catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

26 de maig de 2019

Hem al·ludit en aquestes pàgines a la bellesa de l’Església. Afirmant obertament que l’Església en si mateixa és bella, explicàvem en quin sentit ho creiem i ho proclamem. Dèiem que la seva bellesa era com la d’un vitrall d’una catedral gòtica: la seva varietat, les seves formes i els seus colors resplendien quan es “deixava” travessar per la llum del sol. I aquesta llum era l’Esperit de Crist.

Fem un pas endavant. L’Església que neix del Ressuscitat, l’Església “ressuscitada”, és bella perquè ofereix a Déu i al món “proporció i harmonia”. La nova Església, com el vitrall, és bella perquè és una “varietat harmònica” en formes i colors.

Una vegada més, aquestes paraules sonen a massa agosarades. El fet del pluralisme, el desmembrament, la diversitat radical, ens envolta pertot arreu. Ja fa moltes dècades que l’art va abandonar el valor de l’harmonia i la proporció clàssiques com a referent de la labor creadora. La societat i la cultura apareixen en la seva més radical varietat. El mateix cal dir de l’àmbit religiós. Fins i tot la mateixa Església: avui no és en absolut un bloc monolític, sinó un lloc on conviuen tendències molt diferents. Avui tot s’assembla més a un bosc salvatge que a un jardí ordenat.

Som molt lluny de lamentar aquest fet. Som molt conscients dels mals que ens venen quan algú, des de la seva ideologia particular, pretén “posar portes al vent” i ordre en el bosc. D’altra banda, avui, com pensaven els romàntics del segle XIX, es valora més la bellesa del bosc salvatge, i es propugna abans de res el respecte al pluralisme i la diversitat (una altra cosa és que de fet es respecti). A més, l’atenció al que neix del cor de cadascun és una pràctica de l’espiritualitat cristiana més autèntica i el respecte a l’altre diferent és una virtut evangèlica.

L’Esperit ens diu en el llibre de l’Apocalipsi que l’Església del Ressuscitat és com una ciutat:

La ciutat és quadrada: la seva llargada és igual a l’amplada. Va amidar, doncs, la ciutat amb la vara, i el seu perímetre era de dotze mil estadis; la llargada, l’amplada i l’alçada són iguals. La muralla era tota de jaspi, i la ciutat, d’or brunyit com el cristall. Els fonaments de la muralla de la ciutat eren dotze pedres precioses de tota mena: la primera era jaspi; la segona, safir; la tercera, calcedònia; la quarta, maragda. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que la il·lumina (21,16.18-19.23).

Aquesta visió de l’Església ressuscitada subratlla la seva proporció i harmonia. Però dins seu hi ha materials diferents, distints colors i lluentors. Sobre seu brilla una sola resplendor, la de Déu, que irradia des d’un sol llum, Jesucrist. Heus aquí el gran repte: com ser diversos i alhora formar part d’una Església unida i harmònica?

El professor Alfonso López Quintás, inspirat en un sa humanisme cristià, jugava amb una expressió molt encertada per a expressar el que havia de ser “l’altre” per a cadascun: deia, l’altre ha de ser “distint, però no distant”. Aquest és un dels secrets de l’autèntica harmonia.

Per a un cristià aquesta crida no ha de ser un secret. Per a nosaltres, harmonia i proporció no és sinònim d’uniformitat. Deixem a la sociologia, la política, la psicologia, o les ciències humanes en general, l’exigència d’unicitat de pensament, afecte, gust, ideologia o cultura. Entre membres de la mateixa Església ningú no és distant, estrany o “foraster”, com diu la carta als Efesis (cf. 2,19): el que ens uneix i harmonitza és compartir el mateix Esperit de Crist, l’únic amor del qual assumeix infinits rostres.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +