catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre els Manaments – 7. El dia de repòs

Estimats germans i germanes, bon dia!

El viatge a través del Decàleg ens porta avui al manament sobre el dia de descans. Sembla un manament fàcil de complir, però és una impressió equivocada. Descansar de veritat no és senzill, perquè hi ha descans fals i descans vertader. Com podem reconèixer-los?

La societat actual està assedegada de diversions i vacances. La indústria de la distracció és molt florent i la publicitat dissenya el món ideal com un gran parc de joves on tots es diverteixen. El concepte de vida avui dominant no té el centre de gravetat en l’activitat i en el compromís sinó en l’evasió. Guanyar per a divertir-se, per a satisfer-se. La imatge-model és la d’una persona d’èxit que pot permetre’s espais de plaer amplis i diversos. Però aquesta mentalitat fa lliscar cap a la insatisfacció d’una existència anestesiada per la diversió que no és descans, sinó alienació i fugida de la realitat. L’home no ha descansat mai tant com avui. Malgrat això l’home mai no ha experimentat un buit tan gran com avui! Les possibilitats de divertir-se, d’anar a fora, els creuers, els viatges, moltes coses no et donen la plenitud del cor. Encara més: no et donen el descans.

Les paraules del Decàleg cerquen i troben el cor del problema, i donen una llum diferent sobre què és el descans. El manament té un element peculiar: dóna una motivació. El descans en el nom del Senyor té un motiu concret: «Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat» (Ex 20,11).

Això porta al final de la creació, quan Déu diu: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). I llavors comença el dia de descans, que és l’alegria de Déu per allò que ha creat. És el dia de la contemplació i de la benedicció.

Què és, doncs, el descans segons aquest manament? És el moment de la contemplació, és el moment de la lloança, no de l’evasió. És el temps per a mirar la realitat i dir: Com n’és, de bonica, la vida! Al descans com a fuga de la realitat, el Decàleg hi oposa el descans com a benedicció de la realitat. Per a nosaltres, cristians, el centre del dia del Senyor, el diumenge, és l’eucaristia, que significa «acció de gràcies». I el dia per a dir a Déu: gràcies, Senyor, per la vida, per la teva misericòrdia, per tots els teus dons. El diumenge no és el dia per a cancel·lar els altres dies sinó per a recordar-los, beneir-los i fer les paus amb la vida. Quanta gent hi ha amb molta possibilitat de divertir-se, i no viu en pau amb la vida! El diumenge és el dia per a fer les paus amb la vida, dient: la vida és preciosa; no és fàcil, a vegades és dolorosa, però és preciosa. Ser introduïts en el descans autèntic és una obra de Déu en nosaltres, però requereix allunyar-se de la maledicció i del seu encant (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 83). Posar la infelicitat en el cor, de fet, subratllant motius de descontentament, és facilíssim. La benedicció i l’alegria impliquen una obertura al bé que és un moviment adult del cor. El bé és amorós i no s’imposa mai. És escollit. La pau s’escull, no es pot imposar i no es troba per casualitat. Allunyant-se de les nafres amargues del seu cor, l’home necessita fer les paus amb això de què fuig. Cal reconciliar-se amb la història pròpia, amb els fets que no s’accepten, amb les parts difícils de l’existència pròpia. Jo us pregunto: cada un de vosaltres s’ha reconciliat amb la història pròpia? Una pregunta per a pensar: Jo, m’he reconciliat amb la meva història? La pau veritable, de fet, no és canviar la història pròpia sinó acollir-la, valorar-la, tal com ha anat. Quantes vegades hem trobat cristians malalts que ens han consolat amb una serenitat que no es troba en els qui gaudeixen de la vida i en els hedonistes! I hem vist persones humils i pobres alegrar-se per les petites gràcies amb una felicitat que tenia gust d’eternitat.

Diu el Senyor en el Deuteronomi: «Et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència» (30,19). Aquesta elecció és el fiat de la Mare de Déu, és una obertura a l’Esperit Sant que es posa rere les petjades de Crist, aquell que es lliura al Pare en el moment més dramàtic i pren damunt seu el camí que porta a la resurrecció.

Quan es fa bonica la vida? Quan es comença a pensar bé sobre ella, qualsevol que sigui la nostra història. Quan es fa camí el do d’un dubte: això que tot sigui gràcia, i aquest pensament sant erosiona el mur interior de la insatisfacció inaugurant el descans autèntic. La vida es torna bonica quan s’obre el cor a la providència i es descobreix vertader allò que diu el Salm: «Només en Déu reposa la meva ànima» (62,2). És bonica aquesta frase del Salm: «Només en Déu reposa la meva ànima.»

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +