catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Francesc Pardo Artigas

Francesc Pardo Artigas

17 de març de 2019

Tradicionalment, el diumenge més proper a la festa de sant Josep celebrem el dia del Seminari o, més pròpiament, el dia dels seminaristes, dels futurs capellans.

En aquesta diada ressona amb força el clam dels feligresos de moltes parròquies: «No tenim capellà!». De fet, l’expressió no és del tot certa, perquè totes les parròquies tenen nomenat un prevere com a capellà, però aquest sovint té l’encàrrec de diverses parròquies i s’ha de multiplicar. La manca de capellans i una elevada mitjana d’edat del seu conjunt és una realitat que ens preocupa i ens interroga.

Què fem i què podem fer?

S’està treballant per una coordinació i treball en equip dels preveres d’un mateix arxiprestat per ajudar-se i complementar-se en la seva missió.

Els diaques, en la seva majoria, han assumit responsabilitats pastorals parroquials i fan equip corresponsable amb els preveres rectors.

També s’han nomenat alguns laics perquè col·laborin més estretament amb el rector per servir millor les parròquies.

S’han designat alguns laics i religiosos/es per dirigir la celebració dominical en absència del prevere quan és impossible que aquest pugui celebrar l’Eucaristia cada diumenge en totes les parròquies que li han estat confiades.

S’estan creant petits equips a les parròquies que assumeixen aquelles tasques que no cal que faci el prevere, que no necessiten l’ordenació.

Però, tot i això, no podem oblidar el greu problema de la manca de capellans. A més, cal ser conscients de l’elevada edat que, en mitjana, té el nostre clergat. Un fet significatiu és que l’any passat varen morir deu preveres i només un jove fou ordenat. Per tant, la qüestió és què podem fer des de la nostra Diòcesi de Girona.

En primer lloc cal pregar –i molt– per les vocacions. Recordem la petició de Jesús: «Demaneu a l’amo del sembrat que hi enviï treballadors». Cal donar gràcies a totes les parròquies que ofereixen la possibilitat d’una pregària per les vocacions, i cal encoratjar les altres perquè s’hi afegeixin. Això també ha de ser una pregària prioritària per a tots els cristians.

En segon lloc, cal valorar tot el que es fa amb els joves, el que en diem la pastoral de joventut. Cal compartir, acompanyar, ajudar els joves a discernir el seu present i futur portant-los a descobrir Jesucrist i a estimar-lo. Sense la relació personal amb el Senyor serà difícil que s’escolti la seva invitació a seguir-lo com a cristià i capellà.

Certament que no tenim molts capellans que per l’edat puguin ser referents d’una vida amb sentit per als joves, però tots els capellans podem animar-los amb el nostre tarannà i amb l’experiència pròpia.

En tercer lloc, cal ser més agosarats per proposar als joves més receptius el fet d’esdevenir capellans. Estic convençut que el Senyor continua cridant en el cor dels joves, però enmig de tantes veus, de tants missatges, de tantes propostes professionals, de l’ambient que no ajuda... la seva veu queda apagada. Tanmateix, cal reconèixer les dificultats ambientals, i potser sovint familiars, per donar resposta a la crida vocacional. Per això les famílies i els qui formem les comunitats parroquials hem de facilitar i engrescar les possibles vocacions, i no posar dificultats i desanimar. I, sobretot, no podem oblidar, ans al contrari, els nostres seminaristes. Cal agrair la seva resposta a la crida, però hem de demanar per ells, perquè aprofitin aquest temps de formació, i els hem d’ajudar en les seves necessitats, també materials.

Per això es fa la col·lecta en aquest dia del Seminari. Gràcies!

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +