església. Va néixer el 1567 en una regió francesa fronterera. Era fill del senyor de Boisy, una família antiga i noble de Savoia. Va viure a cavall entre dos segles, el XVI i el XVII, va recollir en ell el millor dels ensenyaments i de les conquestes culturals del segle que acabava, reconciliant l’herència de l’humanisme amb la tendència cap a l’absolut pròpia dels corrents místics. La seva formació va ser molt acurada: a París va fer els estudis superiors, dedicant-se també a la teologia, i a la Universitat de Pàdua, com ho desitjava el seu pare, els estudis de dret, que va concloure de manera brillant amb el doctorat en utroque iure, dret canònic i dret civil. En la seva harmoniosa joventut, reflexionant sobre el pensament de sant Agustí i de sant Tomàs d’Aquino, va tenir una profunda crisi que el va induir a interrogar-se sobre la seva salvació eterna i sobre la predestinació de Déu respecte a ell mateix, patint com a veritable drama espiritual les principals qüestions teològiques del seu temps. Pregava intensament, però el dubte el va turmentar de tal manera que durant diverses setmanes gairebé no va aconseguir menjar ni dormir bé. Al punt més alt de la prova, va anar a l’església dels dominics a París i, obrint el seu cor, va pregar d’aquesta manera: «Passi el que passi, Senyor, vós que ho teniu tot a la vostra mà, i que els vostres camins són justícia i veritat; independentment del que hàgiu decidit per a mi […]; vós que sou sempre jutge just i Pare misericordiós, jo us estimaré, Senyor […], us estimaré aquí, oh Déu meu, i esperaré sempre en la vostra misericòrdia, i repetiré sempre la vostra lloança […]. Oh Senyor Jesús, vós sereu sempre la meva esperança i la meva salvació a la terra dels vius!» (I Proc. Cànon., vol. I, art. 4). Als vint anys Francesc va trobar la pau en la realitat radical i alliberadora de l’amor de Déu: estimar-lo sense demanar res a canvi i confiar en l’amor diví; no preguntar més què farà Déu amb mi: jo senzillament l’estimo, independentment del que em doni o no em doni. Així va trobar la pau, i la qüestió de la predestinació —sobre la qual es discutia en aquest temps— es va resoldre, perquè ell no cercava més que allò que podia rebre de Déu; senzillament l’estimava, s’abandonava a la seva bondat. Aquest va ser el secret de la seva vida, que es reflectirà en la seva obra més important: el Tractat de l’amor de Déu. Vencent la resistència del seu pare, Francesc va seguir la crida del Senyor, i el 18 de desembre de 1593 va ser ordenat sacerdot. El 1602 es va convertir en bisbe de Ginebra, en un període en què la ciutat era el bastió del calvinisme, tant que la seu episcopal es trobava «en exili» a Annecy. Pastor d’una diòcesi pobra i turmentada, en un enclavament de muntanya del qual coneixia bé tant la duresa com la bellesa, va escriure: «[A Déu] el vaig trobar ple de dolçor i tendresa entre les nostres més altes i aspres muntanyes, on moltes ànimes senzilles l’estimaven i l’adoraven amb tota veritat i sinceritat; el cabirol i l’isard corrien d’aquí cap allà entre els glaços espantosos per a anunciar les seves lloances», («Carta a la mare de Chantal, octubre de 1606», a Oeuvres, ed. Mackey, t. XIII, p. 223). I, això no obstant, va ser immensa la influència de la seva vida i del seu ensenyament en l’Europa de l’època i dels segles següents. És apòstol, predicador, escriptor, home d’acció i de pregària; compromès a fer realitat els ideals del concili de Trento; implicat en la controvèrsia i en el diàleg amb els protestants, experimentant cada cop més l’eficàcia de la relació personal i de la caritat, més enllà de l’enfrontament teològic necessari; encarregat de missions diplomàtiques a nivell europeu, i de tasques socials de mediació i reconciliació. Però sant Francesc de Sales és, sobretot, un director d’ànimes: la trobada amb una dona jove, la senyora de Charmoisy, el va impulsar a escriure un dels llibres més llegits de l’edat moderna, la Introducció a la vida devota. De la seva profunda comunió espiritual amb una personalitat excepcional, santa Joana Francesca de Chantal, va néixer una nova família religiosa, l’Orde de la Visitació, caracteritzada —com ho va voler el sant— per una consagració total a Déu viscuda en la senzillesa i la humilitat, per fer extraordinàriament bé les coses ordinàries: «Vull que les meves Filles» —va escriure— «no tinguin un altre ideal que el de glorificar [nostre Senyor] amb la seva humilitat» («Carta a Mons. de Marquemond, juny de 1615»). Va morir el 1622, als cinquanta-cinc anys, després d’una existència marcada per la duresa dels temps i pels treballs apostòlics. La vida de sant Francesc de Sales va ser relativament breu, però de gran intensitat. La figura d’aquest sant produeix una impressió d’estranya plenitud, demostrada en la serenitat de la seva recerca intel·lectual, però també en la riquesa dels seus afectes, en la «dolçor» dels seus ensenyaments que han exercit gran influència en la consciència cristiana. De la paraula humanitat va encarnar diferents accepcions que avui, com ahir, pot assumir aquest terme: cultura i cortesia, llibertat i tendresa, noblesa i solidaritat. En el seu aspecte tenia quelcom de la majestat del paisatge en què va viure, conservant també la seva senzillesa i la seva naturalesa. Les antigues paraules i les imatges amb què s’expressava ressonen inesperadament, també a l’oïda de l’home d’avui, com una llengua nativa i familiar. A Filoteia, destinatària ideal de la seva Introducció a la vida devota (1607), sant Francesc de Sales dirigeix una invitació que en la seva època va poder semblar revolucionària. És la invitació a ser completament de Déu, vivint en plenitud la presència en el món i els deures del seu estat. «La meva intenció és instruir aquells que viuen a la ciutat, en l’estat conjugal, a la cort…» (Prefaci a la Introducció a la vida devota). El document amb què el papa Pius IX, més de dos segles després, el va proclamar doctor de l’Església insisteix en aquesta ampliació de la crida a la perfecció, a la santedat. En ell es diu: «[la vertadera pietat] ha penetrat fins al tron dels reis, a la tenda dels caps dels exèrcits, al tribunal dels jutges, a les oficines, a les tendes i fins i tot a les cabanes dels pastors» (breu Dives in misericordia, 16 de novembre de 1877). Així naixia la crida als laics, l’interès per la consagració de les coses temporals i per la santificació de la quotidianeïtat, en els quals insistiran el concili Vaticà II i l’espiritualitat del nostre temps. Es manifestava l’ideal d’una humanitat reconciliada, en la sintonia entre acció en el món i pregària, entre condició secular i recerca de la perfecció, amb l’ajuda de la gràcia de Déu que impregna el que és humà i, sense destruir-ho, ho purifica, elevant-ho a les altures divines. A Teòtim, el cristià adult, espiritualment madur, al qual dirigeix uns anys més tard el seu Tractat de l’amor de Déu (1616), sant Francesc de Sales ofereix una lliçó més complexa. Aquesta lliçó suposa, al començament, una visió precisa de l’ésser humà, una antropologia: la «raó» de l’home, més encara, l’«ànima racional», es presenta allí com una arquitectura harmònica, un temple, articulat en diversos espais, al voltant d’un centre, que ell anomena, junt amb els grans místics, «cim», «punta» de l’esperit, o «fons» de l’ànima. És el punt en què la raó, recorreguts tots els seus graus, «acluca els ulls» i el coneixement es fon amb l’amor (cf. Llibre I, cap. XII). Que l’amor, en la seva dimensió teologal, divina, sigui la raó de ser de totes les coses, en una escala ascendent que no sembla conèixer fractures o abismes, sant Francesc de Sales ho va resumir en una famosa frase: «L’home és la perfecció de l’univers; l’esperit és la perfecció de l’home; l’amor és la de l’esperit; i la caritat és la perfecció de l’amor» (ib., llibre X, cap. I). En un temps d’intens floriment místic, el Tractat de l’amor de Déu és una vertadera summa, i alhora una obra literària fascinant. La seva descripció de l’itinerari cap a Déu parteix del reconeixement de la «inclinació natural» (ib., llibre I, cap. XVI), inscrita en el cor de l’home, encara que pecador, a estimar Déu sobre totes les coses. Segons el model de la Sagrada Escriptura, sant Francesc de Sales parla de la unió entre Déu i l’home desenvolupant una sèrie d’imatges de relació interpersonal. El seu Déu és pare i senyor, espòs i amic, té característiques maternals i de mainadera, és el sol del qual, fins i tot la nit és revelació misteriosa. Aquest Déu atrau cap a ell l’home amb vincles d’amor, és a dir, de vertadera llibertat: «L’amor no té forçats ni esclaus, sinó que redueix totes les coses sota la pròpia obediència amb una força tan deliciosa que, si res és tan fort com l’amor, res és tan amable com la seva força» (ib., llibre I, cap. VI). En el Tractat del nostre sant trobem una meditació profunda sobre la voluntat humana i la descripció del seu fluir, passar, morir, per viure (cf. ib., llibre IX, cap. XIII) en l’abandó complet no sols a la voluntat de Déu, sinó també a allò que li complau, al seu bon plaisir, al seu beneplàcit (cf. ib., llibre IX, cap. I). Al cim de la unió amb Déu, a més dels arravataments de l’èxtasi contemplatiu, es col·loca aquest fluir de la caritat concreta, que està atenta a totes les necessitats dels altres i que ell anomena «èxtasi de la vida i de les obres» (ib., llibre VII, cap. VI). Llegint el llibre sobre l’amor de Déu, i més encara les nombroses cartes de direcció i d’amistat espiritual, es nota bé quin gran coneixedor del cor humà va ser sant Francesc de Sales. A santa Joana de Chantal escriu: «Aquesta és la regla de la nostra obediència, que us escric amb lletres majúscules: fer-ho tot per amor, res per la força, estimar més l’obediència que témer la desobediència. Us deixo l’esperit de llibertat, ja no el que exclou l’obediència, perquè aquesta és la llibertat del món; sinó el que exclou la violència, l’ànsia i l’escrúpol» (Carta del 14 d’octubre de 1604). No per res, en l’origen de molts dels camins de la pedagogia i de l’espiritualitat del nostre temps trobem precisament les empremtes d’aquest mestre, sense el qual no haurien existit sant Joan Bosco ni l’heroic «caminet» de santa Teresa de Lisieux. Estimats germans i germanes, en un temps com el nostre que cerca la llibertat, fins i tot amb violència i inquietud, no s’ha de perdre l’actualitat d’aquest gran mestre d’espiritualitat i de pau, que llega als seus deixebles l’«esperit de llibertat», la vertadera, com a cimal d’un ensenyament fascinant i complet sobre la realitat de l’amor. Sant Francesc de Sales és un testimoni exemplar de l’humanisme cristià. Amb el seu estil familiar, amb paràboles que tenen sovint el batre d’ales de la poesia, recorda que l’home porta inscrita en el fons del seu ser la nostàlgia de Déu i que només en ell troba l’alegria veritable i la seva realització més plena.


audi_ncia_02032011_cat.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +