catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre els Manaments 2. «Deu Paraules» per a viure l’Aliança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquesta audiència es fa a dos llocs: nosaltres, aquí, a la plaça, i a l’Aula Pau VI hi ha més de 200 malalts que segueixen l’audiència per pantalla. Tots junts formem una comunitat. Saludem amb aplaudiments els qui són a l’Aula.

Dimecres passat vam començar un nou cicle de catequesis sobre els manaments. Vam veure que el Senyor Jesús no ha vingut a abolir la Llei sinó a complir-la. Però hauríem d’entendre millor aquesta perspectiva.

A la Bíblia els manaments no tenen vida per ells mateixos, sinó que formen part d’una relació. El Senyor Jesús no ha vingut a abolir la Llei, sinó a completar-la. I hi ha aquesta relació de l’Aliança[1] entre Déu i el seu poble. Al començament del capítol 20 del llibre de l’Èxode llegim —i això és important: «Déu va pronunciar totes aquestes paraules» (v. 1).

Sembla un començament com qualsevol altre, però en la Bíblia no hi ha res perquè sí. El text no diu: «Déu va pronunciar aquests manaments», sinó «aquestes paraules». La tradició jueva sempre anomenarà el Decàleg «les deu Paraules». La paraula «decàleg» vol dir només això.[2] Això no obstant estan en forma de lleis, objectivament són manaments. Per què, doncs, l’Autor sagrat utilitza el terme «deu paraules»? Per què? Per què no diu «deu manaments»?

Quina diferència hi ha entre un manament i una paraula? El manament és una comunicació que no requereix diàleg. La paraula, en canvi, és el mitjà essencial de la relació com a diàleg. Déu Pare crea mitjançant la seva paraula, i el seu Fill és la Paraula feta carn. L’amor es nodreix amb paraules, i també ho fa l’educació o la col·laboració. Dues persones que no s’estimen, no poden comunicar-se. Quan algú parla al nostre cor, la nostra soledat s’acaba. Rep una paraula, hi ha comunicació i els manaments són paraules de Déu: Déu es comunica amb aquestes deu Paraules, i espera la nostra resposta.

Una cosa és rebre una ordre, una altra cosa és percebre que algú intenta parlar amb nosaltres. Un diàleg és molt més que la comunicació d’una veritat. Jo us puc dir: «Avui és l’últim dia de la primavera, una primavera calorosa, però avui és l’últim dia.» Aquesta és una veritat, no és un diàleg. Però si jo us dic: «Què en penseu, d’aquesta primavera?», inicio un diàleg. Els manaments són un diàleg. La comunicació es realitza pel plaer de parlar i pel bé concret que es comunica entre els qui es volen estimar a través de les paraules. És un bé que no consisteix en coses, sinó en les mateixes persones que es comuniquen recíprocament en el diàleg» (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 142).

Aquesta diferència no és una cosa artificial. Vegem què va passar al principi. El Temptador, el diable, vol enganyar l’home i la dona en aquest punt: vol convèncer-los que Déu els ha prohibit menjar el fruit de l’arbre del bé i del mal per tenir-los sotmesos. El repte és aquest: ¿La primera norma que Déu ha donat a l’home és la imposició d’un dèspota que prohibeix i força, o és la cura d’un pare que es preocupa dels seus petits i els protegeix de l’autodestrucció? És una paraula o és una ordre? La més tràgica de les diferents mentides que la serp diu a Eva és el suggeriment que Déu té enveja de vosaltres —«No, Déu us té enveja»—, que és una divinitat possessiva —«Déu no vol que vosaltres sigueu lliures.» Els fets demostren dramàticament que la serp ha mentit (cf. Gn 2,16-17; 3,4-5), ha fet creure que una paraula d’amor és una ordre.

L’home s’enfronta a aquesta disjuntiva: Déu m’imposa les coses o es fa càrrec de mi? Els seus manaments són només una llei o contenen una paraula per cuidar-me? Déu és amo o Pare? Déu és Pare: no oblideu mai això. Fins i tot en les pitjors situacions, penseu que tenim un Pare que ens estima a tots. Som súbdits o fills? Aquesta lluita, dintre i fora de nosaltres, es presenta contínuament: hem de triar mil vegades entre una mentalitat d’esclaus i una mentalitat de fills. El manament és de l’amo, la paraula és del Pare.

L’Esperit Sant és un Esperit de fills, és l’Esperit de Jesús. Un esperit d’esclaus només pot acceptar la Llei de manera opressiva, i pot produir dos resultats oposats: o una vida feta de deures i obligacions, o una reacció violenta de rebuig. Tot el cristianisme és el pas de la lletra de la Llei a l’Esperit que dóna la vida (cf. 2Co 3,6-17). Jesús és la Paraula del Pare, no és la condemna del Pare. Jesús ha vingut a salvar, amb la seva Paraula, no a condemnar-nos.

Quan un home o una dona han viscut aquest passatge o no, es veu. La gent s’adona si un cristià raona com un fill o com un esclau. I nosaltres mateixos recordem si els nostres educadors s’han preocupat de nosaltres com a pares o mares, o si només ens han imposat normes. Els manaments són el camí vers la llibertat, perquè són la paraula del Pare que ens fa lliures en aquest camí.

El món no necessita legalisme, sinó cura. Necessita cristians amb el cor de fills.[3] Necessita cristians amb el cor de fills: no ho oblideu.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

 

 

[1]  El capítol 20 del llibre de l’Èxode ve precedit per la proposta d’una Aliança en el capítol 19, on el pronunciament central és: «Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa» (Ex 19,5-6). Aquesta terminologia troba una síntesi emblemàtica a Lv 26,12: «Us acompanyaré amb la meva presència: per a vosaltres jo seré el vostre Déu, i per a mi vosaltres sereu el meu poble» i arribarà fins al nom prèviament anunciat del Messies, a Isaïes 7,14 que és Emmanuel, que arriba fins Mateu: « La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir ‘Déu amb nosaltres’» (Mt 1,23). Tot això indica la naturalesa essencialment relacional de la fe jueva i, en grau més alt, de la cristiana.

[2]  Cf. també Ex 34,28b: «[Moisès] va escriure en les taules de pedra les clàusules de l’aliança, aquests deu manaments.»

[3]  Cf. Joan Pau II, Carta encíclica Veritatis splendor, 12: «El do del Decàleg és la promesa i signe de l’Aliança Nova, quan la llei serà novament i definitivament escrita en el cor de l’home (cf. Jr 31,31-34), reemplaçant la llei del pecat que aquell cor havia desfigurat (cf. Jr 17,1). Llavors ens donarà «un cor nou» perquè hi habiti «un esperit nou», l’Esperit de Déu (cf. Ez 36,24-28).



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +