catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

SANTA CATERINA DE BOLONYA


Benvolguts germans i germanes, En una recent catequesi vaig parlar de santa Caterina de Siena. Avui vull presentar-vos una altra santa, menys coneguda, que porta el mateix nom: santa Caterina de Bolonya, dona de vasta cultura, però molt humil; dedicada a la pregària, encara que sempre disposada a servir; generosa en el sacrifici, però plena d’alegria a l’hora d’acceptar amb Crist la creu. Neix a Bolonya el 8 de setembre de 1413, primogènita de Benvenuta Mammolini i de Giovanni de Vigri, patrici de Ferrara ric i culte, doctor en dret i lector públic a Pàdua, on exercia l’activitat diplomàtica per a Nicolau III d’Este, marquès de Ferrara. Les notícies sobre la infància i la infantesa de Caterina són escasses i no totes segures. De nena viu a Bolonya, a casa dels seus avis; allí l’eduquen els familiars, sobretot la seva mare, dona de gran fe. Es trasllada amb ella a Ferrara quan té gairebé deu anys i entra a la cort de Nicolau III d’Este com a dama d’honor de Margarida, filla natural de Nicolau. El marquès està transformant Ferrara en una ciutat esplèndida, cridant artistes i literats de diversos països. Promou la cultura i, encara que porti una vida privada poc exemplar, té molta cura del bé espiritual, de la conducta moral i de l’educació dels seus súbdits. A Ferrara, Caterina no es deixa influir pels aspectes negatius que comportava sovint la vida de cort; gaudeix de l’amistat de Margarida i es converteix en la seva confident; enriqueix la seva cultura: estudia música, pintura i dansa; aprèn a escriure poesies i composicions literàries, i a tocar la viola; es fa experta en l’art de la miniatura i de la còpia; perfecciona l’estudi del llatí. En la seva futura vida monàstica valorarà molt el patrimoni cultural i artístic adquirit en aquests anys. Aprèn amb facilitat, amb passió i amb tenacitat; mostra gran prudència, modèstia singular, gràcia i amabilitat en el comportament. En tot cas, una nota la distingeix de manera absolutament clara: el seu esperit constantment dirigit a les coses del cel. El 1427, amb només catorze anys, entre d’altres raons com a conseqüència d’alguns esdeveniments familiars, Caterina decideix deixar la cort per unir-se a un grup de dones joves provinents de famílies nobles que feien vida comuna, consagrant-se a Déu. La seva mare, amb fe, hi dóna el consentiment, encara que tenia altres projectes per a ella. No coneixem el camí espiritual de Caterina abans d’aquesta decisió. Parlant en tercera persona, afirma que ha entrat al servei de Déu «il·luminada per la gràcia divina […] amb consciència recta i gran fervor», sol·lícita dia i nit en la santa oració, esforçant-se per conquerir totes les virtuts que veia en els altres, «no per enveja, sinó per agradar més a Déu, en qui havia posat tot el seu amor» (Li sette armi spirituali, VII, 8, Bolonya 1998, p. 12). Els seus progressos espirituals en aquesta nova fase de la vida són notables, però també són grans i terribles les seves proves, els seus sofriments interiors, sobretot les temptacions del dimoni. Travessa una profunda crisi espiritual fins al llindar de la desesperació (cf. ib., VII, p. 12-29). Viu en la nit de l’esperit, assaltada també per la temptació de la incredulitat pel que fa a l’eucaristia. Després de patir molt, el Senyor la consola: en una visió li dóna el coneixement clar de la presència real eucarística, un coneixement tan lluminós que Caterina no aconsegueix expressar-lo amb les paraules (cf. ib., VIII, 2, p. 42-46). En el mateix període una prova dolorosa s’abat sobre la comunitat: sorgeixen tensions entre les qui volen seguir l’espiritualitat augustiniana i les qui s’orienten més cap a l’espiritualitat franciscana. Entre el 1429 i el 1430 la responsable del grup, Llúcia Mascheroni, decideix fundar un monestir augustinià. Caterina, en canvi, amb altres, elegeix vincular-se a la regla de santa Clara d’Assís. És un do de la Providència, perquè la comunitat habita a prop de l’església de l’Esperit Sant annexa al convent dels Frares Menors que s’han adherit al moviment de l’Observança. Així Caterina i les seves companyes poden participar regularment en les celebracions litúrgiques i rebre una assistència espiritual adequada. També tenen l’alegria d’escoltar la predicació de sant Bernardí de Siena (cf. ib., VII, 62, p. 26). Caterina narra que, el 1429 —tercer any des de la seva conversió— es confessa amb un dels frares menors que estima, fa una bona confessió i demana intensament al Senyor que li concedeixi el perdó de tots els pecats i de la pena que hi va unida. Déu li revela en una visió que li ho ha perdonat tot. És una experiència molt forta de la misericòrdia divina, que la marca per sempre, donant-li nou impuls per a respondre amb generositat a l’immens amor de Déu (cf. ib., ix, 2, p. 46-48). El 1431 té una visió del judici final. L’escena estremidora dels condemnats la impulsa a intensificar pregàries i penitències per a la salvació dels pecadors. El dimoni continua atacant-la i ella s’encomana de manera cada vegada més total al Senyor i a la Mare de Déu (cf. ib., x, 3, p. 53-54). En els seus escrits, Caterina ens deixa algunes anotacions essencials d’aquesta misteriosa batalla, de la qual surt vencedora amb la gràcia de Déu. Ho fa per a instruir les seves germanes i els qui vulguin encaminar-se pel camí de la perfecció: vol posar en guàrdia davant les temptacions del dimoni, que sovint s’amaga sota aparences enganyoses, per a insinuar després dubtes de fe, incerteses vocacionals i sensualitat. En el tractat autobiogràfic i didascàlic, Les set armes espirituals, Caterina ofereix, ensenyaments de gran saviesa i de discerniment profund. Parla en tercera persona quan refereix les gràcies extraordinàries que el Senyor li dóna i en primera persona quan confessa els seus pecats. El seu escrit reflecteix la puresa de la seva fe en Déu, la humilitat profunda, la senzillesa de cor, l’ardor missioner, el zel per la salvació de les ànimes. Identifica set armes en la lluita contra el mal, contra el diable: 1. Tenir atenció i sol·licitud per obrar sempre el bé; 2. Creure que nosaltres sols mai no podrem fer res veritablement bo; 3. Confiar en Déu i, per amor a ell, no témer mai la batalla contra el mal, tant en el món com en nosaltres mateixos; 4. Meditar sovint els fets i les paraules de la vida de Jesús, sobretot la seva passió i mort; 5. Recordar que hem de morir; 6. Tenir fixa a la ment la memòria dels béns del Paradís; 7. Tenir familiaritat amb la Santa Escriptura, portant-la sempre en el cor perquè orienti tots els nostres pensaments i accions. Un bon programa de vida espiritual, també avui, per a cadascun de nosaltres! Al convent, Caterina, malgrat que estava acostumada a la cort de Ferrara, s’ocupa de rentar, cosir, fer pa i cuidar dels animals. Tot, fins i tot els serveis més humils, ho fa amb amor i amb obediència prompta, donant a les seves germanes un testimoniatge lluminós. En efecte, ella veu en la desobediència l’orgull espiritual que destrueix qualsevol altra virtut. Per obediència accepta el càrrec de mestra de novícies, malgrat que es consideri incapaç d’exercir aquesta responsabilitat, i Déu continua animant-la amb la seva presència i els seus dons: de fet, és una mestra sàvia i apreciada. Més tard li encomanen el servei del locutori. Li costa molt interrompre sovint la pregària per a respondre a les persones que es presenten a la reixa del monestir, però tampoc aquesta vegada el Senyor deixa de visitar-la i de ser-hi a prop. Amb ella el monestir és cada cop més un lloc d’oració, d’ofrena, de silenci, d’esforç i d’alegria. A la mort de l’abadessa, els superiors pensen immediatament en ella, però Caterina els impulsa a dirigir-se a les Clarisses de Màntua, més instruïdes en les Constitucions i en les observances religioses. Això no obstant, pocs anys després, el 1456, demanen al seu monestir que faci una nova fundació a Bolonya. Caterina s’estimaria més acabar els seus dies a Ferrara, però el Senyor se li apareix i l’exhorta a complir la voluntat de Déu anant a Bolonya com a abadessa. Es prepara per al nou compromís amb dejunis, disciplines i penitències. Va a Bolonya amb divuit germanes. Com a superiora és la primera en la pregària i en el servei; viu en profunda humilitat i pobresa. Quan acaba el trienni d’abadessa és feliç que la substitueixin, però al cap d’un any ha de reprendre’n les funcions, perquè la nova elegida s’ha quedat cega. Encara que pateix i la turmenten greus malalties, presta el seu servei amb generositat i entrega. Al llarg d’un any més exhorta les seves germanes a la vida evangèlica, a la paciència i a la constància en les proves, a l’amor fratern, a la unió amb l’Espòs diví, Jesús, a fi de preparar així el dot per a les noces eternes. Un dot que Caterina veu en el fet de saber compartir els sofriment de Crist, afrontant amb serenitat necessitats, angoixes, menyspreus, incomprensions (cf. Li sette armi spirituali, X, 20, p. 57-58). Al començament de 1463 les seves malalties s’agreugen; reuneix les germanes per última vegada en capítol, per anunciar-los la seva mort i recomanar-los l’observança de la Regla. Cap a finals de febrer té forts sofriments que ja no l’abandonaran, però és ella qui consola les germanes en el dolor, assegurant-los la seva ajuda també des del cel. Després de rebre els últims sagraments, entrega al seu confessor l’escrit Les set armes espirituals i entra en agonia; el seu rostre s’embelleix i s’il·lumina; mira novament amb amor totes les qui l’envolten i expira dolçament, pronunciant tres vegades el nom de Jesús: és el 9 de març de 1463 (cf. I. Bifi, Specchio di illuminazione. Vita di S. Caterina a Bologna, Florència 2001, cap. III). Caterina és canonitzada pel papa Climent XI el 22 de maig de 1712. La ciutat de Bolonya, a la capella del monestir del Corpus Domini, conserva el seu cos incorrupte. Benvolguts amics, santa Caterina de Bolonya, amb les seves paraules i la seva vida, és una forta invitació a deixar-nos guiar sempre per Déu, a complir diàriament la seva voluntat, encara que sovint no coincideixi amb els nostres projectes, a confiar en la seva Providència, que mai no ens deixa sols. Des d’aquesta perspectiva, santa Caterina parla amb nosaltres. Malgrat que han passat molts segles, és molt moderna i parla a la nostra vida. Com nosaltres pateix la temptació, pateix les temptacions de la incredulitat, de la sensualitat, d’un combat difícil, espiritual. Se sent abandonada per Déu, es troba en la foscor de la fe. Però en totes aquestes situacions s’agafa sempre a la mà del Senyor, no el deixa, no l’abandona. I avançant de la mà del Senyor, va pel camí correcte i troba la sendera de la llum. Així, ens diu també a nosaltres: ànim, fins i tot en la nit de la fe, fins i tot entre tantes dubtes que puguem tenir, no deixis la mà del Senyor, camina agafat a la seva mà, creu en la bondat de Déu; això és anar pel camí correcte! I vull subratllar un altre aspecte, el de la seva gran humilitat: és una persona que no vol ser algú o alguna cosa; no vol sobresortir; no vol governar. Vol servir, fer la voluntat de Déu, estar al servei dels altres. Precisament per això Caterina era creïble en l’autoritat, perquè es podia veure que per a ella l’autoritat era exactament servir els altres. Demanem a Déu, per intercessió de la nostra santa, el do de realitzar el projecte que ell té per a nosaltres, amb valentia i generositat, perquè només ell sigui la roca ferma sobre la qual s’edifica la nostra vida. Gràcies.


audiencia_29122010_cat.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +