catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Documents Conferència Episcopal Espanyola

SANT JOAN DAMASCÈ


Estimats germans i germanes, Avui vull parlar de sant Joan Damascè, un personatge destacat en la història de la teologia bizantina, un gran doctor en la història de l’Església universal. És, sobretot, un testimoni ocular del pas de la cultura grega i siriana, compartida per la part oriental de l’Imperi bizantí, a la cultura de l’islam, que es va fer espai amb les seves conquestes militars al territori reconegut habitualment com Orient Mitjà o Pròxim. Joan, nascut en una família cristiana rica, encara jove va assumir el càrrec —potser ocupat també pel seu pare— de responsable econòmic del califat. No obstant això, molt aviat, insatisfet de la vida de la cort, va escollir la vocació monàstica i va entrar al monestir de Sant Sabas, situat a prop de Jerusalem. Era al voltant de l’any 700. Sense allunyar-se mai del monestir, es va dedicar amb totes les seves forces a l’ascesi i a l’activitat literària, encara que no va menysprear l’activitat pastoral, de la qual donen testimoniatge sobretot les seves nombroses homilies. La seva memòria litúrgica se celebra el 4 de desembre. El papa Lleó XIII el va proclamar doctor de l’Església universal el 1890. A l’Orient es recorden d’ell sobretot els tres discursos contra els qui calumnien les imatges santes, que van ser condemnats, després de la seva mort, pel concili iconoclasta de Hieria (754). Això no obstant, aquests discursos van ser també el motiu principal de la seva rehabilitació i canonització per part dels Pares ortodoxos convocats al segon concili de Nicea (787), setè ecumènic. En aquests textos es poden trobar els primers intents teològics importants de legitimació de la veneració de les imatges sagrades, unint-les al misteri de l’encarnació del Fill de Déu en el si de la Mare de Déu. Sant Joan Damascè va ser, a més, un dels primers a distingir, en el culte públic i privat dels cristians, entre l’adoració (latreia) i la veneració (proskynesis): la primera només pot adreçar-se a Déu, summament espiritual; la segona, en canvi, pot utilitzar una imatge per a dirigir-se a aquell que hi és representat. Òbviament, el sant no pot en cap cas ser identificat amb la matèria de què està composta la imatge. Aquesta distinció es va revelar molt aviat com a molt important per a respondre de manera cristiana aquells que pretenien que l’observança de la severa prohibició de l’Antic Testament d’utilitzar les imatges en el culte era universal i perenne. Aquesta era la gran discussió també en el món islàmic, que accepta aquesta tradició jueva de l’exclusió total d’imatges en el culte. En canvi els cristians, en aquest context, han discutit sobre el problema i han trobat la justificació per a la veneració de les imatges. Sant Joan Damascè escriu: «En altres temps Déu no havia estat representat mai en una imatge, pel fet de ser incorpori i no tenir rostre. Però atès que ara Déu ha estat vist en la carn i ha viscut entre els homes, jo represento el que és visible en Déu. Jo no venero la matèria, sinó el seu creador, que es va fer matèria per mi i es va dignar a habitar en la matèria i realitzar la meva salvació a través de la matèria. Per això, mai no deixaré de venerar la matèria a través de la qual m’ha arribat la salvació. Però de cap manera no la venero com si fos Déu. Com podria ser Déu allò que ha rebut l’existència a partir del no ser? […] Jo venero i respecto també tota la resta de la matèria que m’ha procurat la salvació, pel fet que està plena d’energies i de gràcies santes. No és matèria la fusta de la creu tres vegades beneïda? […] I no són matèria la tinta i el llibre santíssim dels Evangelis? No és matèria l’altar salvífic que ens proporciona el pa de vida? […] I abans que res, no són matèria la carn i la sang del meu Senyor? O s’ha de suprimir el caràcter sagrat de tot això, o s’ha de concedir a la tradició de l’Església la veneració de les imatges de Déu i la dels amics de Déu que són santificats pel nom que porten i que, per aquesta raó, habita en ells la gràcia de l’Esperit Sant. Per tant, no s’ha d’ofendre la matèria, la qual no és menyspreable, perquè res del que Déu ha fet no ho és, de menyspreable» (Contra imaginum calumniatores, I, 16, ed. Kotter, p. 89-90). Veiem que, a causa de l’encarnació, la matèria apareix com divinitzada, és considerada estatge de Déu. Es tracta d’una nova visió del món i de les realitats materials. Déu s’ha fet carn i la carn s’ha convertit realment en estatge de Déu, la glòria del qual resplendeix en el rostre humà de Crist. Per consegüent, les invitacions del Doctor oriental continuen essent de gran actualitat, tenint en compte la grandíssima dignitat que la matèria va rebre en l’Encarnació, perquè per la fe va poder convertir-se en signe i sagrament eficaç de la trobada de l’home amb Déu. Així doncs, sant Joan Damascè és testimoni privilegiat del culte de les imatges, que ha estat un dels aspectes característics de la teologia i de l’espiritualitat oriental fins avui. No obstant això, és una forma de culte que pertany simplement a la fe cristiana, a la fe en el Déu que es va fer carn i es va fer visible. La doctrina de sant Joan Damascè s’insereix així en la tradició de l’Església universal, la doctrina sacramental de la qual preveu que elements materials agafats de la naturalesa puguin ser instruments de la gràcia en virtut de la invocació (epiclesi) de l’Esperit Sant, acompanyada per la confessió de la fe veritable. En unió amb aquestes idees de fons sant Joan Damascè posa també la veneració de les relíquies dels sants, basant-se en la convicció que els sants cristians, pel fet d’haver estat fets partícips de la resurrecció de Crist, no poden ser considerats simplement «morts». Enumerant, per exemple, aquells les relíquies o imatges dels quals són dignes de veneració, sant Joan precisa en el seu tercer discurs en defensa de les imatges: «Davant tot [venerem] aquells en els quals ha habitat Déu, l’únic sant, que viu en els sants (cf. Is 57,15), com la santa Mare de Déu i tots els sants. Aquests són els qui, en la mesura que sigui possible, s’han fet semblants a Déu amb la seva voluntat i per la inhabitació i l’ajuda de Déu, són anomenats realment déus (cf. Sl 82,6), no per naturalesa, sinó per contingència, com el ferro roent viu és anomenat foc, no per naturalesa sinó per contingència i per participació del foc. De fet diu: “Sigueu sants, perquè jo […] sóc sant» (Lv 19,2)” (III, 33, col. 1352A). Per això, després d’una sèrie de referències d’aquest tipus, sant Joan Damascè, podia deduir serenament: «Déu, que és bo i superior a tota bondat, no es va acontentar amb la contemplació de si mateix, sinó que va voler que hi hagués éssers beneficiats per ell que poguessin arribar a ser partícips de la seva bondat; per això, va crear del no-res totes les coses, visibles i invisibles, inclòs l’home, realitat visible i invisible. I el va crear pensant-lo i realitzant-lo com un ésser capaç de pensament (ennoema ergon) enriquit per la paraula (logo[i] sympleroumenon) i orientat cap a l’esperit (pneumati teleioumenon)» (II, 2: PG 94, col. 865A). I per aclarir encara més el seu pensament, afegeix: «Cal sorprendre’s (thaumazein) de totes les obres de la providència (tes pronoias erga), lloar-les totes i acceptar-les totes, superant la temptació d’assenyalar en elles aspectes que a molts semblen injustos o inics (adika); admetent, en canvi, que el projecte de Déu (pronoia) va més enllà de la capacitat de conèixer i comprendre (agnoston kai akatalepton) de l’home, mentre que, al contrari, només ell coneix els nostres pensaments, les nostres accions i fins i tot el nostre futur» (II, 29: PG 94, col. 964C). D’altra banda, ja Plató deia que tota filosofia comença amb la sorpresa: també la nostra fe comença amb la sorpresa davant la creació, davant la bellesa de Déu que es fa visible. L’optimisme de la contemplació natural (physikè theoria), de veure en la creació visible el bo, el bonic i la veritat, aquest optimisme cristià no és un optimisme ingenu: té en compte la ferida infligida a la naturalesa humana per una llibertat d’elecció volguda per Déu i utilitzada malament per l’home, amb totes les conseqüències de dissonància generalitzada que han derivat d’ella. D’aquí l’exigència, percebuda clarament pel teòleg de Damasc, que la naturalesa en què es reflecteix la bondat i la bellesa de Déu, ferides per la nostra culpa, «fos reforçada i renovada» per la vinguda del Fill de Déu en la carn, després que de moltes formes i diverses vegades Déu mateix hagués intentat demostrar que havia creat l’home no sols perquè tingués el «ser», sinó també el «benestar» (cf. La fede ortodossa, II, 1: PG 94, col. 981). Amb sorpresa apassionada sant Joan explica: «Calia que la naturalesa fos reforçada i renovada, i que s’indiqués i ensenyés concretament el camí de la virtut (didachthenai aretes hodòn), que allunya de la corrupció i porta a la vida eterna. […] Així va aparèixer en l’horitzó de la història el gran mar de l’amor de Déu per l’home (philanthropias pelagos).» És una bonica afirmació. Veiem, d’una banda, la bellesa de la creació; i, per una altra, la destrucció causada per la culpa humana. Però veiem en el Fill de Déu, que descendeix per renovar la naturalesa, el mar de l’amor de Déu per l’home. Sant Joan Damascè continua: «Ell mateix, el Creador i Senyor, va lluitar per la seva criatura transmetent-li amb l’exemple el seu ensenyament. […] Així, el Fill de Déu, fins i tot subsistint en la forma de Déu, va descendir dels cels i va baixar […] fins als seus servents […], realitzant la cosa més nova de totes, l’única cosa veritablement nova sota el sol, a través de la qual es va manifestar de fet el poder infinit de Déu» (III, 1: PG 94, col. 981C984B). Podem imaginar el consol i l’alegria que difonien en el cor dels fidels aquestes paraules plenes d’imatges tan fascinants. També nosaltres les escoltem avui, compartint els mateixos sentiments dels cristians d’aquell temps: Déu vol habitar en nosaltres, vol renovar la naturalesa també a través de la nostra conversió, vol fer-nos partícips de la seva divinitat. Que el Senyor ens ajudi a fer que aquestes paraules siguin substància de la nostra vida.



La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +