catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Agustí Cortés Soriano

Mons. Agustí Cortés Soriano

26 de març de 2017

De vegades ens costa assumir realment aquesta veritat que l’Església sempre ha mantingut, des del mateix Nou Testament, i la va definir com a dogma fonamental de la nostra fe: Jesús va ser vertader home. I ho va fer per poder patir en primera persona qualsevol sofriment humà, fins al més greu i inexplicable, com és experimentar l’absència i el silenci de Déu.

Els moments de foscor en la vida humana són molts i diversos. Diuen que una de les malalties més freqüents avui és la depressió. Se’n coneixen els símptomes: pèrdua de motivació per a viure, tristesa profunda, debilitat per a afrontar les dificultats, visió negativa de la realitat, sensació de solitud, aïllament, derrotisme, sentiment d’inutilitat, etc. Quan la causa d’aquest sofriment no solament és interna, és a dir, una patologia, sinó que està en la realitat, a l’entorn del que ho pateix, llavors la dificultat per a ajudar-lo pot ser major. El més probable és que llavors el sofriment estigui justificat, la realitat que el causa no es pugui canviar, i la persona, així, es vegi sotmesa a una duríssima prova.

Som testimonis de l’oració de Jesús, que brollava del sofriment més fosc:

“Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Mt 27,46)

Ens podem imaginar Jesús cridant aquestes paraules, com demanant una explicació a Déu, o amb veu entretallada i el cap cot, com derrotat.

No fa gaire temps m’interpel·laren amb la següent qüestió: “Creu que Jesús va ser un fracassat?” Vaig respondre immediatament que sí. Vaig afegir després un adverbi aclaridor: “humanament, sí, va ser un fracassat”. Les paraules de Jesús que meditem són el millor argument a favor de tal resposta.

Tot es va confabular perquè Jesús patís aquesta terrible foscor: el punt oposat a la vida en Déu, a la seva llum i la seva felicitat. D. Bonhoeffer, a qui, com és sabut, li va ser donada la possibilitat d’experimentar aquest sofriment abans de la seva mort, escrigué:

“És infinitament més fàcil patir obeint un mandat humà, que obeint la llibertat d’una acció pròpia i responsable. És infinitament més fàcil patir en comunitat que en solitud. És infinitament més fàcil patir públicament i amb honor, que aïllat i en la vergonya. És infinitament més fàcil patir comprometent l’existència corporal, que comprometent l’esperit. Crist va morir lliurement, en solitud, apartat i amb vergonya, en el cos i en l’esperit i, des de llavors, molts cristians amb Ell”

Hi ha bastants persones que, lliurats a una causa humana bona, se sacrifiquen i moren: ho fan com a herois, veuen resultats clars i els acompanya l’aplaudiment. Però Jesús visqué la frustració més absoluta, semblant a la sensació que té un malalt incurable, quan el metge li diu; “ho sento, no hi ha sortida, no té solució”. Jesús va patir en el seu esperit: va ser embolcallat pel silenci més escandalós, no només dels homes, sinó del mateix Déu, la voluntat del qual era el seu únic aliment i amb qui Ell era una sola cosa.

Qui podrà dir que el propi sofriment és més gran que el de Jesús a la creu? Qui podrà sentir-se aliè a Jesús en aquesta nit? El que li havia dit aquella paraula tan consoladora, “Ets el meu fill estimat”, ara, quan més la necessitava, resta callat.

Haurem de recordar que el Verb de Déu no va venir a la terra per a “gaudir” de la seva glòria, sinó per a compartir amb nosaltres el sofriment més amarg.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +