catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre els Manaments – 5. La idolatria

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem avui meditant el Decàleg, aprofundint el tema de la idolatria: en vam parlar la setmana passada. Ara reprenem el tema perquè és molt important conèixer-lo. I agafem un signe de l’ídol per excel·lència: el vedell d’or, esmentat en el Llibre de l’Èxode (32,1-8) —acabem d’escoltar-ne un passatge. Aquest episodi té un context precís: el desert, on el poble espera Moisès, que havia pujat a la muntanya per a rebre les instruccions de Déu.

Què és el desert? És un lloc on regnen la precarietat i la inseguretat —en el desert no hi ha res—, on manca l’aigua, manca el menjar i manca el refugi. El desert és una imatge de la vida humana, la condició és incerta i no ofereix garanties inviolables. Aquesta inseguretat genera en l’home necessitats bàsiques, que Jesús menciona en l’Evangeli: «Què menjarem? Què beurem? Com ens vestirem?» (cf. Mt 6,31). Són les necessitats primàries. I el desert provoca aquestes necessitats.

I en aquest desert passa alguna cosa que desencadena la idolatria. «Moisès trigava a baixar de la muntanya» (Ex 32,1). Es va quedar allí quaranta dies i la gent s’impacientava. Falta el punt de referència que era Moisès: el líder, el cap, el guia que dona seguretat, i això es torna insostenible. Aleshores el poble demana un déu visible —aquesta és la trampa en què cau el poble— per a poder-se identificar i orientar. I diuen a Aaron: «Fes-nos uns déus que vagin davant nostre!», «Fes un cap, fes un líder». La naturalesa humana, per defugir la precarietat —la precarietat és el desert— cerca una religió «feta-per-tu-mateix»: si Déu no es mostra, fem-nos un déu a mida. «Davant l’ídol no s’arrisca la possibilitat d’una crida que faci sortir de les seguretats pròpies, perquè els ídols “tenen boca però no parlen” (Salm 115,5). Entenguem que l’ídol és un pretext per a posar-se un mateix al centre de la realitat, en l’adoració de l’obra de les pròpies mans» (Enc. Lumen fidei, 13).

Aaron no sap oposar-se a la petició de la gent i fa un vedell d’or. El vedell tenia un doble sentit a l’antic Pròxim Orient: per una part representava fecunditat i abundància, i per l’altra energia i força. Però sobretot és d’or, i per això és símbol de riquesa, èxit, poder i diners. Aquests són els grans ídols: èxit, poder i diners. Són les temptacions de sempre! Això és el vedell d’or: el símbol de tots els desigs que donen la il·lusió de la llibertat i en canvi esclavitzen, perquè l’ídol sempre esclavitza. És l’encant i tu hi vas. Aquell encant de la serp, que mira l’ocell, l’ocell queda sense poder-se moure i la serp el captura. Aaron no va saber oposar-s’hi.

Tot neix de la incapacitat de confiar sobretot en Déu, de posar la nostra seguretat en ell, de deixar que sigui ell qui doni profunditat autèntica als desigs del nostre cor. Això ens permet sostenir també la feblesa, la incertesa i la precarietat. La referència a Déu ens fa forts en la feblesa, en la incertesa i també en la precarietat. Sense la primacia de Déu es cau fàcilment en la idolatria i ens acontentem amb garanties pobres. Aquesta és una temptació que nosaltres llegim sempre en la Bíblia. Penseu bé això: alliberar el poble d’Egipte a Déu no li va costar gaire feina; ho va fer amb signes de poder, d’amor. Però la gran feina de Déu va ser treure Egipte del cor del poble, és a dir treure la idolatria del cor del poble. I Déu encara continua treballant per treure-la dels nostres cors. Aquesta és la gran feina de Déu: treure «aquell Egipte» que nosaltres portem a dins, que és l’encant de la idolatria.

Quan un rep el Déu de Jesucrist, que essent ric es va fer pobre per nosaltres (cf. 2Co 8,9), descobreix que reconèixer la feblesa pròpia no és la desgràcia de la vida humana, sinó que és la condició per a obrir-se a aquell que és realment fort. Aleshores, per la porta de la feblesa entra la salvació de Déu (cf. 2Co 12,10); és per la seva insuficiència pròpia que l’home s’obre a la paternitat de Déu. La llibertat de l’home neix de deixar que el veritable Déu sigui l’únic Senyor. I això ens permet acceptar la nostra fragilitat i treure els ídols del nostre cor.

Nosaltres, cristians, adrecem la mirada a Crist crucificat (cf. Jn 19,37), que és feble, menyspreat i desposseït de qualsevol possessió. Però en ell es revela el rostre del Déu veritable, la glòria de l’amor i no la de l’engany enlluernador. Isaïes diu: «Les seves ferides ens curaven» (53,5). Hem estat guarits precisament per la debilitat d’un home que era Déu, per les seves ferides. I de les nostres debilitats ens podem obrir a la salvació de Déu. La nostra guarició ve d’aquell que s’ha fet pobre, que ha acollit el fracàs, que ha pres a fons la nostra precarietat per a omplir-la d’amor i de força. Ell ve a revelar-nos la paternitat de Déu; en Crist la nostra fragilitat ja no és una maledicció, sinó lloc d’encontre amb el Pare i font d’una nova força que ve de dalt.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +