catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

HUG I RICARD DE SANT VĂŤCTOR


Benvolguts germans i germanes, En aquestes audiències dels dimecres estic presentant algunes figures exemplars de creients que sÂ’han esforçat per a mostrar la concòrdia entre la raĂł i la fe i per a testimoniar amb la seva vida lÂ’anunci de lÂ’evangeli. Avui vull parlar-vos dÂ’Hug i Ricard de Sant VĂ­ctor. AmbdĂłs es compten entre els filòsofs i teòlegs coneguts amb el nom de victorins, perquè van viure i ensenyar a lÂ’abadia de Sant VĂ­ctor, a ParĂ­s, fundada a principis del segle XII per Guillem de Champeaux, el qual va ser un mestre famĂłs que va aconseguir donar a la seva abadia una sòlida identitat cultural. De fet, a Sant VĂ­ctor es va inaugurar una escola per a la formaciĂł dels monjos, oberta tambĂ© a estudiants externs, on es va realitzar una feliç sĂ­ntesi entre les dues formes de fer teologia, de les quals ja vaig parlar en catequesis anteriors: Ă©s a dir, la teologia monĂ stica, orientada mĂ©s a la contemplaciĂł dels misteris de la fe en lÂ’Escriptura, i la teologia escolĂ stica, que emprava la raĂł per a intentar escrutar aquests misteris amb mètodes innovadors, per a crear un sistema teològic. De la vida dÂ’Hug de Sant VĂ­ctor tenim poques notĂ­cies. SĂłn incerts la data i el lloc del seu naixement: potser a Saxònia o a Flandes. Se sap que, arribat a ParĂ­s —la capital europea de la cultura de l’època—, va passar la resta dels seus anys a lÂ’abadia de Sant VĂ­ctor, on primer va ser deixeble i desprĂ©s mestre. Ja abans de la seva mort, que es va esdevenir el 1141, va aconseguir gran notorietat i estima, fins al punt de ser anomenat un segon sant AgustĂ­. En efecte, com sant AgustĂ­, va meditar molt sobre la relaciĂł entre fe i raĂł, entre ciències profanes i teologia. Segons Hug de Sant VĂ­ctor, totes les ciències, a mĂ©s de ser Ăştils per a la comprensiĂł de les Escriptures, tenen un valor en si mateixes i han de conrear-se per a augmentar el coneixement de lÂ’home, aixĂ­ com tambĂ© per a correspondre al seu anhel de conèixer la veritat. Aquesta sana curiositat intel·lectual el va induir a recomanar als estudiants que no apaguessin mai el desig dÂ’aprendre, i en el seu tractat de metodologia del coneixement i de pedagogia, titulat significativament Didascalicon ‘sobre lÂ’ensenyamentÂ’, recomanava: «Aprèn de grat de tothom el que no saps. El mĂ©s savi de tots serĂ  qui hagi volgut aprendre alguna cosa de tots. Qui rep quelcom de tots, acaba per ser el mĂ©s ric de tots» (Eruditiones Didascalicæ, 3, 14: PL 176, 774). La ciència de què sÂ’ocupen els filòsofs i els teòlegs anomenats victorins Ă©s especialment la teologia, que requereix sobretot lÂ’estudi amorĂłs de la Sagrada Escriptura. Per a conèixer DĂ©u no fa altra cosa que partir del que DĂ©u mateix ha volgut revelar dÂ’ell mateix a travĂ©s de les Escriptures. En aquest sentit, Hug de Sant VĂ­ctor Ă©s un representant tĂ­pic de la teologia monĂ stica, totalment fundada en lÂ’exegesi bĂ­blica. Per a interpretar lÂ’Escriptura proposa la tradicional articulaciĂł patristicomedieval, Ă©s a dir, primer de tot el sentit historicoliteral; desprĂ©s, lÂ’al·legòric i anagògic, i, per Ăşltim, el moral. Es tracta de quatre dimensions del sentit de lÂ’Escriptura, que redescobrim tambĂ© avui, per les quals es veu que en el text i en la narraciĂł oferta sÂ’amaga una indicaciĂł mĂ©s profunda: el fil de la fe, que ens condueix cap amunt i ens guia en aquesta terra, ensenyant-nos com viure. Amb tot, fins i tot respectant aquestes quatre dimensions del sentit de lÂ’Escriptura, de manera original pel que fa als seus contemporanis, insisteix —i això Ă©s una novetat— en la importĂ ncia del sentit historicoliteral. En altres paraules, abans de descobrir el valor simbòlic, les dimensions mĂ©s profundes del text bĂ­blic, cal conèixer i aprofundir el significat de la història narrada en lÂ’Escriptura: si no —adverteix amb una comparaciĂł eficaç— es corre el risc de ser com els estudiosos de gramĂ tica que ignoren lÂ’alfabet. A qui coneix el sentit de la història descrita en la BĂ­blia, les vicissituds humanes es presenten marcades per la divina Providència, segons un designi ben ordenat. AixĂ­, per a Hug de Sant VĂ­ctor, la història no Ă©s el resultat dÂ’un destĂ­ cec o dÂ’una casualitat absurda, com podria semblar. Al contrari, en la història humana actua lÂ’Esperit Sant, que suscita un diĂ leg meravellĂłs dels homes amb DĂ©u, el seu amic. Aquesta visiĂł teològica de la història posa en relleu la intervenciĂł sorprenent i salvadora de DĂ©u, que realment entra i actua en la història, gairebĂ© es converteix en part de la nostra història, però sempre salvaguardant i respectant la llibertat i la responsabilitat de lÂ’home. Per al nostre autor, lÂ’estudi de la Sagrada Escriptura i del seu significat historicoliteral fa possible la teologia veritable, Ă©s a dir, lÂ’explicaciĂł sistemĂ tica de les veritats, conèixer la seva estructura, lÂ’explicaciĂł dels dogmes de la fe, que presenta en sòlida sĂ­ntesi en el tractat De sacramentis christianæ fidei ‘Els sagraments de la fe cristianaÂ’, on es troba, entre dÂ’altres coses, una definiciĂł de sagrament que, perfeccionada desprĂ©s per altres teòlegs, contĂ© trets encara avui molt interessants. «El sagrament» —escriu— «és un element corpori o material proposat de manera externa i sensible, que representa amb la seva semblança una grĂ cia invisible i espiritual, la significa, perquè amb aquest finalitat ha estat instituĂŻt, i la contĂ©, perquè Ă©s capaç de santificar» (9, 2: PL 176, 317). DÂ’una part, la visibilitat en el sĂ­mbol, la «corporeĂŻtat» del do de DĂ©u, en el qual, però, per altra part sÂ’amaga la grĂ cia divina que provĂ© dÂ’una història: Jesucrist mateix va crear els sĂ­mbols fonamentals. Tres sĂłn, per tant, els elements que concorren a definir un sagrament, segons Hug de Sant VĂ­ctor: la instituciĂł per part de Crist, la comunicaciĂł de la grĂ cia i lÂ’analogia entre lÂ’element visible, material, i lÂ’element invisible, que sĂłn els dons divins. Es tracta dÂ’una visiĂł molt pròxima a la sensibilitat contemporĂ nia, perquè els sagraments es presenten amb un llenguatge ple de sĂ­mbols i imatges capaços de parlar immediatament al cor dels homes. És important tambĂ© avui que els animadors litĂşrgics, i de manera especial els sacerdots, valorin amb saviesa pastoral els signes propis dels ritus sacramentals —la visibilitat i tangibilitat de la GrĂ cia— tenint cura de la seva catequesi, perquè tots els fidels visquin cada celebraciĂł dels sagraments amb devociĂł, intensitat i alegria espiritual. Un deixeble digne dÂ’Hug de Sant VĂ­ctor Ă©s Ricard, procedent dÂ’Escòcia. Va ser prior de lÂ’abadia de Sant VĂ­ctor de 1162 a 1173, any de la seva mort. TambĂ© Ricard, naturalment, assigna un paper fonamental a lÂ’estudi de la BĂ­blia, però, a diferència del seu mestre, privilegia el sentit al·legòric, el significat simbòlic de lÂ’Escriptura amb què, per exemple, interpreta la figura veterotestamentaria de BenjamĂ­, fill de Jacob, com a sĂ­mbol de la contemplaciĂł i cimal de la vida espiritual. Ricard tracta aquest tema en dos textos, BenjamĂ­ menor i BenjamĂ­ major, en els quals proposa als fidels un camĂ­ espiritual que invita en primer lloc a practicar les diferents virtuts, aprenent a disciplinar i a ordenar amb la raĂł els sentiments i els moviments interiors afectius i emotius. NomĂ©s quan lÂ’home ha aconseguit equilibri i maduresa humana en aquest camp, estĂ  preparat per a accedir a la contemplaciĂł, que Ricard defineix com «una mirada profunda i pura de lÂ’Ă nima dirigida a les meravelles de la saviesa, associada a un sentit estĂ tic de sorpresa i admiració» (Benjamin Maior 1, 4: PL 196, 67). La contemplaciĂł Ă©s, per tant, el punt dÂ’arribada, el resultat dÂ’un camĂ­ ardu, que implica el diĂ leg entre la fe i la raĂł, Ă©s a dir —un cop mĂ©s— un discurs teològic. La teologia parteix de les veritats que sĂłn objecte de la fe, però tracta dÂ’aprofundir el seu coneixement amb lÂ’Ăşs de la raĂł, apropiant-se del do de la fe. Aquesta aplicaciĂł del raonament a la comprensiĂł de la fe es practica de manera convincent a lÂ’obra mestra de Ricard, un dels grans llibres de la història, el De Trinitate ‘La TrinitatÂ’. En els sis llibres que el componen reflexiona amb agudesa sobre el misteri de DĂ©u u i tri. Segons el nostre autor, atès que DĂ©u Ă©s amor, lÂ’Ăşnica substĂ ncia divina comporta comunicaciĂł, oblaciĂł i amor entre dues Persones―el Pare i el Fill― que es troben entre si amb un intercanvi etern dÂ’amor. Però la perfecciĂł de la felicitat i de la bondat no admet exclusivismes i foscors; al contrari, requereix la presència eterna dÂ’una tercera Persona, lÂ’Esperit Sant. LÂ’amor trinitari Ă©s participatiu, concorde, i comporta sobreabundĂ ncia de delĂ­cia, gaudi dÂ’alegria incessant. En resum, Ricard suposa que DĂ©u Ă©s amor, analitza lÂ’essència de lÂ’amor, què Ă©s el que implica la realitat anomenada amor, arribant aixĂ­ a la Trinitat de les Persones, que Ă©s realment lÂ’expressiĂł lògica del fet que DĂ©u Ă©s amor. Ricard, però, Ă©s conscient que lÂ’amor, encara que ens revela lÂ’essència de DĂ©u, encara que ens fa «comprendre» el Misteri de la Trinitat, Ă©s nomĂ©s una analogia per a parlar dÂ’un Misteri que supera la ment humana, i —en ser poeta i mĂ­stic— recorre tambĂ© a altres imatges. Per exemple, compara la divinitat a un riu, a una onada amorosa que brolla del Pare, brolla i torna a brollar en el Fill, per ser desprĂ©s feliçment vessada en lÂ’Esperit Sant. Benvolguts amics, autors com Hug i Ricard de Sant VĂ­ctor eleven la nostra Ă nima a la contemplaciĂł de les realitats divines. Al mateix temps, la immensa alegria que ens proporcionen el pensament, lÂ’admiraciĂł i la lloança de la SantĂ­ssima Trinitat, funda i sostĂ© lÂ’esforç concret per a inspirar-nos en aquest model perfecte de comuniĂł en lÂ’amor per a construir les nostres relacions humanes de cada dia. La Trinitat Ă©s veritablement comuniĂł perfecta. Com canviaria el mĂłn si a les famĂ­lies, a les parròquies i a totes les altres comunitats les relacions es visquessin seguint sempre lÂ’exemple de les tres Persones divines, cadascuna de les quals no sols viu amb lÂ’altra, sinĂł tambĂ© per a lÂ’altra i en lÂ’altra! Ho vaig recordar fa alguns mesos a lÂ’Ă ngelus: «NomĂ©s lÂ’amor ens fa feliços, perquè vivim en relaciĂł, i vivim per a estimar i ser estimats» (LÂ’Osservatore Romano, ediciĂł en llengua espanyola, 12 de juny de 2009, p. 11). LÂ’amor Ă©s el que realitza aquest miracle incessant: com en la vida de la SantĂ­ssima Trinitat, la pluralitat es recompon en unitat, on tot Ă©s complaença i alegria. Amb sant AgustĂ­, al qual els victorins apreciaven tant, podem exclamar tambĂ© nosaltres: «Vides Trinitatem, si caritatem vides», ‘Contemples la Trinitat, si veus la caritatÂ’ (De Trinitate VIII, 8, 12).


audi_ncia_25112009_cat.doc


La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +