catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Josep Àngel Saiz Meneses

Josep Àngel Saiz Meneses

15 de juliol de 2018

Demà celebrem la festa de la Mare de Déu del Carme, Flor del Carmel, Estel del Mar, patrona de països, ciutats, pobles i de la gent del mar, i de tantes persones que porten el nom de Carme o de Carmel. Els orígens es remunten a la muntanya del Carmel, que és una muntanya alta situada a la costa oriental del mar Mediterrani i que  a la seva falda té nombroses grutes naturals, un lloc propici per a la vida dels eremites. El més conegut d’aquests homes de Déu va ser el gran profeta Elies, que  al segle IX abans de Crist va defensar amb fermesa la puresa de la fe en el Déu únic i veritable contra la contaminació dels cultes als ídols. Posteriorment, inspirant-se en la figura d’Elies, va sorgir l’Orde del Carme, una família religiosa que compta entre els seus membres amb santa Teresa de Jesús, sant Joan de la Creu, santa Teresa de l’Infant Jesús i santa Teresa Beneta de la Creu.

Els membres de l’orde carmelità varen anar difonent en el poble cristià la devoció a la Benaurada Verge del Mont Carmel, i la proposaren com a model de pregària i d’entrega a Déu. Més endavant, segons la tradició, el 16 de juliol de 1251, sant Simó Stock, superior general de l’Orde va rebre de mans de Maria el sant escapulari del Carme , que es convertí en el principal signe del culte marià carmelità. Per la seva senzillesa, pel seu significat antropològic i per la seva relació amb la missió que Maria duu a terme en la història de la Salvació, el poble de Déu ha acollit molt favorablement aquesta devoció, que ha esdevingut molt popular.

L’escapulari de la Mare de Déu del Carme és un signe extern de devoció mariana, que representa la consagració a la Santíssima Verge Maria i la confiança en la seva protecció maternal. És “un signe sagrat amb el qual, imitant d’alguna manera els sagraments, se signifiquen uns efectes, sobretot espirituals, obtinguts per la impetració de l’Església”. Així ho explica la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II sobre la Litúrgia en el número 60.

L’escapulari és un signe exterior d’amor a la Mare, de record i de presència, d’unió espiritual; no es tracta de cap manera d’una mena d’amulet, d’un objecte màgic, d’una moda o d’un costum. Ens fa present la protecció contínua de la Verge, no sols durant el camí de la vida, sinó també en el moment del pas a la vida eterna. D’altra banda, ens recorda que l’amor a la Mare i la vida de pregària no es limiten a moments puntuals o a ocasions extraordinàries, sinó que ha de constituir un hàbit, és a dir, una orientació permanent de la vida cristiana, impregnada d’oració i de vida sacramental. Al mateix temps, ens recorda el compromís de servei als germans i de pràctica de les obres de misericòrdia, és a dir, d’una vida solidària i compartida, especialment amb els més necessitats.

Tradicionalment l’Església ha saludat Maria com estel del mar amb l’himne llatí Ave maris Stella. Recordem que  antigament els mariners, en la foscor de la nit, es guiaven per les estrelles i hi confiaven orientar-se en el mar i arribar a port segur. Enmig de les aigües difícils de la vida, a través de la foscor de les dificultats i del dolor, Maria és l’estel que ens guia cap al port segur que és Crist.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +